L’estacionalitat hi guanya, el treballador hi perd i la SS paga

PalmaCan Picafort, Cala Millor, Sant Antoni de Portmany i Cala en Bosc. Quan s’observa en ple mes de juny la seva frenètica activitat, amb els repartidors que semblen fer corregudes per distribuir tots els gelats que duen dins la furgoneta, recepcionistes que suen per atendre aquella entrada de turistes acabats d’arribar i els cambrers que volen de taula en taula per servir els clients sense temps per respirar, sembla difícil imaginar que dia 1 de novembre, com si una bomba nuclear caigués damunt les zones turístiques, tot quedarà, literalment, mort.

Vidres pintats de blanc per dins, gandules recollides, hotels tancats i, amb ells, tota l’oferta complementària. La diferència d’activitat de l’estiu a l’hivern a Balears, la tan coneguda i anomenada estacionalitat, és un fenomen que es repeteix any rera any i que, lluny de millorar, s’ha accentuat els darrers anys.

Hotels que obrien cada any fins a 10 mesos ara ho tenen clar: arriba el 31 d’octubre i abaixen la barrera, fins al punt que Balears ja és la zona turística de l’Estat on més planta hotelera queda tancada en temporada baixa. El mes de desembre de 2015, només un 9,4% dels establiments estava obert, segons dades de la Federació Hotelera de Mallorca, malgrat que un any abans era el 15%. Des de la patronal sempre s’insisteix que les reformes han provocat aquestes xifres tan pobres i es diu que l’any següent seran millors, quan els hotels avui en obres ja no tanquin. Però les dades ho contradiuen de manera radical. La tendència és clara: cada vegada els empresaris hotelers de Balears s’estimen més tancar sis mesos i posar el personal a l’atur, mentre que en altres zones de la Mediterrània, sense tirar coets, arriben a tenir una quarta part dels hotels amb activitat.

Així, per molt que els responsables polítics, presidents de patronals empresarials i altres destacats estudiosos repeteixin el mantra de la “desestacionalització”, la realitat és que aconseguir-la és tan difícil com pronunciar la paraula. És un recurs habitual de les trobades i jornades del sector parlar-ne, però les xifres són eloqüents. El 85% dels 13 milions de turistes de Balears arriben entre maig i octubre, i prop de 5 milions ho fan al juliol i l’agost. “Dissortadament, la temporalitat és quelcom estructural a les Balears”, conclou l’economista i director de la Fundació Impulsa, Antoni Riera.

Les repercussions laborals són contundents: mentre que a l’agost del 2015 hi havia 503.000 persones d’alta a la Seguretat Social i, per tant, s’assolia un dels millors registres de la dècada, mig any abans, al gener, només n’hi havia 356.000. És a dir, que 150.000 treballadors o autònoms queden sense activitat en passar de l’estiu a l’hivern.

Pel·lícula de terror

Aquest model econòmic, a més d’obligar a tenir macroinfraestructures com un aeroport que a l’hivern sembla l’escenari d’una pel·lícula de terror i que té uns sobrecostos públics molt importants, té una conseqüència especialment greu sobre les persones: la feina inestable, temporal i amb canvis constants d’empresa i activitat, fet que allunya l’especialització, la qualitat i l’estabilitat.

Des del 2014, hi ha més feina i menys atur. Però l’estacionalitat no s’immuta. Balears perd cada hivern la suposada lluita contra aquest fenomen. En un recent estudi del Govern, el director general d’Ocupació, Llorenç Pou, constata que “durant els primers anys de la crisi s’observa una disminució de la taxa de temporalitat (del 29,1% el 2007 al 24% el 2012) pel fet de ser els treballadors temporals els primers a perdre el lloc de feina. En canvi, sembla que torna a remuntar amb els indicis de recuperació econòmica. L’augment de l’ocupació els darrers anys ha anat acompanyat d’un increment de la temporalitat”, conclou. De fet, la temporalitat de les Illes Balears (25,8 % el 2014) és superior fins i tot a la del conjunt d’Espanya (24 %) i supera clarament la mitjana de la UE-28 (14 %).

En paraules de l’economista Miquel Puig en una conferència recent a Palma, Espanya, que té una economia cada vegada més de serveis i menys industrial, i Balears en especial “són veritables màquines de crear llocs de feina. Però llocs de feina precaris, sense qualificació, i que atreuen mà d’obra barata d’altres països. Per tant, s’entra en una espiral d’arribada d’immigració i de baixa qualitat de l’ocupació que no es pot rompre augmentant l’activitat turística, sinó apujant la qualitat i fins i tot reduint capacitat”.

Balears, seguint la tesi de Puig, crea més ocupació que la mitjana estatal, però de baixa qualitat i temporal. Atreu població constantment perquè la feina no requereix preparació, però no evita que els joves preparats hagin de fugir ni que l’índex d’atur tingui dos dígits.

Parcialitat

Dos de cada tres contractes que es fan a Balears són d’una durada inferior a un any, i només un 36% és indefinit. I això que després de les dues reformes laborals, una de signada pel PSOE i una pel PP, la veritat és que l’acomiadament d’un treballador fix no suposa cap daltabaix per a la majoria d’empreses. A aquest panorama de bogeria estiuenca i depressió hivernal, s’hi ha afegit un altre element preocupant: la contractació a temps parcial. Si l’any 2005 es feren 43.000 contractes indefinits (prop d’un 10% del total), aquesta xifra només arriba als 52.000 deu anys després. En canvi, si es compara el nombre de contractes a temps parcial (51.916) signats el 2005, la xifra del 2015 arriba als 151.050.

Estratègies per rompre l’estacionalitat, segons economistes com Miquel Puig, són bàsicament recuperar sectors no estacionals com la indústria i diversificar els productes turístics fugint del sol i platja. En una entrevista a l’ARA Balears, el president de la Cambra de Comerç, josé Luis Roses, lamentava que un sector culpa el de devora en comptes de fer una aposta valenta: “Cal que siguem més autocrítics tots. I per començar, hotels i oferta complementària s’han de proposar obrir abans i tancar més tard. Si només deim que obrirem en venir els vols, continuarem condemnant-nos a una temporada curta. Si no generes demanda, els vols no vindran”.

A costa de la Seguretat social

És bona una estacionalitat tan acusada? Evidentment que no. Ho diuen tots els experts. Des del punt de vista ambiental, obliga les Illes a tenir grans i impactants infraestructures per atendre el 80% de la demanda en uns mesos. Provoca un consum de recursos desmesurat en poc temps i des de l’àmbit social, aboca 150.000 persones a estar 6 mesos aturades. Alguns, més de la meitat, sense prestació. I l’altra meitat, a costa de la Seguretat Social, per tant, dels recursos públics.

Però no tothom hi perd. Si s’observa el gràfic elaborat per la Fundació Gadeso a partir de l’informe Foessa, es pot veure què passa quan dividim en cinc grups la població balear segons la renda disponible: aquells ciutadans que disposen de més recursos han crescut. Potser algú dels que declara la guerra a l’estacionalitat ho fa només de paraula.

Quant als dirigents que han d’afrontar aquesta dramàtica realitat, la major part o fa dècades que estan en política o són funcionaris. Pocs són els que saben què és passar mig any amb una prestació de 400 €/mes.