CONVERSES SUSPENSIVES...

Leti Gar: “Sempre estic començant... I supòs que ho he d’acceptar”

Actriu, saxofonista, artista de carrer... ‘tramposa’. Bonobo Començà com una anècdota i ara és el seu segell personal. Bosses de tela, pràctiques; tasses, quaderns peculiars que estan a la venda a Literanta... i pròximament també camisetes (esperem que arribin per a aquest estiu), i tot amb missatge; pàgina web, en construcció, i botiga en línia. La marca creix

Leti Gar és la transformació de Leticia García, una mutació creativa, artística, que té qualque cosa de mística, com tota ruptura radical, de l’arrel enfonsada en un forat ignot, d’entrada i sortida. I és que tal vegada l’entrevistada d’avui té un punt d’Alícia en un país on la paraula juga amb si mateixa, descodificant misteris.

A 26 anys, tenia la vida feta. Havia estudiat Filologia Hispànica i Música (toca el saxo, durant molts d’anys ha estat a la Banda Municipal de Música de Santanyí i també ha format part del grup Las Rocas). Feia classes a la UIB com a professora associada, de magisteri, d’espanyol per a estrangers. Se sentia còmoda, massa, i ho va deixar tot. Desfermà les cadenes de la docència i altres de més personals... i començà a estudiar teatre a l’Escola Superior d’Art Dramàtic (ESADIB) i a improvisar a Trampa Teatre, on actualment posa música als espectacles.

Això sí que és un punt d’inflexió...

Feia massa temps que estava acomodada. Era com si tot hagués vengut donat de joveneta. I en un moment determinat començ a qüestionar-m’ho tot; la meva vida, el sistema educatiu... estava desencantada, perquè a la Universitat tot és mentida. De cop i volta, tot vola pels aires i res importa, no hi ha res a perdre.

Per què vàreu deixar l’ESADIB?

Perquè havia de fer feina.

Va ser dur?

Sí. Pensa que vaig deixar de fer feina a la UIB per fer de cambrera, en bars, en discoteques...

Tornareu a estudiar teatre?

No sé si acabaria els estudis aquí, perquè l’ESADIB també té una part endogàmica, tancada per allò que significa fer teatre i el que implica tot procés creatiu. Sí que t’he de dir que vaig tenir una professora d’expressió corporal, Maite Villar [la proposa com a propera entrevistada], que em va fer canviar el xip.

En quin sentit?

Va donar sentit a allò que estava fent. Sentit a la pregunta de per què feia teatre i al fet de per què volia conèixer més el meu cos. Sempre havia fet feina amb el cap, amb el cervell, i tenia el cos abandonat, l’expressivitat. Allò va anar més enllà del teatre. Maite em va donar eines per entendre tot això, em parlava de la gramàtica corporal, per exemple; i de sobte dona una racionalitat a tot allò que no has analitzat i que té relació amb el moviment.

I com us relacionau ara amb la interpretació i l’expressió corporal?

La interpretació com a tal no la tenc abandonada mentalment, però després de fer La culpa es de los hipsters, que se visten como viejas (amb Trampa) no he tornat a interpretar. Ara tenc un projecte per a Art Jove amb Aina Zuazaga, en què ella actua i balla i jo posaré els textos visuals, tot i que potser també ballaré [riu].

Quina mena de textos visuals?

Idò mira, les peces començaran amb en piezas tú i acabaran amb un con moverse basta (dos dels jocs de paraules que fa servir a un dels blocs de notes que comecialitza actualment).

M’agraden aquests jocs de paraules...

Els faig amb molt de gust, els podria dur cap al moviment o el teatre, però m’és més còmode fer servir la paraula per expressar-me. Per molt que m’agradi actuar, em sent més còmoda creant amb una eina que no sigui el meu cos.

Però deis que teníeu el cos abandonat i una vegada que l’heu trobat deis que voleu expressar-vos amb altres llenguatges...

Sí, perquè usar el meu cos és un foc artificial, una pujada d’adrenalina que necessit, però un pic ho he viscut, ja està.

M’atreu allò efímer que tenen els murals, les pintades de carrer que feis...

He pintat de manera programada a Madrid (al Pinta Malasaña!) i al Centre de Cultura de Sa Nostra de Palma, i de manera espontània a molt de llocs... El novembre passat, per exemple, a Brooklyn (Nova York). Sé que poden esborrar el que faig, però m’agrada aquest risc.

Com triau els llocs i els moments on fer aquestes accions?

De vegades tenen motivació emocional, però normalment m’adapt al lloc i a les circumstàncies.

Feis tantes coses que, necessàriament, deveu d’estar sempre abordant projectes des de zero...

Sí, sempre estic començant... i supòs que ho he d’acceptar.

EDICIÓ PAPER 15/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF