L’escola en comunitat trenca barreres entre les famílies i els mestres

El CEIP Pintor Joan Miró, guardonat amb el premi a Bartomeu Picornell a la millora de la qualitat educativa

“Fa 16 anys, quan deien als alumnes de magisteri que els tocava fer pràctiques al CEIP Pintor Joan Miró, ploraven. Ara, ploren perquè no se’n volen anar”. Aquestes paraules les pronuncia Joana Antich, una mare que col·labora amb el centre educatiu, per definir la trajectòria d’aquest projecte. Però com s’explica aquesta evolució en les emocions dels estudiants? La resposta és senzilla: el CEIP Pintor Joan Miró treballa amb il·lusió, motivació i a prop de les famílies.

La paraula comunitat és la que més s’aproxima a la realitat d’aquest centre. Mares, pares, docents, personal del centre i alumnes creixen junts. De fet, Antich destaca que es trenquen les barreres que limiten les fronteres dels centres escolars. “Els pares aprenem molt, perquè abans vèiem l’escola des de la barrera. T’obre a conèixer, és molt enriquidor”, retrata.

Els mestres del centre tenen l’ànima d’artesans: treballen amb cura, sabent que cap nin és igual, i aprenent any rere any. El seu director, Joan Rado, explica que és necessària una organització diferent per poder tenir una societat amb èxit. “Dins un model tradicional, l’únic que es fa és perpetuar una situació de desavantatge social”, defineix. Per això mateix creu que el nexe de tot és la promoció i l’èxit de l’alumnat. I per aconseguir aquest model, que va més enllà de l’escola com es concep en molts centres, hi ha un element indispensable: el suport de molta gent.En aquest sentit, Rado explica que les famílies participen dins el procés educatiu, que hi ha estructurat un sistema de voluntariat i que reben el suport de diverses institucions.

Mares i pares dins l’aula

Tenir a classe les mares i els pares hi ajuda? Antich assegura, com a mare, que quan va arribar a l’escola el model jeràrquic era vertical. A partir que es va començar a fer la comunitat d’aprenentatge, el model és més horitzontal. En aquesta mateixa direcció s’expressa Rado, qui afirma que els models de participació com els d’AMIPA o consells escolars, “en comptes d’afavorir, dificulten la participació”. A més, poder comptar amb les famílies dins l’aula o ajudant a l’hora de realitzar activitats dota d’una motivació extra els infants. Ester Genovard, mestra del centre, explica que els alumnes se senten orgullosos de veure la seva mare o el seu pare dins la classe. “Els pares entren i veuen com funciona el centre. Pots fer feines amb els nins dins l’aula”, entona Antich, i afegeix: “Els alumnes vénen amb ganes d’aprendre, aquesta és la base. Rado puntualitza que des del CEIP Pintor Joan Miró s’entenen els nins com una totalitat, i no com un segment que només viu per l’escola. El centre treballa amb diversos programes en relació a les necessitats dels alumnes. Genovard ho explica detallant que fa anys es va treballar amb un programa d’higiene per a aquells que no tenien aigua a casa. Es fa el mateix amb problemes d’alimentació o roba, per exemple, en funció de les problemàtiques que tenen les famílies dels infants.

Més enllà del centre

Una figura clau en el centre és Aina Grivé, que a banda d’estar a la secretaria és qui més a prop dels familiars es troba. “Intentam arreglar els seus problemes”, assegura ella, contenta. Conta que, de vegades, pares i mares que no saben ni llegir ni escriure van a l’escola dels seus fills per demanar ajuda. “No em costa res donar-los una mà”, diu Grivé, i recalca que l’escola és una comunitat on tothom s’ajuda.

Un altre dels conceptes fonamentals que mou l’escola és l’empenta per treballar tot i els obstacles. Asseguren que els agradaria tenir una ràtio més baixa, però no es limiten a queixar-se i a quedar de braços creuats. “Dir que perquè no tenim una cosa no farem l’altra no és la solució”, explica Genovard. En aquest sentit, la mestra verbalitza que és a partir dels recursos de què disposen que es demanen què es pot fer per donar-hi resposta.

L’escola no és amiga dels deures: plantegen desigualtats entre els alumnes que tenen suport a casa i els que no. No tenen llibres de text, treballen per projectes; quatre adults diverses hores a la setmana estan simultàniament en una aula per fer feina en petits grups interactius i donen suport al català. “L’alumnat ha de sortir amb les mateixes possibilitats d’èxit que qualsevol altre”, sentencia Rado.

EDICIÓ PAPER 17/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF