PENSA MENTS

Josep Maria Esquirol: “La reflexió és el motor de les transformacions i també de la responsabilitat”

És filòsof i professor de la Universitat de Barcelona, dirigeix el grup de recerca Aporia i els seus camps d’estudi principals són el pensament polític i la filosofia contemporània

Josep Maria Esquirol (Sant Joan de Mediona, 1963) és filòsof i professor de la Universitat de Barcelona, dirigeix el grup de recerca Aporia i els seus camps d’estudi principals són el pensament polític i la filosofia contemporània. De la seva obra assagística destaca l’elaboració d’un discurs original, una filosofia de la proximitat basada en un llenguatge relligat a l’experiència quotidiana. Hem entrevistat Esquirol arran de la seva vinguda a Palma convidat per l’Obra Social de la Caixa per impartir el cicle de conferències ‘La filosofia i el sentit de la vida’.

En l’assaig que heu publicat més recentment i que duu per títol La resistència íntima , defensau la idea d’una filosofia de la proximitat, entesa com una metafísica de la vida quotidiana; què pot aportar l’experiència quotidiana a la comprensió de l’home i del món?

Bona part del pensament, i en particular la filosofia contemporània, ha desmerescut la vida quotidiana, tractant-la com una cosa de segon ordre, en comparació amb el que seria la vida més autèntica. A mi em sembla que és un error valorar el que és excepcional i menystenir com a secundari el que és més quotidià i reiteratiu. És evident que a vegades hi ha coses que són rutinàries, que tenen poca gràcia, però també és evident que quan hom presta atenció a les coses s’adona que allò que anomenem vida quotidiana és de molta fondària, que hi ha coses que no són perquè sí, sinó que tenen un sentit sedimentat al llarg del temps, que dóna una raó de ser d’allò, que fa que allò tingui una enorme significació filosòfica. Per aprendre a pensar no s’ha de recórrer només a llibres de savis, sinó que s’ha d’atendre a maneres d’actuar de la gent senzilla, perquè en aquesta aparent senzillesa el que sens dubte no hi ha és banalitat, sinó una enorme profunditat. I analitzar aquest món quotidià és el que he fet precisament en aquest llibre.

En el cicle de conferències que heu impartit a Palma heu reflexionat sobre la condició humana, Déu, la veritat i la comunitat. Per què proposau repensar precisament aquestes quatre grans qüestions filosòfiques de tots els temps?

A mi em sembla que les grans qüestions filosòfiques ho són precisament pel fet que mai s’esgoten, i la vida d’aquestes preguntes precisament consisteix que es puguin tornar a plantejar, però de manera passional, perquè quan el pensament es redueix a l’exercici teòric i acadèmic, quan ha perdut la passió, aleshores el pensament deixa de ser-ho. Aquestes preguntes no són caduques, perquè a tots ens interessen, i per això proposo tornar-les a plantejar avui, però en diàleg amb el pensament contemporani, amb la idea de trobar de quina manera incideixen en la nostra manera d’orientar la vida. Miro de parlar o dialogar amb autors contemporanis, de sintetitzar i veure quin seria el posicionament del pensament del segle XX respecte d’aquestes qüestions i de quina manera podrien tenir un horitzó possible des del qual ser repensades.

En el darrer quart del segle XX emergeix amb força la filosofia postmoderna, un pensament que es caracteritza per desenvolupar una crítica radical a la modernitat i a les categories que havien definit la civilització occidental des de la Il·lustració. Quina és la vostra posició en la vella polèmica entre modernitat i postmodernitat?

Tant la modernitat com la postmodernitat són categories massa omniabarcadores. Quan comences a mirar la lletra menuda, t’adones que és difícil mantenir aquestes etiquetes de manera molt rigorosa, perquè és molt divers allò que s’ha donat en el pensament contemporani. Hi ha efectivament filosofies i moviments que suposen una crítica molt forta a la idea de subjecte, són plantejaments que pretenen deixar-lo de banda, però alhora et trobes amb filòsofs com Paul Ricoeur, Emmanuel Lévinas i Michel Henry, que no volen mantenir ni la idea forta de subjecte pròpia de la filosofia kantiana ni tampoc certifiquen la mort del subjecte. Ells consideren que el pensament s’ha d’esforçar a trobar una altra manera de parlar del subjecte, Déu, la veritat, o de la comunitat, sense renunciar a mantenir vives aquestes categories.

Quines conseqüències té adoptar un mode de vida basat en les idees postmodernes, i per tant orientat per l’escepticisme, la debilitat de la veritat i la raó, l’hedonisme individualista, la sospita sobre la política i les ideologies, l’experiència d’una vida fragmentada i sobretot per un relativisme moral i epistemològic?

Gianni Vattimo, un dels autors que s’autodenominen postmoderns, en els anys 80 parlava del “pensament dèbil” i explicava molt bé que debilitat no equivalia a relativisme, sinó a pensar d’una altra manera, a pensar que quan es mostra una certa debilitat no necessàriament hi ha un defecte. Jo no crec que el pensament dèbil sigui un pensament relativista, per mi és un pensament que s’allunya dels dogmatismes, de les posicions fortes. Pens que puc mantenir coses precisament en diàleg amb els altres perquè la meva posició no és absoluta. Si la meva posició fos absoluta i tingués una claredat total sobre el que afirmo, aleshores el diàleg seria sobrer. Aquesta promoció del jo dialògic en la filosofia contemporània no l’assimilo a relativisme ni tampoc a una vida difícil de portar, més aviat al contrari. Penso que avui com mai, tenim la sort d’entendre amb majúscules que el pensament és en bona mesura, diàleg i estem en disposició de pensar les coses de tal manera que el diàleg sigui fecund.

La postmodernitat presenta un subjecte dèbil i en crisi. Creieu que l’home realment està en crisi o que el que està en crisi és la imatge humanista de l’home?

S’ha volgut entendre que ara estem en un moment posthumanista. Aquesta és la posició de Peter Sloterdijk, que en va parlar arran d’una discussió vinculada amb la tècnica. La hipòtesi d’Sloterdijk és que el món tècnic contemporani no és tècnic superficialment, sinó essencialment, de manera que expressa l’essència de l’època, que és el mateix que pensava Heidegger. Això significa que les categories a través de les quals pensàvem l’home, a saber, les que li donaven centralitat i el permetien mestrejar i dominar allò que l’envolta, ja no es poden mantenir ni des del punt de vista individual ni tampoc col·lectiu, perquè la tècnica depassa de lluny aquesta mena de centralitat. Sloterdij planteja que hem de pensar un futur dominat per la tècnica i no pas per nosaltres. La pregunta és si nosaltres podem pensar una situació de present i de futur en la qual el subjecte humà mantingui una certa centralitat, encara que no sigui total. Jo crec que sí, que podem reconèixer la nostra petitesa i limitació, la força de les estructures i tanmateix conservar la nostra responsabilitat sobre allò que fem. És ver que el subjecte després de la crisi del subjecte és més dèbil i està més afectat, és més vulnerable, però això no impedeix que continuï sent subjecte. Nosaltres podem repensar el subjecte amb noves categories que no són les modernes, i a la vegada mantenir la idea de responsabilitat.

La idea d’home autònom, amo i senyor de si mateix i de totes les coses, ha esdevingut problemàtica, està sota sospita, arran de l’evolucionisme i la teoria de l’inconscient. Malgrat tot, l’home continua actuant com si fos el centre de l’univers, seguint una visió antropocèntrica que ha donat lloc a un deteriorament ecològic que amenaça la seva supervivència. De quina manera la filosofia pot contribuir que l’home aprengui a viure i a relacionar-se dins els nous marges antropològics?

És una pregunta difícil de respondre. Hi ha un pensament molt viu i intens que sempre record i que em va colpir quan ho vaig llegir, és una reflexió d’un autor txec que es diu Jan Patocka, deixeble de Husserl. Patochka deia que les situacions es canvien quan es comprenen, o dit d’una altra manera, el primer pas que cal fer per canviar una situació és comprendre-la. La idea de Patocka és que quan una persona o quan un col·lectiu entén una situació ja ha fet el pas fonamental per canviar-la. Normalment allà on hi ha immobilisme i manca de reacció és perquè hi ha poca reflexió. La reflexió és el motor de les transformacions i també de la responsabilitat. Sense cap mena de dubte avui com sempre és molt important pensar. Sòcrates deia als seus conciutadans que perquè les coses no anessin a pitjor i la polis no decaigués encara més, calia que cadascú pensés i revisés la seva pròpia vida, que no visqués del que es diu o de l’aparença, sinó que realment fossin crítics, que s’examinessin i que examinessin les coses. El missatge socràtic és: una societat en la qual la gent pensa, sens dubte, és molt saludable. L’aportació de la filosofia avui com sempre és aquesta.

Voldria recuperar algunes reflexions que expressau en el vostre assaig La resistència íntima i que tenen a veure amb la idea de comunitat. Si ho he entès bé, menjar plegats, compartir el pa a taula i la paraula a la sobretaula és una condició de possibilitat de la vida en comunitat? La comunitat política comença en l’àmbit domèstic, contràriament al que es pensa?

De vegades s’han fet contraposicions que a mi em semblen que estan fora de lloc. S’ha contraposat la casa i la polis, l’oikos i la plaça pública com si fossin gairebé la cara i la creu, quan realment el que succeeix és que la casa, l’espai de la intimitat, de la protecció, del resguard, de l’acollida, és la condició de possibilitat de la polis. Fins i tot, es podria explicar en termes molt plàstics: per tal que hom pugui sortir a la plaça pública ha de poder tornar a casa, és a dir, tu pots sortir a la plaça pública perquè hi ha un lloc del qual surts. Quan l’espai protegit està afeblit, aleshores no hi ha política tampoc. No hi ha una dicotomia entre polis i oikos, sinó una relació de necessitat. I és en aquest sentit que consider que el que anomenem casa no és només una cosa urbanística, sinó un fet existencial, és el moviment de casar, de juntar i de reunir una sèrie d’elements per donar peu a una situació de protecció. Per mi la casa és condició de possibilitat de l’exterioritat política.

Però no creieu que existeixen cada vegada més obstacles per disposar de temps i espais per compartir i gaudir d’allò que junta i reuneix, i que crea comunitat?

Efectivament estem en una situació on tothom parla de la manca de llaços i d’estructures socials fortes, però la qüestió rellevant és de quina manera es poden reorientar les coses. La història del pensament contemporani i modern proporciona les teories contractualistes com a eines per crear comunitat. Jo estic d’acord que es poden actualitzar aquestes teories, però a mi em sembla que la nova creació de comunitat no serà fruit només de la renovació d’un contracte, que ens cal una altra manera de crear comunitat. I evidentment es crea comunitat compartint. Aquesta és la idea del plat a taula, de la taula com a lloc on es comparteixen els aliments i sobretot el pa. Justament des del punt de vista etimològic els qui comparteixen el pa són aquells que anomenam companys. La companyonia té com a raó de ser compartir. Hem de buscar aquestes situacions en les quals es comparteix. Hem de tornar a valorar les situacions generadores de comunitat que encara tenim, però que el món social no afavoreix.

Si ho he entès bé, la vostra idea per recuperar vincles comunitaris implica potenciar l’esperit de donació, ajuda mútua i intercanvi de favors, una vida quotidiana lliure de les lleis del mercat?

Jo no desmereixo l’intercanvi econòmic ni les teories contractualistes; el que dic és que per generar comunitat amb això no n’hi ha prou, sinó que hi ha coses que són més de bases, que són literalment més radicals, coses que, com tu deies, tenen a veure amb el fet de compartir, amb l’agraïment, amb la gratuïtat, i que es donen avui dia en situacions familiars, en les relacions amb els amics i, de vegades, amb les relacions amb els estudiants; no és només un pensament bonista. La comunitat és un lloc de resistència, on ens hem de mantenir i hem de mirar de cuidar i cultivar i de promoure.

EDICIÓ PAPER 20/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF