DRETS HUMANS
Balears 16/12/2017

Fanny Catalina Gómez Lugo: “Criminalitzar Les relacions LGTB és un llegat colonial”

L'advocada i activista pels drets LGTB ha visitat Mallorca

Neus Suñer
7 min
Fanny Catalina Gómez Lugo: “Criminalitzar
 Les relacions LGTB és un llegat colonial”

PalmaTreballa des de fa dècades en la defensa i visibilització dels drets LGTB. Des de l’octubre ho fa amb l’organització Synergia-IDH, una entitat nova que treballa arreu del món en aquesta àrea. Aquesta setmana ha estat a Palma per oferir una xerrada sobre la invisibilització dels drets LGTBI a escala global.

Quina és la feina que feis des de l’associació Synergia?

L’organització Synergia-IDH és una organització nova que va començar l’octubre d’enguany, però l’equip de la qual treballa els temes dels drets humans, la sexualitat i la identitat de gènere des de fa més de deu anys. Som un equip petit, de set persones, que tenim oficines a l’Argentina, a Nigèria i als Estats Units. Bàsicament treballam en tres àrees: en matèria de seguretat i capacitació d’entitats locals en temes de violència i discriminació; donam suport també a organitzacions locals i hi col·laboram per fer costat al creixement LGTB, i també, que és l’àrea en la qual jo treball, feim treball d’incidència a escala regional i internacional en matèria LGTB.

Creis que els èxits i les mancances dels drets LGTB es continuen veient des d’una perspectiva colonial?

Sí. M’agradaria començar per ressaltar que, malgrat que encara existeix a tots els països del món violència i molta discriminació contra persones LGTB, veim que hi ha un canvi abismal -jo diria que els darrers cinc anys- en el reconeixement dels drets. Al mateix temps, estam en una situació en la qual és cert que existeix la violència; el no accés als drets; els prejudicis socials continuen estant instaurats socialment i també a escala estatal; molts països encara tenen lleis que criminalitzen les relacions entre persones del mateix sexe, que criminalitzen les persones trans... Això és una realitat, però de cinc anys ençà hi ha hagut un gran salt tant a escala nacional en molts països del continent de les Amèriques i també a la resta del món; hi ha hagut un canvi a escala regional i hi ha hagut un gran avanç a escala internacional. Crec que és molt important subratllar que, si bé és cert que hi ajuda tenir un secretari general de les Nacions Unides que estigui a favor d’una interpretació progressiva dels drets humans i des d’una perspectiva inclusiva, és absolutament vital recordar que aquests èxits són gràcies a la feina de la societat civil; tant les organitzacions de la societat civil al sud global com també les del nord, però sempre tendim a invisibilitzar la lluita que duen a terme les mateixes organitzacions al sud global. És important tenir en compte que tots aquests avanços es donen perquè existeixen centenars d’organtizacions i grups LGTB que des de fa molt de temps fan incidència en aquesta matèria.

I quins problemes hi ha quant a legislació?

Veim una legislació que existeix en molts països -encara hi ha 76 o 77 països que criminalitzen les relacions sexuals consentides entre persones del mateix sexe- i que en un nombre important d’aquests països s’implementa aquesta legislació. També hi ha problemes en aquells països on hi és però no s’implementa, perquè generen situacions d’extorsió. Aquesta legislació s’utilitza de vegades per criminalitzar les persones trans i alhora hi ha països on se les patologitza. Si bé hi ha hagut legislacions que s’han adoptat per permetre que les persones trans puguin modificar el seu nom i el component ‘sexe’ en els seus documents d’identitat, moltes d’aquestes legislacions de països del continent europeu continuen patologitzant-les: han de tenir una diagnosi de disfòria de gènere, han de passar per operacions quirúrgiques, esterilització... Aquestes legislacions que criminalitzen les relacions sexuals entre persones del mateix sexe són un llegat colonial. Són legislacions que venen dels colonitzadors i, una vegada que acaba el procés de colonització, les lleis queden als llocs colonitzats, mentre que als països d’origen els colonitzadors les despenalitzen, les eliminen. Després veim que als llocs que varen ser colonitzats passen a formar part de la cultura i els mateixos dirigents diuen que l’homosexualitat no és part de la seva cultura i utilitzen, a més, arguments que són falsos. Està documentat que, prèviament a la colonització, les sexualitats i les identitats es vivien d’una manera molt diversa. N’és una prova que a l’Amèrica Llatina hi ha pobles originaris que tenen incorporada la diversitat de cossos i d’identitats.

Quins han estats els avanços en les polítiques públiques dels governs?

A escala mundial, m’atrevesc a dir que Amèrica Llatina és el lloc on hi ha hagut més moviment en aquest sentit. Hi ha hagut molts avanços. Quant a legislació, per exemple, l’Argentina l’any 2012 va ser pionera a adoptar una llei d’identitat de gènere que reconeix a les persones el dret de modificar el seu nom en els documents d’identitat i d’una manera que no patologitza. És un procés administratiu, no judicial, per la qual cosa no necessita cap certificat mèdic ni psiquiàtric. Hi ha hagut una sèrie de polítiques i decrets que s’han adoptat en altres països, com per exemple a Colòmbia, que ha fet un decret ministerial en el sentit de garantir el canvi des d’un punt de vista no patologitzant. Així mateix, hi ha hagut lleis d’identitat de gènere a Bolívia, hi ha hagut reconeixement a Ciutat de Mèxic, etc. Hi ha un projecte de llei a Xile, on existeix gran temor que no s’aprovi perquè hi haurà un canvi de govern i el candidat de la dreta, Piñera, ha fet diversos comentaris absolutament trànsfobs. Hi ha molt poc temps i el govern de Bachelet li va donar estatus d’urgència en el Congrés; de tota manera, hi ha por que no s’aprovi abans del març. A més a més, hi ha projectes de llei en altres països, com a Guatemala i El Salvador, que estan en diferents etapes.

Quines mancances tenen aquestes lleis?

Ara per ara tenim preocupació per tres aspectes. El primer és, com deia, que a l’Amèrica Llatina hem vist que hi ha hagut un canvi precisament relacionat amb aquests avanços que s’hi han produït. Sabem que avanços en legislació i polítiques públiques no impliquen que la vida de les persones LGTB sigui millor que fa cinc anys. El que implica és que hi ha hagut un reconeixement de la lluita de base, que s’ha vist reflectit a escala estatal, però sabem també que és absolutament canviant i que depèn del govern de torn. És molt important que s’adopti la legislació, però sempre hi ha possibilitat de retrocedir. A més, veim que fins i tot governs que són progressistes i que han impulsat aquestes mesures tenen un problema greu d’implementació, probablement perquè no es reglamenten o per una qüestió pressupostària perquè no s’hi dona la importància necessària. Un dels reptes principals que trobam és que hi ha un finançament en declivi en aquesta temàtica i, en general, en matèria de drets humans a l’Amèrica Llatina. La segona preocupació és que els darrers quatre o cinc anys, però sobretot durant els dos darrers, el que jo anomèn grups ‘antidrets’ s’han organitzat d’una manera aclaparadora i coordinada. Per exemple, és el casa d’Hazte Oír: aquí vàreu tenir el famós bus i, en general, va tenir poca significança a escala social, perquè aquí la gent pensava que són persones intolerants. Això no obstant, ha estat exportat a Amèrica Llatina i allà el missatge ha calat. És un lloc on a la gran majoria d’estats hi ha una associació directa entre l’estat i la religió, que té un gran pes no només social sinó també estatal. El més perillós d’aquests grups és que moltes vegades tergiversa el missatge del que vol dir la no-discriminació. Molts pics utilitzen discursos d’odi o d’intolerància, mentre que moltes altres es fan associacions perverses entre persones LGTB o defensores dels drets LGTB amb pornografia infantil o corrupció a menors.

I el tercer?

El tercer aspecte que ens preocupa moltíssim és l’onada de governs de dretes a l’Amèrica Llatina. Primer de tot, vull deixar clar que no tots els governs d’esquerres d’Amèrica Llatina han estat progressistes en matèria de drets LGBT. En països com l’Equador, amb l’expresident Correa; Veneçuela, amb l’expresident Chávez, i l’actual president Maduro no ha estat així. De fet, han realitzat pronunciaments absolutament trànsfobs i homòfobs. A més, en el cas de Veneçuela no hi ha hagut cap tipus d’avanç en el tema. Hi va haver avanços en la visibilitat i reconeixement social amb la Defensora del Poble, Gabriela Ramírez, però al final hi ha hagut un estancament absolut en aquesta matèria. Veim que els governs de dretes tenen o han tingut una posició completament contrària al reconeixement dels nostres drets. Un dels problemes principals és que s’ha tret la prioritat o s’han revertit les polítiques en promoure els drets de persones LGTB i la no-discriminaició, que va de la mà dels drets sexuals i reproductius. El que s’ha de connectar amb els tres elements -i és molt important- és que tenim finançament en declivi, grups antidrets cada vegada més organitzats i una geopolítica canviant; molts dels missatges d’aquests grups cada pic són més sofisticats. El discurs apunta a l’autonomia de les famílies a decidir l’educació dels seus infants, en la qual l’Estat no ha de tenir ingerència. Al final ataquen el sistema internacional de drets humans, els quals els estats s’han compromès a garantir, i s’utilitza el discurs de l’autonomia per fer-ho.

Com cream sinergies globals per combatre aquests grups organitzats?

Les sinergies les hem estat establint. Ens hem estat organitzant amb certes dificultats i crec que no s’ha de deixar de costat la importància de la cooperació sud-sud sense haver de passar per Ginebra o Nova York per articular-se, tot i el que acaba passant és que el finançament és al nord i és complicat. Crec que part de la solució és saber que aquestes amenaces són reals, que tenim molta experiència que governs d’extrema dreta facin enrere els avenços, però tenim menys experiència en aquesta articulació tan organitzada i intel·ligent. Hem de tenir una estratègia perquè el que està realment en risc és fer enrere tot el que s’ha aconseguit.

stats