ENTREVISTA

Krzysztof Charamsa: "L'Església té por de perdre el seu poder masclista i patriarcal"

Teòleg i escriptor

Krzysztof Charamsa (Polònia, 1972) és filòsof i teòleg de formació. Autor de diversos llibres i articles, va ser oficial de la Congregació per a la doctrina de la fe, antiga Inquisició, i secretari adjunt de la Comissió teològica internacional, l’òrgan més important de consultors teòlegs de la Santa Seu. Convidat per Can Gazà i l’Obra Cultural Balear, ha estat a Palma per presentar el llibre La primera pedra, amb el qual pretén denunciar al món la hipocresia de l’Església catòlica.

Som a les instal·lacions de Marginàlia, el taller de reinserció de Can Gazà, institut contra l’exclusió social. La casa dels marginats de Mallorca. Des d’aquí lluiten contra l’estigma social. Us sentiu identificat?

Si, és clar. Jo també he estat víctima de l’exclusió, del rebuig, de la discriminació. L’Església m’ignorava, no tractava la meva identitat amb serietat. Sortir de l’armari m’ha alliberat. He trobat la pau.

La primera pedra forma part d’aquest alliberament?

Sí, podríem dir que n’és la continuació. Relata el testimoni d’un patiment viscut, d’una segregació, una discriminació de la qual vaig ser defensor. Des de la meva oficina de la Congregació per a la doctrina de la fe, vaig lluitar contra l’ordenació de les dones al sacerdoci i contra l’eliminació del celibat. Ara, amb aquest llibre, em convertesc en acusador.

El camí fins arribar aquí no deu haver estat fàcil.

No. De fet, va ser una decisió molt meditada després d’un procés de maduració dins la Congregació. Al principi jo vivia seguint totes les regles de l’Església, però arribà un moment que em vaig adonar que aquestes normes, especialment la seva doctrina antigai, m’estaven fent mal perquè no tenien en compte la meva identitat.

Com va ser aquest procés?

A poc a poc em vaig començar a qüestionar la meva tasca a la Congregació i vaig anar prenent consciència de les contradiccions del sistema que estava defensant. Entenia que, si estava a la màxima oficina del Vaticà, la meva tasca hauria de consistir en la recerca de la veritat, no a crear ideologia. No es poden defensar normes i posicions que no tenen arguments teològics per defensar. No hi ha cap argument bíblic que vagi en contra de l’ordenament de les dones, per exemple.

I a quina conclusió vàreu arribar?

Vaig arribar a la conclusió que era un funcionari d’un sistema masclista, misogin, xenòfob i homòfob, profudament homòfob, i al mateix temps format per molts gais. Per culpa de l’Església m’odiava a mi mateix. Era diabòlic pensar que estava actuant contra mi mateix. La solució que ofereix l’Església, negar la teva identitat, reprimir-la, és inhumana. També el celibat és un instrument que l’Església utilitza per justificar que els sacerdots són éssers superiors, gairebé d’un altre món, i que, per tant, han de practicar l’abstinència sexual.

Quin va ser el detonant que us va dur a prendre la decisió de fer pública la vostra homosexualitat?

Sens dubte l’amor em va ajudar a fer aquesta passa. Conèixer la meva parella actual va ser per a mi un moment de gràcia. Trobar una persona que t’estima, experimentar l’amor i descobrir que som una persona humana, que no només som un teòric, em va donar molta energia.

I com es veu el món des de fora del Vaticà?

Sortir de l’armari i començar a tenir contacte amb el món sencer m’ha fet adonar-me que hi ha moltíssima gent que espera que l’Església la miri als ulls, que s’interessi per la seva vida, però no per controlar-la sinó per tractar-la com un germà o germana. Hi ha molta gent que se sent ignorada per la nostra religió abstracta, que hem construït a la nostra mida. La ciència ha corregit errors del passat, fins i tot els reis. La reina Isabel II, per exemple, s’ha disculpat per les castracions químiques a homosexuals. L’Església catòlica és l’única comunitat religiosa que rebutja confrontar-se amb la realitat. Totes les altres ho han fet, han reflexionat sobre el que passa al món, però l’Església catòlica no.

I per què creis que és?

Per diverses raons, però sobretot perquè té por de perdre el seu poder masclista i patriarcal en què ha basat el seu discurs. Ha masculinitzat la figura de Déu. Les primeres persones discriminades per l’Església són les dones. Paradoxalment, la lluita feminista ha posat damunt la taula el que ja defensava Jesús però el cristianisme havia oblidat durant anys: la igualtat entre homes i dones. Per això jo dic que l’evangeli és la medicina contra la misogínia. No seria possible parlar d’homosexualitat, de minories sexuals, sense el moviment feminista. I això crec que exigeix un canvi en el sistema de govern de l’Església.

Creis que s’estan fent passes per renovar l’Església?

No, en absolut. Jo vaig dipositar moltes esperances en el papa Francesc, però li ha faltat força. Si l’Església no revisa el seu discurs, corre el perill de quedar reduïda a una secta fonamentalista. Hi ha molts sectors de l’Església que caminen en aquesta direcció, que, per cert, foren molt potenciats durant el mandat del papa Benet XVI. Però això no és futur, és decadència, i la decadència no és eterna. Per tant, el futur és l’esperança.

Pel que veig sou optimista.

Sí, i tant! La meva esperança són les persones. Sense elles no hi ha Església; per tant, la gent és qui canviarà l’Església. Hi ha moltes persones catòliques, no només homosexuals, sinó també persones amb discapacitat, víctimes de pedofília, fills de capellans, que no poden afirmar la seva pròpia identitat perquè l’Església els imposa una posició. La gent ha de començar a exigir respecte, ha de tenir valor per dir: “Jo tinc la meva dingitat i la meva identitat”. Quan arribarà aquest moment? Només Déu ho sap.

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF