ENTREVISTA
Balears 18/11/2017

Juan Ignacio Marín: “No és possible combatre el frau sense l’ajuda dels treballadors que el pateixen”

Inspector de treball. Membre de la Unión Progresista de Inspectores de Trabajo

Carmen Buades
4 min
Juan Ignacio Marín: “No és possible combatre el frau sense l’ajuda dels treballadors que el pateixen”

PalmaJuan Ignacio Marín és inspector de treball. Membre de la Unión Progresista de Inspectores de Trabajo i, abans, secretari general del sector del metall a CCOO, aquesta setmana ha visitat Palma per fer una xerrada sobre la precarietat i el frau a la Seguretat Social a través de figures com els falsos autònoms.

Existeix connivència entre el cos d’Inspecció i determinats empresaris?

En absolut. La tradició de la inspecció a Espanya és de més d’un segle i durant aquests anys s’han posat els elements que en garanteixen la indepedència tècnica i l’objectivitat. Però, a més, la inspecció de treball està inventada per defensar els drets dels treballadors; si hi hagués connivència no només seria il·legítima, també seria un delicte.

Existeix un perfil d’empresa infractora?

No, però sí que es pot assegurar una cosa: les empreses en què el nivell de sindicalització és alt, els nivells d’infracció són molt més baixos.

Però els sindicats han perdut capacitat de pressió...

La capacitat de pressió dels sindicats depèn de la capacitat de pressió dels seus afiliats. I la crisi produeix un retrocés global dels treballadors com a classe. Això, com és natural, es reflecteix en els sindicats. Es veu la pèrdua de poder col·lectiu que els treballadors han tingut durant la crisi, ajudada per reformes legislatives que ja coneixem, però no significa que tota la vida hagi de ser així.

La crisi ha fet que es denunciï menys i es facin més infraccions?

Sí. El treballador precari no només té més por, sinó que normalment no està organitzat. Pensen que el fet que l’empresari els situï dins un sindicat els pot perjudicar. Tot i que en el moment de crisi les infraccions són majors perquè hi ha un menor poder col·lectiu dels treballadors, el nivell de denúncies és menor. Però això ha de compensar-se amb el paper dels sindicats, que s’erigeixen com a subjectes de denúncia.

Es fan ara unes infraccions més que altres, a causa de la crisi?

No és una qüestió de la crisi de manera abstracta. Fa més de 30 anys que es manté una batalla teòrica en relació amb la vigència del dret al treball. El neoliberalisme diu que l’Estat no ha d’intervenir en el treball. Què hi ha en el fons? Abaratir el cost del treball. És la baralla sobre si el dret al treball persisteix o mor en mans del dret a l’ocupació perquè, amb la crisi, sigui més important tenir una ocupació, siguin quines siguin les condicions en què es fa feina.

En aquest sentit, ens hem acostumat a la precarietat?

Un treball precari, injust i fraudulent, en una situació de necessitat, no tens més remei que acceptar-lo, però després has de batallar per canviar la situació; no la canviarà cap sindicat des de fora ni un govern. Fan falta també els treballadors afectats, organitzats. No és possible combatre el frau sense l’ajuda de qui el pateix i no és possible que els drets dels treballadors els defensin i conquereixin tercers, ho fan els mateixos treballadors de manera col·lectiva. La primera recepta per a un treballador és sindicar-se, la segona és defensar els seus drets.

Tenim cultura de la denúncia?

Sí. Una altra cosa és que la crisi hagi fet retrocedir les denúncies, però hi ha cultura de la denúncia perquè la Inspecció respon. En general, dona respostes satisfactòries.

No podem dir que surti rendible a les empreses ser infractores?

Hi ha infraccions amb una norma un poc antiquada i les quantitats de les sancions són un poc baixes. És típica la de les hores extraordinàries. Si tens una emprea de dos treballadors i un fa hores per sobre de les 80, li pots posar una multa d’entre 600 i 6.000 euros. Però si en tens una de 500 treballadors en què 200 fan més de 80 hores, dividit per treballador i hora extraordinària... No és rendible per al taller de la cantonada, però sí per a una cadena hotelera. És un dels elements a corregir, però, en general, la llei està prevista perquè no surti rendible.

Quant es defrauda?

Es diu que l’economia submergida és el 20% del PIB, però això no significa que hi hagi un 20% de treballadors en negre. La immensa majoria del frau és evasió d’impostos, però és més difícil saber les infraccions al dret dels treballadors. Es veu amb els contractes a temps parcial: ara la llei no obliga l’empresari a tenir penjat l’horari actualitzat de la plantilla i pots arribar a un bar i algú que fa més jornada del que té al contracte et pot dir, per por, que acaba d’arribar a la feina. De la mateixa manera, l’extensió fraudulenta dels falsos autònoms també ha estat una font de precarització.

En quin sentit?

Ets al règim d’autònoms però treballes per compte d’altri. Passa en la construcció, en clíniques privades, en el periodisme... El frau consisteix a desplaçar aquests treballadors del dret del treball i de la protecció social i de les seves condicions. S’estalvien costos a l’empresari de manera il·legítima perquè tots aquells treballadors, si són falsos autònoms, continuen depenent d’un empresari. Es dona una precarització dels treballadors, però una socialització dels costos que s’estalvien els empresaris fraudulents.

stats