José Alcamí: “La vacuna contra el VIH és molt difícil d’obtenir”

PalmaJosé Alcamí és llicenciat en Medicina per la Universitat Autònoma de Madrid i actualment és el director de la Unitat d’Immunopatologia de la sida de l’Institut de Salut Carlos III. Expert internacional reconegut en el camp de la patogènia de la infecció pel VIH, aquesta setmana ha visitat Palma per impartir la ponència És possible la curació de la sida?, organitzada per l’hospital de Son Espases i l’Institut d’Investigació Sanitària de les Illes Balears (IdiSBa).

És possible la curació?

De moment, no, estam encara en un període incipient. Aquest objectiu es planteja seriosament des de fa tres o quatre anys i és un període massa curt per tenir-ne resultats. En investigació sempre aprenem que els problemes són més complexos del que ens pensàvem al principi, no tot és tan simple com inicialment ens imaginam.

És dels virus més complexos que hi ha?

Sens dubte. És un virus que té una biologia completament diferent de tot el que coneixíem abans, i això fa que sigui tan difícil una vacuna, que sigui tan difícil curar -en el sentit d’eliminar el virus-. Normalment, en altres malalties, aconseguim eliminar el virus, o ho fa el nostre sistema immunològic, i tenim vacunes que ens ajuden a prevenir la infecció. En aquest virus, però, els mecanismes són molt sofisticats, és un virus que s’ha adaptat molt bé i és molt difícil d’eliminar de l’organisme.

Què és el que fa difícil eliminar-lo?

Té uns mecanismes a través dels quals aconsegueix establir amagatalls a les cèl·lules, que anomenam reservoris. Són unes localitzacions on el virus és allà, però ni el sistema immunològic reconeix que hi és ni els fàrmacs hi arriben, i això fa que el virus de la sida aconsegueixi ‘amagar-se’. Per posar un símil amb la “guerra de guerrilles”, el virus s’amaga, surt, ataca i es torna a amagar. La seva estratègia és persistir amagat a les nostres cèl·lules.

Sabent això, com s’hauria d’abordar el virus?

L’abordatge ha de ser completament diferent. Tots els fàrmacs que tenim són per al virus que s’està multiplicant, i són molt eficaços, però no tenim medicaments per al virus que està acantonat, de tant en tant es multiplica i torna a la fase de latència o reservori. És una estratègia per a la qual encara hem de desenvolupar tota una nova generació de medicaments.

Quines estratègies hi ha damunt la taula actualment?

N’hi ha diverses. Una és fer sortir el virus de l’amagatall, és a dir, transformar el virus latent en un que es multipliqui perquè sigui susceptible als tractaments que tenim. Una altra estratègia és la contrària. És una estratègia que tenim al laboratori i consisteix a deixar el virus tancat perquè no pugui sortir mai. I després hi ha una tercera estratègia que seria revigoritzar el sistema immunològic mitjançant vacunes terapèutiques o fàrmacs que immunoestimulin, perquè hem vist que el sistema immunològic seria capaç de destruir aquestes cèl·lules en el moment que el virus treu el cap, però el problema és que la mateixa naturalesa de la infecció fa que el sistema immunològic estigui una mica deprimit i no sigui prou potent.

Quines serien les principals fites dels darrers anys?

La primera és que hi hagi un pacient que s’hagi curat mitjançant una combinació de trasplantament de medul·la i teràpia gènica, l’anomenat ‘pacient de Berlín’. És només un pacient, però això demostra que la curació és possible. Una altra fita important són els assajos que s’han fet per intentar treure el virus dels amagatalls. Si hi ha un milió de virus amagats, només s’ha aconseguit fer-ne sortir 100, de manera que encara ens en queden 999.900 d’amagats. Estam parlant de medicaments que funcionen, però la potència dels quals no és suficient per curar. Hi ha també una nova estratègia molt interessant que és l’ús d’anticossos. En un experiment amb animals, s’ha vist que aquests anticossos no només bloquegen el virus que s’està multiplicant, sinó que d’alguna manera destrueixen també els que estan amagats. Ara hi ha assajos amb humans que cerquen el mateix efecte. Hi ha molta expectació. I l’altre abordatge nou és el que feim al nostre laboratori, que dirigeix Mayte Coiras, i que cerca que el virus no pugui sortir dels amagatalls. Hem vist que determinats fàrmacs que s’utilitzen en el tractament d’algunes leucèmies també tindrien alguna acció davant aquests amagatalls. És un abordatge molt interessant, perquè són fàrmacs que s’han comercialitzat i no són gaire tòxics. Farem un assaig amb uns ratolins i la idea seria poder fer un petit assaig clínic en pacients.

És factible trobar una vacuna contra el VIH?

Jo crec que a escala científica hi ha dos grans desafiaments: un és curar els pacients ja infectats i un altre és aconseguir una vacuna per evitar que més gent s’infecti. Si aconseguíssim les dues coses, l’epidèmia desapareixeria en una generació, perquè tota la gent infectada es curaria, no transmetria la infecció, i la gent no infectada i susceptible d’infectar-se estaria protegida. El problema de la vacuna és una muntanya russa que fa 30 anys que puja i baixa. Jo, que sempre he estat molt pessimista, ara som una mica més optimista, perquè ara sabem molt bé per què hem fracassat. Enguany s’han iniciat assajos amb noves vacunes i d’aquí a cinc anys ens diran si són eficaces o no. La vacuna és molt complexa d’obtenir, és una correguda de fons.

Amb els actuals tractaments antiretrovirals s’ha aconseguit cronificar la malaltia. Ha davallat la percepció de risc?

Sí, i ens preocupa. El gran triomf de la investigació és que, en general, les persones ja no moren de la sida. A l’Estat, per exemple, durant la darrera dècada, cada any s’infecten el mateix nombre de persones, entre 3.500 i 5.000, i no davalla, malgrat que tenim tractaments i campanyes de prevenció. Tot allò que té a veure amb els hàbits de vida és molt dificil, és un problema que supera la medicina. La realitat és que no aconseguim disminuir les xifres, necessitam mesures noves.