LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ

Olarieta: "L’Estat només sap utilitzar la política del pal"

El recurs a la sentència de Valtonyc reclama els seus drets fonamentals

Juan Manuel Olarieta, advocat de Valtonyc, esgrimirà aviat els arguments jurídics per tombar una sentència que ha aixecat molta polèmica. El recurs, que demanarà l’absolució, defensa dues idees bàsiques: “cantar no és un delicte” i fer-ho “és també l’exercici d’un dret fonamental, més important que el delicte que li han atribuït”.

El recurs serà presentat al Tribunal Suprem. Si aquest desestima el recurs, el lletrat ja ha anunciat que apel·larà tant al Tribunal Constitucional com al Tribunal d’Estrasburg, ja que el que està en qüestió és la defensa de drets fonamentals. Amb tot, el problema de tot plegat, en opinió de l’advocat, és una llei i un Estat que fan una mala interpretació de la llibertat d’expressió i que només ha sabut utilitzar -en paraules seves- “la política del pal”.

Segons explica Olarieta, és l’any 2000 quan neix el delicte d’enaltiment del terrorisme tal com el coneixem. El 2015 s’eleva aquesta pena arran de l’anomenat ‘pacte jihadista’: “i de la mateixa manera que abans es duien a terme barbaritats amb l’excusa d’ ETA, ara es fan disbarats amb l’excusa del jihadisme sense que moltes vegades aquest en sigui el motiu real”.

Igualment explica que l’ Audiència Nacional va crear-se com una continuació del Tribunal d’Ordre Públic també amb l’excusa de la lluita antiterrorista. “No obstant això, quan el terrorisme desapareix, l’Audiència queda amb la necessitat de cercar un enemic”, afirma.

Repressió

L’advocat explica que una fase molt repressiva de l’estat espanyol va començar amb l’anomenada operació Aranya, que “donà lloc a la creació d’un equip format per la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, dirigida des del Ministeri d’Interior presidit per Jorge Fernández Díaz i dedicat a analitzar els continguts que circulaven per les xarxes socials”. Per Olarieta, “d’aquí parteix una operació contra la llibertat d’expressió, amb la intenció que a les xarxes socials només existeixi un únic missatge públic i, per tant, de netejar-les de determinats continguts políticament inadequats o excessivament radicals”. “El Ministeri parlà d’unes 2.000 persones sospitoses de pertànyer a organitzacions terroristes”, indica, i afegeix que “la sentència de l’Audiència Nacional que ha condemnat Valtonyc a 3 anys i mig de presó té molt a veure amb aquesta manera d’entendre un Estat”.

I tot això fa que s’acabin realitzant centenars de detencions per l’exercici del dret a la llibertat d’expressió: “reconegudes pel Ministeri d’Interior, aproximadament unes 80; i no reconegudes, unes 2.000 que han pogut estar sotmeses a judici” des d’aquelles primeres batudes a les xarxes socials.

Drets fonamentals

“L’Estat és, consubstancialment, un aparell repressiu, entre d’altres coses”, explica Olarieta. El problema de la repressió a Espanya “és que tots els aparells polítics en funcionament varen ser creats en l’època franquista; és aquest l’element diferenciador”, assevera. “No existeix una tradició de llibertat, de reconeixement, de respecte cap als drets fonamentals, i el que és inadmissible és una reacció desproporcionada i repressiva davant una expressió verbal, un escrit, una fotografia o una cançó; i això és característic de l’estat espanyol”, lamenta.

Afegeix que “aquí no hi ha un punt intermedi entre el dret a la llibertat d’expressió i la condemna de presó, on hi ha centenars de persones per aquest motiu, si bé es podrien ordenar mesures civils o administratives menys desmesurades”. “És cert que tot dret té els seus límits i una persona en el seu exercici de la llibertat d’expressió pot faltar al respecte a altres. En casos greus, l’Estat hauria de prendre mesures. La persona menyspreada ha de poder acudir a un jutjat civil i demanar, per exemple, que es pugui retirar de la xarxa una cançó”, indica Olarieta.

“Llibertat de creació artística”

Però una persona que canta o escriu la seva opinió a internet, per l’advocat, “no és un terrorista, llevat que traguem de context el concepte de terrorisme”, i afegeix que és precisament això el que va passar en el cas d’una presumpta agressió a dos guàrdies civils i a les seves parelles a la localitat d’ Alsasua (Navarra), que va tenir lloc l’octubre de l’any passat. “Els autors d’aquests fets varen ser acusats de terrorisme: d’una baralla nocturna en un bar a un delicte de terrorisme hi ha molta distància”, assegura, i afegeix que “d’aquest problema en són responsables els autors d’aquesta llei, el PP i el PSOE, i els que l’apliquen: la policia, els jutges...”.

Si el cas de Valtonyc ha centrat l’atenció mediàtica és, amb tota probabilitat, perquè ha generat debat i ha situat de nou a la palestra la llibertat d’expressió i la llibertat de creació artística, que són drets recollits a la Constitució espanyola. “La llibertat d’expressió és la llibertat d’argumentació política i la de poder escriure, parlar, expressar-se a la ràdio, a la televisió, al carrer; és l’elaboració d’un discurs. Mentrestant, la llibertat de creació és una altra cosa distinta: una cançó no és un discurs, sinó que es considera una obra d’art. I la Constitució també reconeix aquest dret”, precisa el misser. En aquest cas es produeix, doncs, la vulneració d’aquests dos drets fonamentals.

Al·legories

De fet, segons explica Olarieta, el Tribunal Europeu de Drets Humans ja s’ha pronunciat sobre un assumpte idèntic al de Valtonyc: el cas de Mbala, un humorista francès -i de pell negra- que en una actuació pública va fer un monòleg humorístic contra els jueus i negant l’holocaust. Posteriorment, una altra persona va pronunciar un discurs en el qual deia el mateix, però en un altre context molt diferent. Aquest cas va arribar al Tribunal d’Estrasburg, el qual va sentenciar que no es podia condemnar Mbala perquè aquest es limitava a fer una obra d’art humorística, mentre que el segon estava fent un discurs polític. En el món de l’art, hi és permesa una simbologia que no es pot permetre en un parlament ideològic o en una exposició política.

Desproporció

“El que va fer l’Audiència Nacional, però, és treure de context paraules, frases i versos d’una cançó, posar-los en un paper i convertir una obra d’art en un text”. Però tot el que es diu a les cançons no es pot interpretar literalment; per això són cançons i tenen un contingut simbòlic”, explica. “Són al·legories que, a més a més, formen part d’una cultura suburbana com és el rap tal com s’importa a Espanya, amb una terminologia tradicionalment crua”, afegeix. “Potser tots hauríem d’utilitzar un llenguatge moderat i amb el qual féssim més referència a les idees… però això no és així i no ho ha estat mai!”, diu. Amb tot, assegura que “la música no fa mal i no perjudica ningú”.

D’altra banda, “entre la presó i no fer res podrien demanar la retirada de la cançó, per ventura, o alguna mesura menys desproporcionada, però en aquest país ni se’n considera la possibilitat”, diu.

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF