Balears 16/08/2014

Joan Veny: “Aquí el castellà és una llengua sobrevinguda”

És un dels filòlegs de més prestigi de la llengua catalana, conegut sobretot pel llibre Els parlars catalans (1978)

Antoni Janer Torrens
4 min
Joan Veny: “Aquí el castellà és una llengua sobrevinguda”

PalmaJoan Veny i Clar (Campos, 1932) és un dels filòlegs de més prestigi de la llengua catalana, conegut sobretot pel llibre Els parlars catalans (1978). Molts el consideren l’hereu natural d’un altre il·lustre filòleg mallorquí, mossèn Antoni Maria Alcover, el fundador de la dialectologia. Ell mateix ho atribueix a coses del destí. “L’any que ell morí jo vaig néixer”, diu amb una rialla a la boca. Catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona i membre de l’Institut d’Estudis Catalans, Veny aprofita la jubilació per fer encara més feina. Actualment coordina dos projectes molt ambiciosos: un atles lingüístic de totes les llengües romàniques i un altre de centrat en la nostra.

Quins trets destacaríeu del català de les Illes?

A Mallorca la insularitat ha fet que tinguem un català més arcaic, amb uns mots, com ca, que han estat abandonats pel català peninsular. Aquest caràcter arcaic, però, conviu amb una tendència a la innovació. En català antic, per exemple, per donar nom a una criatura es deia: “Ha nascut un infant que ha nom Joan”. Això va passar després a “que nom” i finalment va donar el verb “nòmer”, que no existeix en altres llocs.

I pel que fa a la resta de parlars illencs?

El menorquí té més afinitats amb el català continental que el mallorquí. Això podria ser perquè Menorca va ser conquerida cinquanta anys més tard que Mallorca. El parlar de les Pitiüses, en canvi, té més afinitats amb el del País Valencià perquè al llarg de la història ambdues terres han mantingut nombroses relacions econòmiques, pesqueres i eclesiàstiques.

I l’article salat, és també un arcaisme?

Si nosaltres empram l’article salat és perquè a l’Empordà i a tota la costa oriental, tret del Rosselló, l’usaven. A Pollença, en canvi, arrelà l’article literari perquè els seus repobladors procedien d’altres indrets de Catalunya. Per influència de l’occità, que només tenia l’article literari, considerat de més prestigi, el salat va acabar sent arraconat.

Hi ha, però, tradició d’article literari a les Balears?

Ara estic treballant amb els Scripta, una col·lecció de textos que van des del segle XIII fins al XX. S’hi veu que durant molts segles els qui deien ‘es cavall’ i ‘sa cadira’ no feien servir l’article salat a l’hora d’escriure. Aquest, però, comença a aparèixer cap al segle XVII. És amb la Renaixença quan es reprèn una altra vegada la consciència d’unitat lingüística i els escriptors fan servir l’article literari, excepte en casos de narracions populars, sainets o en els topònims (ses Salines), en què l’element popular aflora, com no podria ser de cap altra manera.

Hi ha alguna altra llengua romànica en què el model estàndard provoqui tanta controvèrsia?

Jo crec que no. A Itàlia varen aconseguir la unitat política a força d’una llengua comuna que és el toscà, que és molt diferent de la resta de parlars itàlics, amb greus dificultats de comprensió. Si cadascú vol fer de la llengua col·loquial un estàndard, aleshores no ens entendrem i ens tancarem en un isolament, en una insolidaritat total envers les altres comunitats, la qual cosa només ens pot conduir al suïcidi lingüístic.

El català va aconseguir un bon model de llengua estàndard?

L’estàndard que s’elaborà a principis del segle XX tingué com a base el català del Principat perquè molts d’escriptors eren d’allà i molta de premsa també es feia allà. El seu artífex, Pompeu Fabra, era barceloní i no tenia un contacte real de tot el domini lingüístic com sí que el tenia mossèn Alcover, que el va recórrer de cap a peus. Haguérem d’esperar al DIEC de l’any 1995 -a l’Institut ja hi havia més participació baleàrica, com Joan Miralles i jo- perquè s’hi introduís una quantitat important de mots de les Balears. Ara encara se n’hi estan incorporant directament en línia. Ja no s’espera a la publicació del diccionari en paper.

Què opinau de l’apropiació de la figura de mossèn Alcover per part de grups regionalistes?

La desgràcia que hem tingut com a llengua és l’ambigüitat del mot català en el diccionari d’Alcover. A l’edat mitjana el català era l’assignació que rebia la llengua que es parlava per tot el territori, Balears incloses. Cap al segle XVII, en canvi, se cenyí al parlar de les quatre províncies catalanes. Després de l’enemistat amb l’IEC, Alcover era coneixedor d’aquestes reticències. Aleshores, per no perdre inscripcions al seu gran projecte i per obtenir també ajudes estatals, va posar català-valencià-balear. Ell, però, mai no va qüestionar la unitat de la llengua. Més d’una vegada Joan Coromines va intentar convèncer Francesc de Borja Moll, el continuador de l’obra, perquè canviàs el títol i retornàs al de llengua catalana. Don Francesc, però, respectuós amb el seu mestre Alcover, no va cedir. En tot cas, el nom no fa la cosa. S’ha de seguir de prop la història i evitar fer interpretacions que no són reals.

El PP, però, defensa “lo nostro”

Estan completament equivocats. Jo vaig sentir una vegada el president Bauzá que deia: “Nosaltres xerram com xerraven els nostres padrins”. I jo em pregunt: i qui és que nega això! Nosaltres estam en el terreny de l’absoluta llibertat, podem parlar com ens han ensenyat els nostres pares o en el cafè. Però després hi ha un altre nivell, l’estàndard, i això ells no ho entenen o no ho volen entendre per mala fe.

Després de trenta-cinc anys de democràcia, us imaginàveu viure aquestes envestides institucionals contra el català?

Desenganem-nos! A casa nostra, el castellà, contra el que diuen alguns, no és una llengua pròpia, sinó sobrevinguda. Un bon dia resultà que guanyaren els felipistes i varen dir que s’havien acabat els privilegis de la llengua que ens va dur Jaume I. Amb la democràcia intentàrem posar les coses al seu lloc. I ara, amb aquest Govern, el castellà és el gran beneficiat en detriment de tots els progressos que s’havien fet amb el català.

Com veis el procés sobiranista de Catalunya?

El veig molt embolicat i sembla que la darrera confessió del president Pujol no li serà gens favorable. Sincerament, no crec que la independència de Catalunya afavoresqui la situació lingüística del País Valencià i les Balears. Amics meus valencians em diuen: “Això serà fatal per a nosaltres. Ens massacraran”.

stats