Josep Bonnín: A la mar no sembram, just collim, i això té un límit

Josep Bonnín -Pep Domingo (Alcúdia, 1938)- és mariner. Ha pescat amb llaüt i barca del bou dels 10 als 69 anys. Parla amb una passió desbordant de la mar, dels mariners i les barques. Va ser patró major de la Confraria de Palma. Passats els 75, encara adoba qualque xarxa als mariners joves.

Us hi posàreu prest, a pescar?

Quasi vaig néixer dins la mar. A l’edat de 10 anys m’embarcava amb un llaüt a Alcúdia, d’al·lot de barca. Oficialment, però, va ser a l’edat de 15 anys. Mon pare va haver de signar-me la primera cartilla el 1953. Primer em vaig embarcar per menjar; llavors guanyava un quartó (1) i a poc a poc guanyava un poc més.

A ca vostra ja eren mariners?

Mon pare tenia una barca del bou i dos llaüts i traginava peix. El mal va ser que en esclatar la Guerra Civil li confiscaren la barca per guardar la costa, perquè molta gent fugia a Alger i a Menorca. Els camionets de traginar peix també els hi confiscaren. Li ho tornaren tot al cap d’uns anys en molt mal estat. Allò va ser la ruïna i es va posar a fer de forner. Jo i el germà, però, volguérem continuar pescant.

Pescàveu la llagosta?

Sí, començàvem a pescar-la pel febrer amb nanses i així com avançava la temporada anàvem substituint-les per xarxa. Entre Alcúdia i Menorca, hi ha molt de redol bo per pescar-les. Moltes vegades, en comptes de tornar a Alcúdia, entràvem a Menorca per no gastar tant de gasoil. Dúiem un motor de quatre cavalls. Dormíem dins les cales o a Maó.

També pescàreu amb la moruna?

Sí, la calàvem pel cap del Pinar. Agafàvem cervioles, bonítols i tonyines. Darrere sempre hi venia peixot gros. El 1969 traguérem un salroig (2) que va fer 1.200 quilos. Aquell any en vàrem pescar tres en cinc dies (ens en mostra les fotos). Aquest tan gros duia una tonyina de 50 quilos dins la panxa. També s’havia menjat el ca del pastor de la possessió de Betlem (Artà), que l’havien tirat a la mar. Dins la butza hi trobàrem el collar, amb la inscripció.

Més tard anàreu a Palma, no és cert?

El 1969 vaig anar a viure a Palma per fer de mariner del port, però mai em vaig desvincular de la pesca. Els dies de festa i qualque temporada continuava pescant. El 1982 vaig reenganxar, hi havia crisi i els meus fills volien que els ensenyàs a pescar. Vàrem armar un llaüt gran i tornàrem a pescar.

Per quines zones pescàveu?

Entre la Dragonera i Cabrera hi ha molt de fort (3). Llavors, però, començàrem a anar al Fort del Francès (4). És a més de 50 milles del port, però quan hi començàrem a anar hi havia una peixetada que feia colló. En sis llevades (5) vam dur 580 quilos de llagosta. Un dia pescàrem 27 caixons de raps. Qualque dia dúiem 20 caixons més de peix bo, xerna, pàguera, cap- roig... Enlloc he vist tanta llagosta.

I també vàreu pescar a les illes Columbrets?

Hi anàrem entre el 1983 i el 1987. Partíem en diumenge i arribàvem al cap de 12 hores. Tornàvem divendres. Per Sant Joan ens aturàvem, perquè el gel no aguantava tant. Sempre recordaré el primer any: calàrem 26 xarxes i agafàrem 222 quilos de llagosta blanca. Cada llevada, pescaves vuit o deu caixons de cap-roig damunt el placer (6). Era molt ric.

Altres mallorquins ja hi havien anat més antigament...

Sí, els pollencins hi anaven a la vela en primer, els moixos, els duralls, el xarpats... El 1944, dos llaüts que venien d’allà naufragaren i moriren cinc mariners, alguns fills de cosins de mon pare. Va ser una gran tragèdia.

A les Columbrets, fèieu la vida dins la barca?

Les illes són molt petites, tenen far, cementeri i una cisterna, però estàvem quasi sempre dins el llaüt. Coincidíem amb mariners d’Alcanar i de Sant Carles de la Ràpita. Al principi desconfiàvem uns dels altres, però acabàrem fent amistat. Qualque vespre abarloàvem (7) i passàvem la vetllada plegats.

Més tard canviàreu el llaüt per la barca del bou?

Un fill va voler provar-ho amb una barca més grossa. Llavors hi havia una febre grossa, però és una ruïna. Va ser una equivocació. Abans fèiem la temporada de la llagosta, pescàvem tres mesos de palangre i a l’hivern arreglàvem xarxes. La barca del bou, però, ha de pescar tot l’any i la despesa et menja. L’any 90 hi havia 57 bous, ara just 30; aquesta n’és la prova.

Quedaran mariners a les Illes?

Mariners com els d’abans no en queden. Hi ha gent que pesca, però no és el mateix. Els motors grans i la tecnologia han estat la mort, han llevat feina i s’ha tret massa peix. Els bous passen per dins els espessos (8) on mai s’havia pescat. També hem de competir amb 50.000 afeccionats. La gent ha d’entendre que els mariners no sembram, només collim, i la mar té un límit.