OBSERVATORI

Què li passa, a Espanya?

Des de l’anunciat fracàs de la darrera investidura de Mariano Rajoy, si es forma govern durant els dos mesos que marquen els terminis legals, Espanya portarà deu mesos amb un govern en funcions, del qual ja han sortit tres ministres fins ara. I si anem a unes altres eleccions, aquest gran país que segons Rajoy és Espanya durà més d’un any sense ésser capaç de nomenar el seu govern. Si n'exceptuem Bèlgica, que per cert pateix una crisi territorial encara més gran que la nostra, és una situació inèdita i absolutament impensable a la resta de països de la Unió Europea.

Els comentaristes i tertulians polítics cerquen causes per explicar aquest absolut desastre, però són molt pocs els que s’atreveixen a donar el vertader diagnòstic, que no és altre que el sistema o règim polític espanyol pateix una profunda crisi. El sistema instaurat a la transició durant dècades ha gaudit d’un ampli consens social, però fa més de deu anys que això ja no és així.

Les causes queden a la vista. La monarquia, esquitxada per casos de corrupció, fins i tot ha hagut de canviar de titular. Una corrupció sistèmicament i profundament estesa combinada amb una crisi econòmica que ha deixat al descobert qui la patia i qui se n’aprofitava ha resultat letal per la credibilitat del sistema. I el trencament del consens constitucional entorn del model territorial a Catalunya és indiscutible; mentre al País Basc mai no ha existit, més del 60% dels votants bascs al referèndum del 78 s’oposaren a la Constitució. En definitiva, el sistema polític que neix de la Constitució del 1978 està irreversiblement esgotat.

Mentre la majoria de països de la UE han fet, en aquests darrers 40 anys, moltes modificacions a les seves respectives constitucions, el Parlament Espanyol tan sols n’ha feta una i induïda per la mateixa Unió Europea. La dreta conservadora espanyola no serveix ni per fer reformes “lampedusianes”, com ja va demostrar a principis del segle XX amb “la restauració”. Quan ja era insostenible aquell sistema, l’única alternativa que se li va ocórrer fou la Dictadura de Primo de Rivera.

Davant aquesta situació, per Rajoy tan sols hi ha una solució, que és un acord entre el PP i el neofalangisme de Ciudadanos que arrossegui el PSOE, per salvar el bipartidisme, la unitat d’Espanya i la submissió als poders fàctics europeus. Esperem que aquesta vegada el PSOE no es deixi enlluernar amb els cants de sirena, com sí va fer amb la Dictadura del general Primo de Rivera, que va rebre el seu suport.   

EDICIÓ PAPER 06/06/2020

Consultar aquesta edició en PDF