ENTREVISTA
Balears 14/01/2017

Eva Palomo: "Les reivindicacions feministes sempre són el darrer punt de l’agenda"

Professora de la universitat Rey Juan Carlos i experta en gènere

Carmen Buades
5 min
/ ISAAC BUJ

PalmaEva Palomo (Escòcia, 1963) és professora del departament de Ciències Jurídiques i Socials de la universitat Rey Juan Carlos de Madrid i experta en qüestions de gènere. Aquesta setmana va visitar Palma per presentar-hi una biografia política sobre Sylvia Pankhurst (una de les figures clau del sufragisme britànic) i la seva implicació en la Revolució Russa.

Per què una combinació de sufragisme i Revolució Russa?

És un dels molts moviments en què Sylvia Pankhurst es va implicar i, a través de la seva vida, es poden recórrer estapes de la història com la Primera Guerra Mundial i l’obtenció del vot femení al Regne Unit. És un personatge interessant amb molts de registres: va ser artista, escriptora, periodista, defensora de l’antiracisme i l’anticolonialisme... El llibre es basa en la meva tesi, en què vaig estudiar el sufragisme britànic. Em vaig sorprendre que aquí es conegués tan poc aquest moviment.

Clara Campoamor va dur el vot femení a Espanya i potser tampoc no és gaire coneguda... O sí?

Hauria de ser una cosa molt més reconeguda. Al Regne Unit no es concep la idea de democràcia sense el moviment sufragista. Emmeline Pankhurst, la mare de Sylvia, té una estàtua al Parlament. Aquí, el que va aconseguir Clara Campoamor amb la seva lluita per obtenir el vot femení és molt poc reconegut. Va ser, a més, una lluita molt en solitari, mentre que les Pankhurst tenien tot un moviment social darrere.

Dèieu que Sylvia Pankhurst era antiracista, però el sufragisme va rebre crítiques per classista.

Sempre s’ha dit que era un moviment molt burgès. Les líders eren de classe mitjana perquè varen poder accedir a l’educació i venien de famílies cultes i humanistes, però al moviment hi varen arribar dones de totes les procedències: liberals, sindicalistes, religioses, agnòstiques, socialistes... Hi havia dones de la classe treballadora, també.

No va ser precisament amb el socialisme que el feminisme va entrar en conflicte?

Es diu que elles no varen voler teixir aliances amb els partits i que volien ser autònomes, però això ve a causa de la seva decepció. Entenien que si elles havien lluitat per moviments, per exemple, obrers, els obrers donarien suport a la seva causa. Però molt pocs ho varen fer. Així, elles s’adonen que no poden esperar ajuda, han de construir un moviment liderat per elles.

Les feministes continuen sentint-se soles?

S’ha millorat i hi ha suports fora del moviment, però continua sent un problema. Les feministes tenen la sensació que els diuen que els seus són temes que estan bé, però que són menys importants. Sempre queden per a un altre moment i són el darrer punt de l’agenda.

Us ha convidada el col·lectiu Aurora Picornell, de qui s’està recuperant la història. En què hem fallat?

El que veim és que de manera natural no s’ha recuperat la memòria de les dones, ni d’aquest segle ni de l’anterior ni de tota la història. L’hem haguda de recuperar, reconstruir i donar-la a conèixer. Durant les darreres dècades, historiadores s’han dedicat a completar la història, ja que li’n faltava una part. Aurora Picornell n’és un exemple, però hi ha tantes dones... Està tot per descobrir.

La historiografia ha oblidat les dones. Quines i per què s’han salvat?

Depèn de moltes coses. Al Regne Unit, el sufragisme va ser tan potent que era molt difícil obviar-lo. Es va donar a molts altres països, però allà era tan potent que no hi havia un dia en què la premsa no en xerràs. Es colaven en festes de ministres, es concentraven davant el Parlament, llogaven un vaixell... Va ser un moviment de masses, imaginau-vos: 500.000 dones manifestant-se a Hyde Park el 1908. Tot i així, des que comencen a reclamar el vot fins que l’obtenen passen 70 anys.

I a l’estat espanyol?

Els moviments de dones es desenvolupen d’una altra manera, no va ser un moviment de masses. Aquí el vot femení es va aconseguir en el debat parlamentari. Campoamor va estar bastant sola, tot i que hi va haver moviment de dones als anys 20 i la Segona República va dur molt d’associacionisme. El franquisme ho atura tot i el moviment feminista arriba als anys 70 amb molta força, més tard que a altres països, però es revitalitza ràpidament. Clar, després de tanta repressió...

Podem dir que el franquisme va impulsar el feminisme?

Primer es produeix un retrocés molt gran. Després de la Guerra Civil, tornam a l’edat mitjana. Les dones no eren subjectes de dret i estaven tutelades, com els menors d’edat, pels seus pares o marits. Als anys 60 comença a haver-hi moviments i canvi, i als 70 va agafar molta potència. Als anys 80 hi va haver avanços importants en el que és la igualtat formal, però canviar la cultura... això ja és més lent. Continua existint una cultura sexista i això costa canviar-ho.

Estam molt enfora d’altres països europeus?

Els països escandinaus varen guanyar molt en igualtat amb l’estat del benestar, però si us hi fixau es veu que no ens duen tant d’avantatge i cau un poc el mite. Depèn també del tema: pel que fa a la violència de gènere, a Europa tothom lloa la nostra llei integral de mesures per combatre-la i es veu que, com a marc, suposa un avanç imporant, perquè hi ha països que ni tan sols quantifiquen les víctimes mortals. Hem fet avanços, però no n’hi ha prou.

Quins són els reptes del feminisme actualment?

Fer que la igualtat sigui efectiva i real a molts àmbits. No pot continuar havent-hi una esquerda salarial, ni un sostre de vidre que impedeix a les dones promocionar-se, queda molt encara per arribar a la vertadera coeducació. El tema de la violència és clau en tots els àmbits: els assassinats, el tracte no igualitari... Els mitjans de comunicació tenen un paper cabdal. És tan important com es construeix l’opinió de la gent a través dels mitjans! Les administracions s’ho han de prendre seriosament.

A les feministes, se les acusa de no defensar la igualtat com es feia abans. És un moviment amb càrrega negativa innata?

Sempre s’ha vist el feminisme com una cosa subversiva perquè vol subvertir l’ordre de les coses. El feminisme existeix per dir que hi ha coses injustes i aquestes crítiques són les mateixes que es feien, en el seu moment, a les sufragistes. Es deia que volien capgirar la truita, posar els homes en situació de ser dominats, llevar-los drets per posar-los exclusivament a les dones...

Ben igual que ara.

Sí. I tant les feministes del moment com les d’ara el que volien era la igualtat. Sempre hi ha aquest rebuig perquè hi ha por. Amb el vot femení es pensava que s’orbria una caixa de pandora i hi havia por per saber on podrien arribar a quedar els homes. Hi ha un sistema basat en la desigualtat i és això el que vol canviar-se, però quan alguns tenen privilegis històrics...

Què s’ha de fer?

Crec que és important recuperar la vida de les dones que han fet tant i d’una manera tan valenta. Varen sofrir, però estaven tan convençudes que allò era el que s’havia de fer que són un exemple que no podem oblidar, sobretot perquè les seves lluites beneficien tota la societat.

stats