PalmaHa recorregut pràcticament totes les administracions en la seva trajectòria política. Ha estat regidor d’Urbanisme a Vila, diputat i, en concret, portaveu territorial la legislatura passada. Ja havia tornat a la seva feina a Iberia després de molts d’anys d’excedència, però li proposaren dirigir la Conselleria de Territori, Energia i Mobilitat (que inclou també habitatge, ports i aeroports) i va decidir reenganxar amb la política.
Encara que les àrees que gestiona són moltes, l’entrevista s’emmarca en el dossier territorial elaborat per l’ARA Balears i se centra en aquesta matèria.
Eivissa, no cal que us ho expliqui, queda sense aigua. Fa massa temps que se’ns n’ha anat la mà als balears?
La veritat és que és una situació terrible que ens envia un missatge molt clar i que els governants, però també els ciutadans en general, hem de saber llegir. El creixement urbanístic i la càrrega sobre el territori tenen un límit i l’hem de saber fixar o, en cas contrari, estarem hipotecant els recursos naturals del futur i això tindrà conseqüències molt greus no només en termes ambientals, sinó també econòmics. La limitació que ens marca el territori a unes illes com les Balears no és un tema filosòfic, és una qüestió física purament. Si t’acabes la terra, te’n vas a la mar.
Els problemes d’aigua es ‘resolien’ fa uns anys dessalant-ne de la mar. Segons el discurs públic, no hi havia límit...
És evident que és una fal·làcia. Dessalar aigua és desplaçar la manca d’un recurs a un altre, en aquest cas l’energia. Balears necessita determinar quin és el seu sostre i respectar-lo. En un territori petit i fràgil, tot el que fas té un impacte. I, per tant, pensar que es poden generar els recursos que no es tenen de manera artificial també té un cost i també deixa petjada. Hem de pensar, i crec que tots ho tenim bastant clar, almenys en el pla teòric, que el nostre patrimoni és el territori, el paisatge. És el motiu principal pel qual vénen els nostres turistes, de manera que és la veritable font d’ingressos. Si anam sacrificant-ne trossos, l’únic que estam fent és acabar amb la matèria primera de la nostra indústria, i això ens pot acabar passant factura en tots els sentits.
Però per normes territorials no estam.
N’hi ha moltes i el primer que hem de fer és complir-les. Les administracions, les primeres. Hem de ser capaços de respectar el nostre ordenament. I qui no ho fa s’ha de trobar amb una actuació eficaç de l’administració per tal de restaurar l’ordre.
I amb el que hi ha basta o cal fixar u ns límits més clars, tenint en compte la capacitat poblacional que encara preveuen molts ajuntaments?
Els planejaments d’alguns ajuntaments encara són molt desenvolupistes. Tot i que tenim moltíssimes normes, pens que encara queda pendent revisar-ne algunes i, sobretot, analitzar com a societat la situació a la qual hem arribat i quins límits de capacitat ens volem marcar. La temporada és massa curta i això ha provocat que s’hagi apostat per posar més capacitat d’allotjament, ja sigui específicament turística, com els augments de places aprovats la legislatura passada, o amb cases i apartaments que es lloguen. No podem continuar creixent en capacitat els mesos d’èstiu o destruirem el nostre futur.
La darrera legislatura hem vist com es premiava els infractors amb una amnistia a les cases il·legals en rústic.
És un disbarat de la Llei del sòl que lògicament s’ha de rectificar. Tampoc no vull fer demagògia. El problema de les construccions il·legals en rústic és real i no estava resolt. Ara bé, així com ho va fer el PP és injust i efectivament trasllada el missatge a la ciutadania que els que no fan les coses bé reben més consideració per part de l’administració que els que compleixen la llei. Mirau, tenim la Llei de disciplina urbanística, que ja marca uns paràmetres a l’hora de fer pagar les multes als qui han aixecat una construcció il·legal. Si la norma existent et diu que hauràs de pagar per exemple un 50% del valor de l’habitatge, allò que no pot ser és que vingui el Govern de torn i aprovi una llei que et legalitza la casa amb molt menys, amb un 15%, per exemple. Perquè el que t’està dient el governant és que quan s’aprovi una llei no n’has de fer cas, que ja en vindrà una altra a esmenar-la i a beneficar l’infractor.
Però la veritat és que moltes d’aquestes cases s’han construït amb el consentiment tàcit de governs municipals de tot color.
Per això us deia que no en vull fer demagògia. A Balears, els batles han tingut històricament una certa condescendència amb els seus veïns quan aixecaven una construcció il·legal en rústic, per amistat, perquè els sap greu haver d’enfrontar-se al seu veí o fins i tot per pensar que si comences a fer complir la llei et deixaran de votar. És així de trist. Però crec que els temps han canviat, que la societat ens reclama molt més i que no podem admetre ja aquests comportaments. Les lleis que tenim, que en matèria urbanística no són poques, estan per complir-les. I en el cas de l’amnistia, nosaltres donarem una sortida jurídica a les cases il·legals en rústic, però en termes més raonables i més semblants al que ja deia la Llei de disciplina urbanística.
La llei Delgado exonera els hotelers de determinats paràmetres urbanístics. Bauzá va crear dues categories de ciutadans en matèria territorial amb el pretext de millorar l’economia.
Bauzá va fer urbanisme mitjançant normes sectorials, i això és una aberració que hem de revisar. La Llei del sòl, amb algunes excepcions com la que hem comentat de l’amnistia, té molts aspectes positius. Un la llegeix i hi veu una intenció d’ordenar i de regular. Però el que va caracteritzar l’estratègia de Bauzá va ser fer servir lleis que en principi no són urbanístiques, com la turística o l’agrària, per tocar normes en les quals ja hi havia consens, i per excepcionar moltes situacions injustificades. No podem fer urbanisme d’amagat. Hem d’obrir el debat als ciutadans, i quan arribam a un consens, llavors l’hem de complir, perquè aquest és el model que ens convé.
El pretext sempre era el mateix: això és productiu. Com la Llei agrària, que permet construir el que sigui al mig del camp sempre que qui ho promou digui que és ‘per l’economia’.
Sí, també és un aspecte que cal analitzar i que mai no ens va agradar quan va passar pel Parlament. Tots sabem que, tramitats com a magatzem agrícola, ens trobam avui molts xalets que es lloguen. No podem anar per aquest camí, és un autoengany com a societat. El camp forma part d’un paisatge que és el principal actiu econòmic de Balears i no podem consentir que s’hi vagin acumulant construccions perquè destrueix el nostre tresor més preuat.
Durant els anys del boom immobiliari, alguns defensaven que així els preus serien millors. Amb 300 milions d’europeus que volen viure aquí, no hi ha res a fer. L’accés a l’habitatge és un greu problema.
Els darrers anys hem vist com, fruit d’un model econòmic que hem de redreçar, milers de ciutadans quedaven sense feina i gairebé de manera automàtica sense poder conservar el seu pis. Avui assistim a una realitat que els poders públics no podem consentir. Famílies senceres perden casa seva i els bancs acumulen moltíssimes propietats. Una de les meves prioritats serà seure’m amb aquestes entitats i trobar sortides en forma, sobretot, de lloguer social. Crec que ja no és temps de promoure noves construccions per part del Govern per a promocions públiques, perquè són cares i tanmateix la gent que ho necessita no ho podrà pagar. És millor apostar per situar-nos entre qui té els habitatges i qui els ha de menester, i posar les facilitats perquè aquests pisos buits s’ocupin a un preu molt assequible. Ho farem amb el diàleg per bandera, però també amb contundència si fa falta.
Els acords de govern no inclouen el tren de Llevant. Serà la legislatura de millorar el que tenim o continuarem veient noves i impactants carreteres?
Ara mateix tenim un tren que funciona amb dues energies diferents i, per tant, amb una part de la línia electrificada i una no, amb canvis a mitjan trajecte, amb tot un seguit d’incomoditats. Serà la legislatura de millorar el transport públic existent. No pot ser un càstig anar en transport col·lectiu. Precisament el transport públic és la millor garantia d’estalviar-nos grans infraestructures que hipotequen el territori i els comptes de l’administració. El transport per carretera també el millorarem, perquè avui no està concebut de manera global i una persona que s’ha de desplaçar entre dos punts, hi troba tantes dificultats d’horaris, de preus i de manca d’enllaços, que acaba agafant el cotxe. El transport públic iguala les oportunitats dels ciutadans a l’hora de desplaçar-se i lleva pressió a les carreteres. És sinònim de modernitat i qualitat de vida, i serà una prioritat.
