ManacorLa primavera arriba a Mallorca amb l’exabrupte del canvi d’hora i amb l’inici de la temporada de feina general. Hi ha turistes a llocs certament inversemblants, a peu, dins vehicles i, perillosament, molts d’ells sobre dues rodes que col·lapsen les carreterones del centre de Mallorca.
A la vegada, els mallorquins parlen del temps i de l’arribada d’una setmana absolutament esperada: la Setmana Santa. Del Divendres de Dolors al dia de Pasqua se succeeixen esdeveniments a l’aixopluc de la passió, mort i resurrecció de Crist. Vinculat a aquest esdeveniment es desenvolupa una explosió culinària unida a gusts tradicionals fruit de secrets familiars. No hi cap el “menjar fora casa”, el sabor mai seria el mateix.
A la vegada, creients i no creients entren dins una successió d’activitats en grup, on tots cerquen un fi comú, una bona processó, ofici o semblant, i on cada un té unes tasques definides i ben delimitades. Segurament l’allau de penitents entendrien perfectament el raonament de Gerald Brenan quan escrivia: “Porque si, argüía a veces, se rechaza completamente la religión del propio país, ¿no se rechaza el elemento que ha creado su cultura, su modo de vida y se les deja girar en el vacío sin ninguna fuerza para impulsarlo?”.
Participar en la festa de Pasqua, en poques paraules, “ser confrare”, permet als individus i al poble com a suma de tals reviure antics sistemes de relació social actualment en franc perill de desaparició: la família extensa, la solidaritat de barri o de parròquia. I, finalment, la suma d’aquests grups facilita la sensació de poble com a unitat cívica independent.
Se sol dir que la Setmana Santa mallorquina era austera i que cada dia pesen més les influències externes. Tal volta la clau d’aquest conflicte es trobi en el mateix desconeixement religiós; qualsevol està capacitat per captar la imatge d’un crucificat o d’una marededéu de pal·li i, en canvi, necessiten explicació les escenes de passió i mort de Jesús.
És difícil, sense un mínim de coneixements, distingir samaritanes, eccehomos, llançades i caigudes. En qualsevol cas, l’allau de penitents dóna per complida la seva obligació amb l’església i/o amb el seu grup social, amb un compromís de només una setmana a l’any.
Tal volta estaria bé prendre llum d’Andalusia, no per fer passos monumentals, sinó per vincular els penitents amb el seu poble o amb la seva església tres-cents seixanta-cinc dies l’any.
