Gina Tost: “Una programadora no ha de ser titllada d’estranya”

PalmaDona i tecnologia: una ambiciosa minoria absoluta és el títol de la conferència que ha vingut a oferir Gina Tost als amants de les TIC. És dissenyadora gràfica i periodista, però també dirigeix un equip de 20 persones a Geenapp, una start-up dedicada a la programació d’aplicacions. També és dona, una de les poques del sector de les noves tecnologies. Precursora del vídeo online a internet, és experta en tecnologia, videojocs i economia mobile. Ha estat guardonada com una de les 100 millors dones fundadores per la revista Hundert Magazine, publicació de reconeixement en el terreny de les start-ups.

Quina proporció de dones respecte d’homes trobam en el sector tecnològic?

Quan parlem de sector tecnològic, crec que hauríem de diferenciar la gent que estudia, la gent que programa o la que es dedica a unes altres professions dins del mateix sector. Però sent molt generalistes, trobem al voltant d’un 10% de dones, si bé hi ha determinades professions on són un 20% i en d’altres un 7%, depenent en gran mesura de la ciutat o la comunitat autònoma. Catalunya és una de les comunitats autònomes en la qual trobem més paritat, amb un 24% de dones en el sector. També depèn de si parlem d’una empresa tecnològica o de perfil tecnològic: cal diferenciar si estem pensant en els treballadors dedicats al màrqueting en una empresa tecnològica, per exemple, o si parlem estrictament de professions. Si parlem de programadors, trobem que un 14%-15% són dones.

A què es deu la poca integració de la dona en aquest món?

No obeeix a una sola causa, sinó a una xarxa complexa de moltes raons. Tampoc hi ha cap voluntat darrere ni ningú que digui ‘jo no vull que cap dona entri en el món de la informàtica’. Però penso que existeixen quatre raons principals. La primera és l'educació. Hi ha certes joguines que estan enfocades als homes, com el cas dels videojocs i els ordinadors. Mentre els nins i els pares es dedicaven a muntar aquells cotxes de curses, les filles i les mares s’ho miraven de lluny i pensaven ‘això no és per a nosaltres’. En segon lloc, no en trobem models femenins coneguts. Quan pensem en un programador, ens imaginem abans un home que una dona. De fet, ens ve al cap abans un ‘Brian’ que no pas un ‘Jordi’, perquè els models que tenim venen dels Estats Units. La tercera raó és la concepció que tenim de l’expert, el mansplaining, que és generalment una figura masculina que ha d’explicar a la dona com funcionen les coses. Per últim, la desigualtat de condicions. En el cas hipotètic que jo tingués un fill i una filla de la mateixa edat i nascuts a la mateixa ciutat, amb el mateix esforç ell arribaria molt més lluny que ella, perquè la carretera no és la mateixa: la de les dones té més revolts i més pedres. Per això n’hi ha que pensen que nosaltres hem de cobrar menys. A tot això, cal afegir-hi que n’hi ha molts que ens recomanen que el món de la tecnologia no és el nostre terreny perquè és un món complicat, encara que potser només ho diguin per protegir-nos. Però així no ens permeten desenvolupar els nostres talents. El masclisme és present tant a l’àrea de la tecnologia com en els altres sectors, al carrer, a l’autobús, en un pati d’escola, en un camp de futbol. Hi ha elements que arrosseguem des de fa molts anys, elements que per sort ens estem adonant que cal canviar.

Quin nivell d’igualtat hi ha en aquest sector, quant a salaris i condicions laborals, en comparació amb altres?

Penso que és dels sectors més igualitaris, en aquest sentit, però perquè hi ha molts sectors que estan pitjor. Si bé és veritat que hi ha menys dones, aquestes estan més ben valorades i no pateixen tant les diferències salarials. Els horaris també són força bons, en general. El que cal fer és igualar les condicions a tots els sectors de l’economia i fer-ho cap amunt i no com s’està duent a terme, que és cap avall.

Hi ha interès en la tecnologia per part de les dones, en general?

Sí. Si ens fixem, per exemple, en els campionats infantils de robòtica, els solen guanyar les nenes. És cap als quinze o els setze anys que l’interès comença a decaure, amb l’arribada de l’adolescència, precisament perquè és llavors quan apareixen aquelles veus que ens diuen que ‘no en serem capaces’ o que el món de la informàtica és un ‘club d’homes’. Es té la concepció que una al·lota dins d’aquest sector és menys femenina, freaky. Tampoc hi ha una referència clara de què ha de ser una dona en aquest món. D’aquesta manera, es crea aquest brou de cultiu que fa que la majoria de dones hi perdin l’interès.

Què es pot fer per assolir una major integració de la dona en aquest àmbit de l’economia?

La normalització, que implica que una dona que programi no sigui assenyalada com una estranya. Com quan veiem un home infermer. Una dona programadora ha de ser normal, acceptem-ho, continuem endavant. Assolir la normalització no serà fàcil. Cal fer front al problema des que els nens són petits i no quan, amb divuit anys, han de triar una carrera. Cal fer-ho abans, quan els nens investiguen. Quan jo era petita i jugava amb ordinadors, els pares em deien: ‘Ostres, això és molt de nen’. Cal deixar de veure una nena que juga a videojocs com un fet excepcional. Jugar-hi aporta coses molt positives: fomenta el treball en equip i la resolució de problemes. Fem que l’expressió ‘això és de nens’ sigui del segle XV i adaptem-nos al XXI, en què tothom juga amb tot. La llibertat hauria de prevaldre per sobre de qualsevol imposició social. Per assegurar una major integració de la dona en el món tecnològic, també cal incidir en els mitjans de comunicació, en la publicitat, en l’escola, en la família i els amics.

Considerau que aquest fet fa diferent la vostra empresa respecte d’altres en les quals el percentatge d’homes és més elevat?

Encara som pocs i no sé si les particularitats es deuen a les persones o al gènere d’aquestes. Caldria valorar-ho en empreses més grans. Però m’agrada dir que nosaltres som un 70% de dones, moltes de les quals amb un perfil tècnic i que entenen molt bé la tecnologia. No obstant això, els homes són més que benvinguts i intentem que tots els grups de treball siguin mixtos per tal que hi hagi les dues maneres de veure el món. Quan em pregunten si aquest fet és degut que he aplicat alguna mena de polítiques integradores, els responc que no, que l’únic que he fet és aplicar la normalitat. A la nostra companyia busquem la gent per les seves capacitats. Simplement considero que estem al segle XXI i qüestions com les de la igualtat de gènere s’han d’acceptar. També és molt multicultural: hi ha gent de tots els països -de Mèxic, Austràlia, Veneçuela- i ens complementem molt bé els uns als altres. A més, la nostra organització és molt horitzontal, malgrat que hi hagi una persona que dirigeix l’start-up. Tothom hi és escoltat: així és com hauria de ser una empresa actual.

Amb quina intenció us dedicau a fer conferències sobre les dones i la tecnologia?

Vull donar visibilitat a les dones que hi estem dins. A més, podem continuar vestint faldilla i talons i continuar sent una freaky. Hi ha dones guapíssimes, independents i femenines que es dediquen a la ciència i triomfen. Són poderoses i es mengen el món: són aquests els referents que hem de fer valer. Hem de viure en una societat que valori la gent que s’espavila, que s’esforça i que és resilient, en el sentit que s’aixeca quan les coses van malament, perquè pugui inspirar molts d’altres, sigui home o dona. Al final, l’únic que cal és ser una persona que vulgui resoldre problemes.