Maria Antònia Oliver: “A un fill el veim com un nin, però en sentir-lo parlar torn petita”

Mare i fill només es duen 20 anys. Maria Antònia Oliver va néixer a Palma fa 53 anys. Miquel Comas, el seu primogènit i ara candidat a la batlia per Som Palma, en té només 33. Ell és gairebé nou a la política, com la formació de la qual és el cap de llista. “Sé que entre tots posam les primeres pedres d’un camí que no acabarà al maig, i que la manera de fer les coses ens diferencia de la resta”, escrivia Miquel Comas després de conèixer que més del 60% dels votants l’havia elegit per encapçalar la candidatura del partit impulsat per Podem.

Us ha vingut de nou que el vostre fill encapçali la llista de Som Palma?

La veritat és que sí, que em va sobtar. Heu de pensar que ell, en principi, hi era com a assessor. Feia feina de professor, fa part d’un grup d’investigació a la UIB i també estudia segon de Dret. Ara bé, si ell ha trobat adient canviar la seva vida, la seva trajectòria professional, per un compromís com aquest, sé que ho fa a fi de bé. Sempre he confiat en ell i, com sempre, té tot el meu suport.

Què li diguéreu quan ho vàreu saber?

“Ho has pensat bé?”, li vaig dir. Això de la política és un món de llops i, fins ara, a tots els qui hi munten sembla que fins i tot els canviï el cap. Però sé que ell ho deu haver valorat. Això és el que més el motiva i a casa el respectam.

Per què creis que s’hi ha compromès?

Tots estam desil·lusionats per com van les coses. Estam cansats d’injustícies socials, de corrupció, de les retallades, de veure minvats els nostres drets. Estam desil·lusionats i volem canviar les coses: volem conèixer unes maneres noves, una gent pura, polítics que vénen nets amb unes idees fresques. Estic segura que el meu fill s’hi ha posat perquè té ganes de fer feina en aquest sentit. I sé que si entra a l’Ajuntament, sempre pensarà en els problemes socials, en la sanitat, en l’educació, en els drets dels infants que tenen més risc i en la gent gran. Tot això el preocupa molt, des de fa molts, molts anys. Record quan era coordinador d’un centre de menors i venia molt preocupat per aquells al·lots, per tots els casos de maltractaments que veia i per com aquells menors no tenien els mateixos drets ni oportunitats que la resta. Això l’inquietava molt, i encara ara.

Li advertíreu que la política pot canviar la manera de ser dels qui s’hi dediquen. Pensau que el vostre fill també canviarà?

No, no ho crec. Té les idees molt clares, sempre ha estat molt segur d’allò que pensa perquè s’ho pensa molt. És molt escorpí, en aquest sentit. El que sé segur és que lluitarà per les seves idees fins al final. I ho farà sense males paraules perquè no tolera la violència.

Sempre ha estat així, en Miquel Comas?

Podria dir que en Miquel ja va néixer amb el punyet enlaire. De ben petit, es rebel·lava contra les injustícies. Volia comprendre-ho tot, així que em veia obligada a explicar-li molt bé les coses, perquè si no, no en quedava satisfet. De nin, volia ser periodista, perquè li agradava molt llegir les notícies, estar informat. Bé, ell i jo hem estat lectors ferotges. I en Miquel mai no ha deixat d’estudiar: té la llicenciatura, ja és doctor en Humanitats i Ciències Socials, té grans coneixements de filosofia i ara estudia Dret. També sap perfectament anglès i alemany gràcies a diverses beques i Erasmus. Jo, com que mai no m’ha sobrat res per tirar endavant, he anat demanant beques i ell ha compatibilitzat els estudis amb diverses feines.

Què sentiu ara que el veis en la política activa i amb la responsabilitat d’encapçalar unes llistes?

A un fill sempre el veim com un nin. Això ens passa a totes les mares i supòs que també als pares. Però ara, quan el sent parlar, som jo que em sent petita i n’estic orgullosíssima. Sé que amb ell estam en bones mans.

No passau pena?

És clar que sí, en pas només de veure’l sortir a la televisió. Les mares notam tot d’una si els fills estan un poc nerviosos, però després l’escolt i el veig respondre amb una gran tranquil·litat, amb seny, bon criteri i amb coneixements d’allò de què parla i ja em sent bé. No voldria que ningú li fes mal. El meu fill és la meva sang, el meu tot, com també ho és la meva filla. Sé que si té l’ocasió de prendre decisions com a polític, qualque vegada s’equivocarà (com tots), però no puc dubtar que ell ho fa pel bé de tothom.