Elisabet Abeyà: “Els infants sovint ens donen les claus del que necessita l’educació”

Palma“Al meu pare, que era rellotger i em va transmetre l’amor per les coses petites. A la meva mare, que era poeta i em va ensenyar a estimar les paraules. A tots els infants que he tingut a prop”. Aquesta és la dedicatòria que obre i també defineix el llibre Amb ulleres verdes (Edicions Documenta Balear). La seva autora, Elisabet Abeyà (Barcelona, 1951), fa un any que es va jubilar, després d’exercir durant 28 anys de mestra d’Educació Infantil a l’escola pública de Mallorca, de col·laborar en moviments de renovació pedagògica de les Illes i de Catalunya, d’escriure nombrosos contes per a infants i de traduir de l’anglès al català obres tan referencials com les que va signar l’intel·lectual i filòleg orientalista Joan Mascaró i Fornés. Elisabet Abeyà assegura que aquest curs passat com a jubilada ha enyorat els infants, que són els grans protagonistes d’un llibre petit, ple d’històries senzilles que va anar anotant al llarg de 40 anys de carrera i amb un rerefons d’opinió crítica sobre alguns dels mètodes i les actituds del nostre sistema educatiu.

Per què una mestra “amb ulleres verdes”?

És una actitud. També és un petit homenatge a la poesia de Gianni Rodari, que parla d’un vellet que tenia l’orella verda, com a metàfora sobre l’art d’escoltar els infants. Jo no em podia posar l’orella verda, però sí les ulleres, i mantenir l’oïda descontaminada per escoltar sempre els infants, intentant comprendre la seva visió del món i les seves necessitats. Les orelles d’adults, tan contaminades per tot l’engranatge, no ens serveixen per escoltar-los. Amb ulleres verdes és una mirada en favor dels infants.

Creis que els mestres escolten poc?

Els mestres i els pares i les mares escoltam menys els infants del que ho hauríem de fer, tot i que per ser justa he de dir que hi ha molts pares i mestres que ho fan molt bé i que es qüestionen com ho fan, cosa que per mi és important. Ara bé, hi ha una actitud que trob molt negativa i que malauradament es veu massa sovint: el mestre parla i els alumnes escolten. És el “jo som el mestre, així que som jo el que parla”. La comunicació és parlar i també escoltar. Si jo com a mestra no escolt els infants, tampoc no ens hem d’estranyar que entre ells no s’escoltin, ni quan són petits ni quan són adults. Escoltam poc, massa poc, i això ens passa a tots.

Amb ulleres verdes està ple d’observacions fetes per nins, recollides de la vostra experiència com a mestra. Què heu après vós?

En escoltar els al·lots aprens a qüestionar-te com a mestra i com a persona. Hi ha molts comentaris que et fan els infants que et donen les claus dels canvis que necessitam fer com a educadors. Tenen una mirada neta i això és molt valuós. Sovint, són ells els que ens recorden que no podem fer les coses d’una manera pel simple fet que sempre les hem fet així. No és únicament amb els coneixements que farem una educació millor, sinó també amb una actitud favorable a acompanyar els infants en el seu creixement, una actitud de respecte als seus drets, de la mateixa manera que volem que es respectin els nostres.

N’hi haurà que pensaran que posar-se tant al servei dels infants potser no és bo per a ells...

Jo no vull dir que els hàgim de fer cas en tot, ni fer sempre el que ells volen. El que intent remarcar i que he volgut fer com a mestra és escoltar-los amb actitud d’aprendre i posar en pràctica que els seus drets valen tant com els meus, així que, si els nins no podien fer una cosa, jo tampoc. Els infants, com nosaltres, han d’assumir les conseqüències dels seus actes. Els càstigs no serveixen de res, et deixen la dignitat per terra i són mesures extremes. A mi el que sempre m’ha molestat molt és escoltar a un mestre dir que té un nin dolent, queixar-se d’un al·lot, perquè llavors tots els altres el miren malament. Si tu penses que un nin no farà res de bo a la vida, no ho farà. Contràriament, si li donam la paraula, segurament l’entendrem i segur que podrem ajudar que aprengui a moure’s bé socialment.

Parlau de parlar i escoltar, però la realitat és que a les nostres escoles no es treballa l’expressió oral.

A tots nosaltres ens costa molt agafar un micro i expressar-nos verbalment perquè no ens han deixat xerrar, no s’afavoria ni quan nosaltres érem alumnes ni tampoc ara. Quantes vegades parlen els nins a classe? Quantes vegades exposen els seus treballs, comenten els dels altres o van a explicar-los a una altra classe? Si això ho féssim de manera natural i habitual, no tindríem les dificultats amb què ens trobam a l’hora de parlar en públic.

Quantes reformes educatives heu viscut vós? Per a què serveixen?

Les reformes legislatives no serveixen si tot l’engranatge continua igual. Una classe amb 28 infants no et permet escoltar-los. A més, és urgent millorar la formació dels mestres. Per ser un bon mestre, has de ser bo en la matèria o matèries que has d’ensenyar i que t’agradin molt, només així pots transmetre la vibració del plaer que et dona el coneixement.

Seguint el títol d’un dels capítols, què somiàveu quan somiàveu?

Hi ha canvis materials que tothom reivindica: pocs alumnes a les aules, espais i materials adequats, formació per als mestres. Jo també ho deman. Però hi ha canvis que no costen doblers, d’actitud: el respecte als infants, a les famílies i entre els mestres, una escola més crítica i menys crèdula, una escola que obri portes i finestres en comptes de tancar-ne... L’escola s’ha d’obrir perquè hi entri llum i aire. Ha de ser una escola oberta als infants i a les famílies. És feina dels mestres fer que els nins estiguin bé a l’escola, a gust i perquè hi volen ser. És la millor manera d’aprendre.