MÉS ENLLÀ DEL LLAÇ ROSA

Ni víctimes ni heroïnes, dones amb càncer de mama

La visió sobre les que tenen aquesta malaltia és sovint estereotipada a causa, en gran part, de l’enfocament de les campanyes comercials de sensibilització

Els aparadors s’han tornat a tenyir de rosa. Els productes també: compreses, ulleres, tovalloles, aigua... És el mes, ja no el dia, del càncer de mama. Cada any es dedica més espai als productes que, se suposa, simbolitzen la lluita contra el càncer de mama. A la televisió també hi ha anuncis. Les campanyes són protagonitzades per dones blanques, primes, de mitjana edat, maquillades, amb cabells, amb pèl i amb les dues mames. Cap d’elles pareix que hagi passat per un procés de diagnosi i cura del càncer.

Cada vegada són més les dones que s’aixequen en contra de la imatge i els estereotips que es venen sobre el càncer de mama. Ben poques se senten representades amb el que veuen. “Tot el màrqueting sensibilitza amb una imatge de dona objecte o de dona que ha de ser tutelada. Es torna a etiquetar la dona”, explica la coordinadora de l’estratègia de càncer de Balears, Carmen Sánchez-Contador Escudero.

“Jo crec que ja no hi ha cap marca que no en tregui alguna cosa”, apunta. El problema, però, és que cap d’aquestes marques declara quina quantitat de tot allò recaptat finança investigació: “Passa el mes d’octubre i, quan s’acaba, les dones amb necessitats segueixen amb necessitats. Des del punt de vista social aquesta continua sent la manera de veure el càncer de mama”.

La pressió estètica no és l’únic element que està condicionat pel gènere. Les dones són la gran majoria de pacients de càncer de mama i els estereotips també pesen a l’hora de tractar i seguir el procés de la malaltia. Un dels més importants, i que està relacionat amb la pressió estètica, és la concepció de la mama que té la societat: és l’element per excel·lència de la feminitat. “No és només un òrgan que forma part del cos sinó un òrgan que representa moltes coses i que sobretot està lligat a la reproducció i a la sexualitat”, explica Sánchez-Contador Escudero.

La pressió social

“Es posa l’ull en el càncer de mama equiparant-lo al que suposa per a l’heteronormativitat el pit de les dones”. És a dir, s’espera que les dones siguin homogènies, que es cuidin i tinguin ganes de cuidar-se i, sobretot, que siguin les que porten el pes del treball de cures. S’hi suma també el fet que, encara ara, “els càncers de mama continuen sent ‘el’ càncer de mama, però hi ha tants càncers com dones”, puntualitza Sánchez-Contador Escudero. Tot això influeix en la visió que tenen les dones d’elles mateixes i l’enfocament que es dona al tractament i procés del càncer des del punt de vista mèdic. El punt clau: la reconstrucció mamària.

La reconstrucció ocupa un paper central en tot el procés de càncer, cosa que provoca que molts altres aspectes importants puguin quedar en un segon pla, com l’acceptació del cos o dels canvis que es pateixen. Sánchez-Contador Escudero explica que la reconstrucció és important, sempre que, emfatitza, es faci perquè “la dona que té càncer es reconstrueixi per mantenir la seva identitat corporal”, en comptes de fer-ho per “l’altre”, la societat.

A aquesta decisió, complicada per se, se sumen el replantejament de vida que acompanya tot el procés i la pressió social, que sempre hi és. La victimització és una part d’aquesta pressió. “Encara que no ho diguin, el primer que fa la gent quan dius que tens càncer de mama és mirar-te els pits per veure com t’han quedat”, apunta Sánchez-Contador Escudero, que hi afegeix que “les mirades són de ‘pobreta, li falta una part de la seva identitat”.

Sortir del model

El canvi en els rols també arriba amb el replantejament de vida. Les dones, que han tingut sempre el paper social de cuidadores, es troben que, quan han de ser cuidades, senten culpa. I moltes vegades, perquè això no passi, continuen exercint les tasques de cura tot i la malaltia. Això també té a veure amb la concepció que envolta el llaç rosa, ja que “es contesta que s’està molt bé perquè s’és molt forta. Això és el que espera la societat que digui una dona amb càncer”. L’estereotip de dona amb càncer de mama és, en definitiva, o de víctima o d’heroïna. De vegades també, conta la coordinadora de l’estratègia de càncer, fer veure que tot va bé és una eina de protecció contra la revictimització.

A les campanyes, hi ha un altre model que no encaixa: el de les dones que no superen el càncer. Tot i que cada vegada el nombre de dones que superen la malaltia és major, el percentatge de les que no es curen és significatiu: un 15% de dones moren per càncer de mama. “La imatge del llaç rosa no encaixa gens amb elles, és perjudicial. Ens hem de recordar d’elles. Jo cada vegada que arriba aquest temps record les meves amigues que han mort per càncer de mama. Maleïda la gràcia que els faria que estiguéssim totes somrient amb els nostres llaços”, explica.

Les estadístiques diuen que el càncer de mama és més freqüent entre dones grans i, actualment amb l’augment de l’esperança de vida, en dones molt grans. “Aquí ens trobam amb l’altra cara de la moneda”, apunta Sánchez- Contador Escudero, ja que, com que són velles, es considera per defecte que no els importarà com quedi la cicatriu o si perden el pit sencer, per exemple. Les conseqüències d’aquest plantejament per part de la comunitat mèdica poden ser molt negatives per a aquestes dones.

Un tractament global

Un altre punt en què les campanyes de sensibilització posen molt d’èmfasi és en l’autoexploració. Ara bé, “no s’ha d’aconsellar com a manera de detecció, ja que no està comprovat que sigui una eina de qualitat”, assegura Sánchez-Contador Escudero. El que s’ha de fer, en canvi, és potenciar que les dones coneguin el seu cos, ja que “ens permetrà saber quan hi ha alguna alteració. Si ens coneixem, ens cuidam”.

A l’hora de tractar el càncer de mama, el sistema sanitari espanyol se centra només en la part biològica, a eliminar la malaltia. Ara bé, com apunta Sánchez-Contador Escudero, “entre tot el que forma les persones, la part biològica només n’és un 25%” i, “si no va acompanyada d’un suport per cobrir les necessitats que es generen en la resta del 75%, la recuperació mai és completa”. Es pot sobreviure al càncer, però, si no s’han resolt els problemes psicològics, per exemple, es pot viure tota la vida amb por o amb un sentiment de culpa o fracàs.

La pèrdua d’autoestima o d’autonomia econòmica són altres factors afegits i que solen estar relacionats amb el món laboral. És un tema que normalment no es té en compte i que, per Sánchez-Contador Escudero, “hauria de ser un problema social”. L’accés laboral és molt més deficitari en les dones que en els homes, igual que les condicions -salari, tipus de contracte-, i per a una dona que ha tingut càncer de mama les dificultats augmenten. Cal tenir en compte que la majoria de dones treballen en el sector serveis i a l’hora de reincoporar-s’hi es poden trobar que tenen limitacions en la mobilitat dels braços, per exemple, fet al qual se suma que moltes empreses, tot i no acomiadar-les, no els renoven els contractes.

També s’ha d’evitar que sobrevisqui la idea de “tornar a ser com abans”. “Passar per un procés biogràfic no et deixa com abans. Un procés com aquest et deixa amb una motxilla on has acumulat tota l’experiència i això s’ha d’assumir i no negar-ho. I no són ferides de guerra, és una part de la vida i la vida no s’ha de negar mai”, diu la coordinadora.

Tot i que el sistema de salut no ofereix aquesta atenció, associacions com Dona Sana o la de Dones de les Illes Balears per la Salut organitzen grups o sessions individuals perquè les pacients de càncer de mama puguin explicar les experiències o compartir-les amb altres dones. Com apunta la metgessa Sánchez-Contador Escudero, el càncer de mama, si és que deixa quelcom de positiu, és el procés d’empoderament que viuen moltes d’aquestes dones.

EDICIÓ PAPER 21/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF