Gabriel Pieras: “Hem de recobrar l’olor del dijous bo”

Gabriel Pieras és el cronista oficial d’Inca des de fa més de 30 anys. El seu despatx, a la darrera planta del claustre de Sant Domingo, guarda ‘tresors’ de la història de la ciutat. Habitualment, se’l pot trobar allà, amb un llibre antiquíssim a les mans, transcrivint i guardant la informació de les seves pàgines. En un d’aquests llibres va trobar que Alfons XIII, a data de 15 d’abril de 1924, va declarar les fires d’Inca d’interès històric i també la primera referència sobre el “Jueves Bueno”, a les pàgines de la biografia de sor Clara Andreu, de Josep Barberí, el 1807.

Quin és el primer record del Dijous Bo que teniu?

La primera fira important que vaig veure, a 3 o 4 anys, era a la plaça dels porcs, un Dijous Bo. I el tenia davant de ca nostra. El Dijous Bo, com ara, el fa la gent, les persones, aquest badocar. Per ventura no et gastaràs res o menjaràs un entrepà, però pots badocar, mirar el venedor i somriure... Vaig aprendre a badocar. En tenc records magnífics, venien aquells bruixots que llevaven queixals sense mal, que t’endevinaven el pensament...

Com ho veim avui a les pel·lícules?

Sí, i la gent quedava embambada mirant aquell que et llevava un queixal, i tot estava compost a partir d’una pols, o aquell que amb una maleta et deia aquí hi ha una pesseta i un bolígraf; si em dónes 50 cèntims, te la regal, i després no hi havia més que una miqueta de pols... Jo he viscut això, el Dijous Bo de 70 anys enrere, que no té res a veure amb el d’ara.

Ara com el definiríeu?

És un mercat extraordinari, impressionant, en un dijous, no un diumenge com són les fires, que ve molta de gent, es compra, es mira molt, es menja molt... Llavors també, eh? Fa 70 anys, la gent venia als cellers, hi havia 50 cellers en marxa... Per tant, la gent venia a mirar, a comprar i a badocar, però també a vendre. A Inca es venien figues seques, porcs grassos, bessó, venien les espècies per fer les sobrassades, olives, oli, el vi jove que treien... Era una venda molt grossa pels inquers. I per part dels forans, era una compra també molt grossa.

Es manté encara aquesta funció?

No, avui jo ho compararia amb un passejar, perquè avui dia totes les fires són iguals. Així com el Dijous Bo es diferenciava de les fires de Llucmajor i de les de Sineu, avui totes són exactament iguals. Llavors no. El Dijous Bo pot tenir de significatiu el terreny.

L’extensió?

És massa gros. No és que sigui gràcies a mi, però he treballat moltíssim perquè fessin com a mínim un Dijous Bo de pagès, amb la gent vestida de pagès, les parades respectant unes distàncies, amb un para-sol de lona d’embarcació blanca... I això s’ha aconseguit per comprar-hi plantes, espècies, olives i productes típics de Mallorca... i una gent que ens fa la impressió que hem tornat enrere. Mirant aquests carrers, tu tornes enrere? No, no hi ha res més futurista que un historiador, perquè pressentim el futur, perquè la història és cíclica.

------------------------------

La festa, a través dels seus cartells

La cojuntura política, social i comercial ha condicionat les portades dels darrers 40 anys

El 1969 és el primer any en què es comencen a editar els programes del Dijous Bo emprant tècniques modernes. Una ullada a les portades dels darrers 40 anys ens pot donar una idea de quina era la situació de la ciutat. Com una de les moltes curiositats, la mateixa portada que veim el 1975 es va repetir durant quatre anys, coincidint amb el final del franquisme, en una època d’incerteses polítiques.

---------------------------

Ara en un cap de setmana pots trobar-te tres fires.

Però és que per tot hi ha gent i n’hi ha de noves. Ben bé, però els inquers hem d’anar alerta que no ens fugi de les mans. Hem de mirar al futur però amb els peus en el present, i el present amb el passat, a fi d’agermanar. Sempre he dit que, de les fires d’Inca, hem de conservar-ne el bessó i en podem canviar la pell i la clovella, però hem de mantenir el que és la nostra identitat inquera: comprar el torró, anar pel carrer i fer aquest frec i frec... La fira és aquest compartir.

Què sobra al Dijous Bo?

Li sobren massa parades i li falta reorganitzar el mercat a fi que sapiguem que al carrer del Comerç podem trobar joies, que es deia el mercat de les dones; que al carrer de l’Estrella, que venien productes per obrar el porc, tornam a tenir això. Ens falta que al carrer de les Garroves puguem tornar a comprar olives, que al Pes des Bessó hi hagi figues seques i bessons, que a la Quartera puguem adquirir una quartera de gra... Ara, qui ho fa? Jo no, la meva feina és dir-ho.

Com hauria de ser?

M’agradaria tornar a veure un mercat on es poguessin sentir les olors. L’olor del Dijous Bo, l’hem de recobrar. I com es recobra? Posant cada cosa al seu lloc: les olives a una banda i l’oli a una altra, les espècies a una part, la roba a una altra... i a les foranes, tot el que sigui afegit, perquè no podem anar contra el progrés... M’agradaria tornar a veure un Dijous Bo renovat, recobrat, però amb peus en terra. Una fira és un mercat i a un mercat es compra, es ven, es mira i es badoca, es menja i tota la resta, naturalment.

Supòs que el Dijous Bo ha evolucionat com ha evolucionat la societat...

Exactament. De tota manera, el Dijous Bo sempre ha estat important. Tenim una brega contínua amb Llucmajor, que no té raó de ser... Es va publicar que les fires de Llucmajor eren les fires per antonomàsia de les Balears. I vaig pensar, callaré. Però si són de 1546. Nosaltres feia 200 anys que teníem fires. Clar, jo no m’he barallat mai amb cap llucmajorer, però... A Inca hi ha moltes notes de fira. N’hi ha una de 1449, en què les autoritats d’Inca escriuen al virrei: “No vengueu a les fires perquè el poble està avalotat”. Vol dir que les autoritats de Ciutat, virrei, governador, regent, cap de l’audiència, jurats majors venien a Inca a les fires. De problemes va haver-n’hi l’any següent: la lluita de forans contra ciutadans.

D’on ve el nom de Dijous Bo?

Va sortir una llei a la normativa municipal d’Inca, que és de 1843, però era antiquíssima, era medieval, on deia que el dijous següent després d’una fira no hi podia haver mercat. Si hi ha tres fires, hi havia tres dijous que no hi havia mercat. El diumenge després del tercer dijous que no hi havia mercat és Santa Maria la Major, copatrona d’Inca. El quart dijous feien mercat a Inca... Bé, tothom sortia; jo encara surt a badar cada dijous. Després de tres dijous de no haver-hi mercat, la gent es trastornava, tornava a anar a comprar i deia: “Quin dijous més bo!”.

Des de fa anys, 200.000 persones van a la festa.

La gent té ganes de sortir. És possible que vinguin 200.000 persones? Un dijous... què vénen a cercar? Jo crec que vénen a veure’ns, a menjar i a comprar, i com que hem viscut una crisi i un problema, volen tapar aquest problema. Com el tapam? On amagarà un savi una fulla? A dins un bosc a la tardor. Aposta és important el Dijous Bo, també el nom. Dijous Bo és una marca inquera, crec que una bona marca.

Com ha canviat Inca durant els vostres anys de cronista?

La sabata i el món de la pell han anat cap avall. No vull dir que Inca sigui una ciutat dormitori, però tenim molts de serveis.

Ja no és la ciutat de la pell.

No, però encara en venen molta, perquè des de sempre les botigues de pell tenen uns preus i una qualitat. Però aquella Inca no tornarà més, perquè no ha de tornar.

Quin serà el futur d’Inca?

És mal de fer-ne una previsió, perquè no depenem només de nosaltres. Avui depenem d’Alemanya, d’Anglaterra, dels Estats Units, del dòlar; per tant, no em puc fonamentar en això en el futur. Jo estim amb bogeria Inca, és la meva passió i de vegades no m’agrada com és. Però no sé què hem de fer.