Gonzalo Fanjul: “La immigració és un mecanisme per reduir les desigualtats”

PalmaGonzalo Fanjul és membre de la Fundación porCausa, una organització que es dedica al periodisme i a la investigació social sobre migracions, pobresa i desigualtat, amb l’objectiu d’elevar “la qualitat del debat públic”.

“El debat migratori és un exemple de mal debat públic, un debat ple de prejudicis, que ignora els fets. Un pot discutir si Espanya ha de tenir una política migratòria més oberta o no, el que no pot discutir és que una devolució en calent en frontera és una il·legalitat”, subratlla.

Ahir participà en les jornades ‘Asil i refugi a la Unió Europea’, organitzades pel Parlament de les Balears amb l’objectiu de posar damunt la taula la necessitat de reformar l’actual model migratori europeu.

El model migratori ha fracassat?

És un model concebut per frenar la gent en frontera, un model concebut per impermeabilitzar les fronteres d’Europa, i després es fan ajustaments per intentar corregir les conseqüències més indesitjables que pugui tenir per a la nostra economia, per exemple. Després treuen una targeta blava per intentar atreure la immigració qualificada, intenten fer un forat en un mur que ells mateixos han posat. Quin és el problema? A diferència del que pensen els nostres ministres de l’Interior, és que les migracions no són un fenomen que tu puguis dirigir com si fos una aixeta, que l’obres i tanques; les pulsions que regeixen la mobilitat humana escapen del control dels governs. El principal efecte que empeny la gent és la desigualtat, la idea que les meves condicions actuals podrien millorar molt i de manera ràpida simplement traslladant-me a un altre lloc i, per tant, val la pena intentar-ho. Si la gent sap que hi ha oportunitat de feina, vindrà. Avui en dia la immigració és percebuda com una amenaça, no com una oportunitat o simplement com un repte que un ha de governar.

Quin paper hi juguen els moviments polítics antiimmigració?

Hem estudiat els moviments polítics antiimmigració i els seus efectes a llarg termini, i la primera conclusió és que aquests moviments són forts i cada vegada més forts. La segona conclusió és que, més enllà de la força electoral formal, han aconseguit arrossegar l’eix del debat públic al seu territori, ja sigui perquè estan en el govern, com és el cas d’Hongria i Polònia, ja sigui perquè té una influència determinant en com pensen els partits tradicionals, com és el cas de França. Això està generant un brou de cultiu que a la vegada influeix en les institucions europees i fa que, per exemple, la política immigratòria que està defensant ara la Unió Europea sigui clarament regressiva, és a dir, va clarament en la direcció contrària al que varen dir que farien el 2005; és una política migratòria d’externalització i seguritització de les fronteres amb acords com el de Turquia.

Com ha influït la crisi dels refugiats en aquestes polítiques?

Tendim a parlar molt dels 25 milions de refugiats, però no convé oblidar que el nombre d’immigrants que existeix al planeta és deu vegades superior, són gairebé 250 milions de persones. La immigració és probablement un dels mecanismes més poderosos per reduir desigualtats, és essencialment una notícia excel·lent per als països de destinació. L’arribada important de gent a les nostres fronteres en poc temps com a conseqüència del conflicte sirià genera la percepció que la immigració és una amenaça. La Unió Europea, per gestionar això que tant alarma els votants europeus, als qui alhora els polítics han alarmat de manera artificial, el que fa és negar l’enfocament ampli d’un sistema que ha de ser governat, en realitat, com es governen altres mercats, perquè aquest en darrer terme és un mercat laboral. Necessites un sistema més obert, assumir alguns riscos, necessites acceptar que, si volen venir, vindran, així que més val establir els incentius perquè la gent pugui venir legalment. Això significa obrir més possibilitats i reduir la hiperintervenció burocràtica.

Hi ha precedents?

Pocs, però n’hi ha. És el cas de Nova Zelanda. Fins ara era un país que havia utilitzat la immigració temporal com una palanca de desenvolupament de la pròpia economia neozelandesa i de la dels països d’origen. Ha multiplicat pràcticament el nombre de treballadors que arribaven de manera temporal al país i ha aconseguit una circularitat amb molts països del voltant que ha beneficiat tothom. I ha aconseguit una cosa que és fonamental: reduir la radioactivitat política que acompanya aquest fenomen. Ha aconseguit generar confiança entre les parts.

Per què els partits polítics no plantegen alternatives?

No genera vots, en lleva. La dreta té raons ideològiques per evitar això perquè està atrapada per la idea que volen “societats cristianes i blanques”, i el problema de l’esquerra, que és qui hauria de plantejar una alternativa, és que està atrapada d’una altra manera. L’esquerra té por de les immigracions perquè considera que és una competència deslleial per als treballadors dels països de destinació, hi ha una pulsió proteccionista. Podem, per exemple, té un diagnòstic impecable de la situació, però quan arriba l’hora de la proposta, queden aturats, només són capaços de parlar de la defensa dels drets humans, o fan un discurs molt retòric sobre el món sense fronteres o, pitjor encara, un discurs paternalista que cal “invertir perquè no vinguin”.

La mobilitat és imparable?

És natural, en primer lloc, perquè tots som immigrants d’una manera o una altra; és bona per les raons que explicava, i és imparable, inevitable, si aquestes pulsions operen amb la intensitat suficient. És possible que arribem a frenar-les, però per fer-ho has de fer el tipus de coses que ha fet Trump o que la Unió Europea està diposada a fer: has de travessar tantes línies vermelles que al final això està íntimament enfrontat a la idea d’un estat de dret.