PERSONES REFUGIADES

“No tornaré a Síria perquè no em queda res allà”

El jove sirià Ramadan Alshik va arribar fa vuit mesos a Palma, on vol establir-se
Ramadan Alshik viu a Palma, on arribà després de més d’un any de cercar refugi, primer a Turquia i després a Grècia. / ISAAC BUJ

Costa pensar en tot allò que ha viscut Ramadan, que té 19 anys. Ja en fa dos que va perdre la família en un bombardeig a Edlb, una ciutat de Síria, i va començar el seu periple cercant refugi. Des de fa vuit mesos viu a Palma. Fa esforços per aprendre la llengua espanyola, però encara li resulta molt difícil explicar-se. Per això mateix, o perquè és massa dolorós, no es recrea en el drama que ha patit. “No tornaré a Síria perquè no em queda res allà”, diu.

Ramadan Alshik estava acostumat a treballar des dels cinc anys, per tal d’ajudar la seva família. Explica, de manera telegràfica, que fins i tot conduïa de ben petit i potser per això té la idea, des que va arribar, que vol ser xofer d’autobús aquí. De moment, començarà a fer feina en un forn de pa, en el torn de nit. Viu a un pis compartit, després d’haver estat sis mesos al centre de Creu Roja per a refugiats, i va a classe de llengua espanyola dos pics per setmana.

Per ell, després de tot el que ha passat en els dos darrers anys, només hi ha persones bones a Palma que l’han ajudat. Amb la psicòloga del centre de refugiats parla cada dia. “És com la meva mare”, reconeix. En aquesta trobada amb l’ARA Balears participa Rocío Redondo, coordinadora d’Immigrants i Refugiats de Creu Roja. “Ramadan arribà destrossat. Al principi estava enfadat amb el món”, recorda.

Inici del drama personal

Un bombarder rus va matar la seva família i ell va començar un èxode que han seguit milions de persones. La primera aturada va ser Turquia, on, explica Ramadan, va estar nou mesos. Segons les darreres xifres oferides pel govern turc, més d’un milió de refugiats sirians han travessat la frontera com va fer ell.

Turquia no era un lloc per quedar-hi. L’esclat de dues bombes a una relativa poca distància van convèncer Ramadan que havia de sortir del país i, com per a molts altres, Grècia era la destinació. En aquest cas, una llanxa neumàtica va ser el transport. Com que Ramadan no tenia doblers, els 700 dòlars que costava el ‘passatge’, es va oferir a conduir la barca, carregada amb unes 70 persones. La travessia va ser d’una hora i “hi havia bona mar”, recorda el jove.

No obstant aquest viatge, tampoc no hi volia estar, allà. Durant els prop de quatre mesos que passà a Grècia va viure “al carrer, amb molta gent, molt malament”. “Menjava molt poc, un tros de pa, i dormia sense sostre”, recorda. Des d’allà, la UE va traslladar Ramadan a Madrid, com ha fet fins ara amb 1.100 persones, i de Madrid va arribar a Palma, ja fa vuit mesos. El jove afirma que no va triar el lloc, però el que tenia clar és que no volia anar cap a Alemanya, país que és la primera opció de milers de refugiats.

L’arribada a Palma

Quan va arribar al centre de Creu Roja, el varen obligar a ‘espavilar’ i, ara, Rocío desitjaria que més persones, “més processos, fossin tan bons en tan poc temps” com el de Ramadan, que al principi, insisteix la coordinadora, va arribar enfadat amb tothom, recordant la seva família desapareguda i sense entendre què es parlava al seu voltant perquè només dominava el sirià. “A vegades donam molta canya en coses a les quals ells no donen importància”, comenta Rocío. La coordinadora es refereix a la insistència a aprendre la llengua, sortir, intentar fer-se una vida normal. “Els sis mesos al centre, els han d’aprofitar”, hi afegeix.

Ramadan els ha aprofitat. No ha tornat al centre, però a la seu de Creu Roja sí. S’ha oferit voluntari, del que sigui. “M’agrada ajudar la gent perquè a mi m’han ajudat”, respon. Una voluntària de Creu Roja és qui li ha aconseguit la feina i s’ha convertit en una amiga. “Estic molt content”, assegura dies abans de començar a treballar en el torn de nit, un horari que li agrada. “Vull una casa per a mi, no vull compartir més”, explica sobre els seus objectius immediats. De moment comparteix pis amb un jove anglès i un de sirià, però el que vol és tenir amics d’aquí, tot i que diu que el desconeixement del català i l’espanyol que xampurreja li dificulten establir relacions.

Ramadan es guarda la tristesa o la ràbia que podria manifestar en parlar del que ha viscut. Al contrari, té una actitud molt positiva i l’esperança de poder quedar a viure aquí. De moment, té la protecció subsidiària, una feina i objectius.

91 persones han passat pel centre d’acollida

Des del mes d’abril de l’any passat, 91 persones han passat pel centre d’acollida de persones refugiades que gestiona Creu Roja, encara que són moltes més les que hi han arribat per altres vies a demanar ajuda, segons l’entitat.

De les 50 places de què disposa el centre d’acollida, n’hi ha 49 d’ocupades. Alguns són sirians, però altres provenen de països de Sud-amèrica o d’Ucraïna, comenta la seva psicòloga, Katy López.

Aquest dijous hi va arribar un grup de quatre sirians i un palestí. En aquest centre podran viure uns sis mesos i des del primer moment, explica López, s’intenta normalitzar la seva situació: se sol·liciten les targetes sanitàries, s’escolaritzen els infants, els apunten a classes de llengua... La psicòloga, el treballador social i tots els voluntaris, des dels traductors fins als administratius, col·laboren per poder integrar-los.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF