CONVERSES SUSPENSIVES...
Balears 29/04/2017

Nuri Llompart: “Les fotos que faig són un canal per accedir a mi mateixa”

Fotògrafa que cerca muses. És el nou fitxatge de MA Contemporáneo. Poc abans de començar l’entrevista, Marisa Aldeguer -que ja va passar per les Converses suspensives- comunicava a Nuri Llompart que la vol a la nòmina d’artistes del seu espai. Un exemple més del bon gust de la galerista i de la seva aposta per creadores emergents

i
Rafel Gallego
3 min
Nuri Llompart, al bosc de Son Rapinya, on va aprendre a fer fotografies.  Les seves amigues de la infància  li servien de models.

Va començar a fer fotos de nina. Quan només tenia vuit anys, el seu pare, que també hi era aficionat, li va regalar una càmera que s’enduia pertot. Més tard, va utilitzar un bosc de devora ca seva, al barri palmesà de Son Rapinya, com a estudi natural de les seves instantànies. Les seves amigues feien de models. Va estudiar fotografia artística a l’Escola d’Art i Superior de Disseny i ben aviat arribaren les primeres exposicions, a la galeria d’art de la Real, per exemple -després que Victòria Aguiló es fixàs en ella-, a PalmaPhoto, a la Nit de l’Art de Campos i en col·lectives de Madrid o Vitòria... i la més recent, a Rata Corner. La portada del nou disc de Marcos González és seva.

Hi ha poesia a les vostres fotos, ho cercau? Us surt així?

No pens a fer poesia en el moment de fer les fotos, però m’agrada que el resultat sigui poètic. En tot cas, cerc projectar un cert to oníric, vinculat al paisatge.

Em semblen misterioses, també...

Sí, i per ventura un poc místiques.

El misteri té a veure amb allò que mostrau, però sobretot amb el que no mostrau. Quan fotografiau cossos de dona, no se’n veuen mai els rostres, per exemple, i també amagau en ocasions part del cos, els difuminau o els confoneu amb altres elements...

Sí, perquè no m’interessa fer explícita la identitat. A més, les fotos són un reflex de mi mateixa. Supòs que no mostr els rostres de les models perquè d’aquesta manera puc ser jo... Jo crec que les fotos que faig són un canal per accedir a mi mateixa. I sempre són dones.

El cos femení és més bell, més interessant...

Sí, jo també ho pens. La bellesa del cos femení no la té l’home. És per la quantitat de formes que té, més suaus, les corbes. També trii les dones per poder identificar-me; perquè jo no em pos davant la càmera per expressar alguna cosa que vull contar i ho faig a través d’una altra persona. He intentat fotografiar homes i no ha funcionat. No hi ha connexió.

Cercau primer la model i després la història i el context?

Primer arriba la idea, o les idees, que va lligada al lloc on vull que es desenvolupi la feina. Després cerc la persona, la musa que pot anar bé amb aquella idea. Les meves muses no posen, sinó que els faig fer una mena de teatret... Per exemple, podem arribar al lloc, començar la sessió i dir a la model que és una dona salvatge enmig de la naturalesa i que s’ha de comportar com a tal... i ella es comença a moure i jo vaig tirant fotos.

Precisament, la natura hi és sempre present. No sé si en confrontació amb els cossos o, com fa Olímpia Velasco en les seves creacions artístiques, per recordar-nos la nostra vulnerabilitat respecte dels elements...

Per mi és una integració. La natura representa com haurien de ser les coses o, almenys, com jo desitjaria que fossin. Hem destruït la natura i, per tant, els nostres orígens, que estan en ella. Retratar-la és una manera de conscienciar sobre tot això.

Hi ha un relat, un discurs en la vostra obra.

No de manera conscient, però és possible que sí, sense adonar-me’n. De vegades, un artista expressa coses de manera inconscient a través d’una obra que no sap explicar i que entén després. I per ventura a mi també em passa això... faig una fotografia i dic “per què l’he feta, què em passa?”.

Optau preferentment pel blanc i negre...

També he fet fotos en color, i en analògic i digital. Però és cert que darrerament m’he decantat pel blanc i negre, perquè m’agrada el contrast. Els contrastos són més potents en la fotografia en blanc i negre.

Hi diu el blanc i negre amb tot allò de què estam parlant: l’onirisme, la mística que impregna les vostres imatges, el misteri...

Sí, dona més marge, més joc per aconseguir els resultats que jo vull.

Quin moment, quin fet, quin estat... Què us agradaria captar que encara no heu captat amb la vostra càmera?

M’atreuen molt les nimfes [em mostra dues il·lustracions en què apareixen a la vora d’un riu, en plena naturalesa, amb àngels...].

stats