CONVERSES SUSPENSIVES...

Maite Villar: “Vaig estar deu meravellosos anys penjada d’un trapezi”

‘Frontera’ Apuntau aquest títol. Ja s’ha representat a Madrid, aquest cap de setmana serà a Bilbao i després arribarà Toledo. Des de l’Argentina i el Brasil s’han interessat per l’espectacle. Toni Pons, Héctor Seoane, Joan M. Pascual, Toni Amengual i la mateixa Villar sobre els escenaris, i Joana M. Peralta a la producció

De petita ja cercava alguna cosa que no acabava de trobar, en una València que es perdia en mediocritats i ignomínies culturals mentre posava els maons de la gran corrupció que va venir després. A l’Institut del Teatre de Barcelona va trobar-se amb el rigor i la disciplina –la qual cosa l’ha ajudada molt al llarg de la seva carrera artística– i també amb qui va acabar sent el seu mestre. Allò que li explicava Ricard Sierra esdevenia dogma per a Maite Villar, que actualment és professora d’Expressió Corporal de l’Escola d’Arts Escèniques de les Illes Balears (ESADIB).Els de l’Institut del Teatre varen ser uns anys d’absorbir la tècnica i d’aprendre a respectar les arts escèniques: amb passió, però també amb molta feina. Quan va començar a formar part de la companyia de Ricard Sierra, va pensar que tot havia estat molt fàcil: va ser arribar-hi i fer just allò que cercava. Però al tercer any d’Institut, el mestre Sierra va morir i després... el desconcert.

I a partir d’aquí?
Vaig acabar els estudis a l’Institut del Teatre, sempre molt centrada en el mim i en l’expressió corporal. Però el segon gir de la meva trajectòria va venir en tornar a València. La companyia Circo Gran Fele feia audicions. M’hi vaig presentar i m’agafaren. Em varen demanar si pujaria a un trapezi i vaig dir que sí... i vaig estar deu anys meravellosos penjada d’un trapezi. El circ et demana una disciplina extraordinària; la tècnica, el punt d’ingravidesa... tot és molt exigent, però a la vegada suposa una gran experiència. El que ocorre és que jo som actriu i va haver-hi un moment que tenia la necessitat de continuar formant-me en aquest àmbit. A Florència, per exemple, amb Yves LeBreton. Em feia falta el moviment significatiu, el moviment teatral, el teatre físic.

I baixàreu del trapezi...
Sí. Durant aquests anys passen moltes coses. Quan torn a València, crei un laboratori de gest, el 2005. M’interessa molt la dramatúrgia corporal, de la qual poca gent parla. Vaig començar la tesi doctoral, que he desenvolupat durant els darrers anys. I quan era a França fent un curset, la meva parella em va avisar que l’ESADIB m’havia seleccionat i, mira, fins aquí vaig venir. El projecte em va encisar perquè era una escola jove que encara ho tenia tot per fer.

Explicau com desenvolupau el laboratori de gest.
La tesi té dues parts: un marc teòric i el laboratori de gest. Vàrem demanar fons europeus i ens els varen concedir. Hem desenvolupat dos laboratoris, i quan vàrem tenir acabat el segon, començaren a sortir actuacions.

El laboratori acaba sent un espectacle, que ara s’està movent...

Sí, Frontera. I és la síntesi de tota la meva feina. Neix del silenci i s’estructura al voltant del moviment significatiu de l’actor i la seva relació amb tots els moviments significatius de l’escena. I, a més, té un component social important perquè parla de la memòria de la gent que ha hagut de partir.

Fer teatre social amb la paraula pot ser qüestió de posar-s’hi, però fer-ho amb el moviment deu ser tot un repte.

És clar. La feina que jo faig parteix d’un moviment extraquotidià. Es basa en l’actor interpretant un pensament, una imatge, un color... En definitiva, és un estat emocional que deriva en poemes visuals, en un món oníric.

I també hi és el repte d’arribar a un públic que no està educat per a aquest llenguatge.
Cert. I per això la nostra meta és suggerir a l’espectador les idees i arribar a transmetre el que volem amb els cossos, el moviment. Hem de tenir en compte que el que faig no parteix de cap imposició, sinó d’una opció artística. De tota manera, avui en dia les fronteres entre gèneres són difuses; hi ha molts d’espectacles interdisciplinaris que són extraordinaris. Tot suma i és el creador qui tria el seu camí.

El moviment i el gest per ventura també us donen més llibertat que la paraula... una llibertat gairebé infinita, de fet.
Sí, però també hi ha un sistema, unes normes, unes pautes que deriven en el desencadenant emocional del personatge; la possibilitat d’estendre o de contreure el temps i l’espai. Tot plegat també defineix l’acció dramàtica que interpreta. No tot es pot deixar a l’atzar però, tenint en compte que disposes d’aquestes eines, és cert que tens molta llibertat.e

EDICIÓ PAPER 22/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF