Publicitat
Publicitat

PENSAMENT

Eduardo Garzón: “A les facultats d’economia se’ns adoctrina”

Economista crític

Eduardo Garzón (Logronyo, 1988) és llicenciat en Economia i en Administració i Direcció d’Empreses per la Universitat de Màlaga, màster en Economia Internacional i Desenvolupament i doctorand per la Universitat Autònoma de Madrid. Membre del Comitè Científic d’ATTAC-Espanya. És autor del llibre Desmontando los mitos económicos de la derecha (Península, 2017). Participa habitualment com a tertulià en diversos programes de ràdio i televisió, en qualitat d’expert en temes econòmics. Assessor al gabinet d’economia de l’Àrea d’Economia i Hisenda a l’Ajuntament de Madrid. Recentment, ha participat en un Seminari sobre economia crítica a la Universitat de les Illes Balears. A aquesta entrevista parlam d’economia crítica i dels mites econòmics de la dreta.

L’economia és una ciència, però es fonamenta en una sèrie de mites. Per què té mites l’economia i com afecten el seu estatus com a ciència?

L’economia té mites, però també en tenen les ciències exactes. Fins fa uns segles, la física encara pensava que la Terra era el centre de l’Univers. Avui sabem que aquesta idea era un mite, però en el seu moment es considerava una veritat absoluta. En el cas de l’economia passa el mateix que a les ciències naturals, però d’una manera molt més profunda i intensa. Les ciències econòmiques són ciències socials; no estudien els esdeveniments de la naturalesa, sinó com es desenvolupen i funcionen les societats. L’objecte d’estudi de les ciències naturals, com la física, són les lleis de la naturalesa. Les lleis naturals tenen un caràcter immutable, de manera que opinem el que opinem continuaran sent vàlides. El fet que la lluna faci voltes entorn de la Terra no canviarà a causa de cap opinió. En canvi, les ciències socials, com l’economia, estudien el comportament dels éssers humans en societat, actes i fenòmens socials que no responen a cap llei immutable de la naturalesa, sinó a la voluntat i al lliure albir. En posaré un exemple: si tenim un pressupost limitat per construir una església o una escola, i hem d’elegir, l’elecció dependrà de principis, valors, preferències i subjectivitats. La ciència econòmica no és exacta, permet que es prenguin decisions sense correspondència amb la realitat per donar resposta a les preferències dels grups més poderosos.

Les disciplines científiques es diferencien d’altres sabers per la seva elevada capacitat de predicció d’esdeveniments futurs. L’economia té realment la mateixa capacitat predictiva per anticipar situacions i fets? Quin tipus de prediccions i certeses pot anticipar l’economia?

Jo puc predir on es trobarà la lluna en un moment determinat del futur, però no puc fer el mateix amb el comportament humà. És cert que l’economia no pot fer prediccions exactes, però pot fer-ne d’aproximatives, com ho fa la meteorologia quan anticipa un terratrèmol però no precisa el moment ni el lloc exacte on es produirà. La ciència econòmica pot aspirar, com la meteorologia, a fer prediccions sobre el que s’esdevindrà, però amb un grau d’incertesa. L’economia és una ciència molt més limitada que la física o la química, però això no lleva que no sigui una ciència i que tingui potencial predictiu.

A una ciència convencional, l’acumulació de fets contraris a una teoria implica l’abandonament d’aquesta teoria, però en el cas de l’economia això no passa. Per què?

A les facultats s’ensenya teoria econòmica en singular, però hi ha altres enfocaments que ajuden a explicar amb més o menys encert com funcionen els esdeveniments econòmics. La teoria econòmica convencional no està pensada ni construïda per interpretar adequadament la realitat; la seva funció és mantenir un ‘status quo’ injust. Els privilegiats que surten beneficiats del sistema econòmic injust tenen interès que la gent cregui que aquest sistema no es pot canviar. Les teories econòmiques que admeten que potser el repartiment de la riquesa i el poder està mal distribuït, però justifiquen la desigualtat perquè és una situació útil perquè l’ésser humà visqui en societat, fomenten l’immobilisme. Convèncer els més desfavorits que la seva situació de desigualtat no pot canviar, utilitzant l’astúcia en comptes de la força, és la manera que tenen les elits d’adoctrinar i de mantenir els seus privilegis econòmics.

Marx tenia raó quan afirmava que les idees de la classe dominant són a cada època les idees dominants?

Sí, per descomptat. El que passa és que hi ha gent que intenta caricaturitzar aquesta visió, afirmant que implica l’acceptació d’una divisió social en bons i dolents, i un reconeixement de l’existència d’una conspiració dels dolents i perversos per dominar el món. La realitat no és tan simple ni ingènua com ens volen fer creure. En l’àmbit de l’economia el que succeeix és que molts d’autors que desenvolupen enfocaments i teories econòmiques consubstancials amb els interessos dels privilegiats acaben sent reforçats, gaudint dels recursos i mitjans per donar-se a conèixer o obtenint els càrrecs acadèmics més rellevants. Des d’aquesta posició privilegiada divulguen el seu missatge; en canvi, les idees alternatives que van en contra del sistema tenen més dificultat per donar-se a conèixer. No es tracta de cap conspiració, sinó d’una lluita de classes i un intent per mantenir uns privilegis.

Quins són els principals mites econòmics de la dreta?

El principal mite econòmic de la dreta és el del dèficit públic o dels doblers. El relat econòmic oficial diu que el sector públic és una espècie de paràsit que necessita obtenir doblers del sector privat per després poder gastar-los en educació, sanitat o pensions. En realitat això no és així, de cap manera. D’on provenen els doblers de les famílies i empreses del sector privat? Tots aquests euros varen ser creats per una institució pública, en aquest cas, el Banc Central Europeu. Un Banc Central que donàs suport a les polítiques fiscals d’un estat com el d’Espanya podria permetre que es creassin tants de serveis públics com es volgués, perquè no faria falta recaptar impostos per finançar-ho. Ens han enganat utilitzant la fal·làcia de la falsa analogia, de pensar que una família, una empresa i un estat funcionen igual en termes financers, tot i que no és així. Les famílies i les empreses utilitzen euros que no poden crear, però un estat, representat per l’eurozona, sí que pot fer-ho i, de fet, ho fa. Cada mes crea 60.000 milions d’euros, però en comptes de deixar-los en préstec als estats perquè puguin utilitzar-los en les seves polítiques públiques, ho presta als bancs, perquè aquests a la vegada ho prestin a famílies i empreses, fent negoci pel camí. El sistema econòmic està configurat perquè hi surti guanyant la banca i les entitats financeres en general.

Els mites econòmics no són patrimoni exclusiu de la dreta, l’esquerra també ha construït els seus propis mites, alguns dels quals comparteix fins i tot amb la dreta. Quins són els principals mites econòmics de l’esquerra?

Per descomptat que hi ha mites econòmics compartits per persones de dretes i esquerres. No és fàcil desprendre’s dels mites. Jo mateix fins fa devers cinc anys repetia mites i mentides que pensava que eren certs, fins que altres persones m’obriren la ment. No vull dir que l’esquerra tingui la veritat absoluta i que estigui lliure de qualsevol mite. De fet, l’esquerra també té els seus propis mites o creences falses. Estic pensant, per exemple, en el mite de la renda bàsica universal. Hi ha economistes que pensen equivocadament que garantir una renda incondicional de 650 euros podria alterar el rumb de l’economia capitalista. En un món on la dreta garanteix els privilegis d’una minoria, els mites econòmics de la dreta són més importants, diversos i estesos i són més perillosos que els de l’esquerra.

Com aconsegueix un economista desfer-se dels mites econòmics apresos a la facultat d’economia?

Ho diré molt clarament: a les facultats d’economia se’ns adoctrina, perquè en comptes d’ensenyar-nos a aproximar-nos a la realitat econòmica a través d’eines científiques i enfocaments plurals, ens mostren només un sol enfocament orientat a incrementar els beneficis empresarials. Sortir d’aquest adoctrinament és difícil, però no és impossible. Afortunadament, hi ha molts d’economistes que estan treballant des de l’economia crítica amb formulacions alternatives a l’economia convencional, fent front a problemes com la distribució de la renda i el poder, la posició de la dona en les relacions econòmiques o l’impacte ambiental generat per l’activitat econòmica. La formació d’un economista crític és el resultat d’una educació autodidacta.

Què enteneu per economia crítica i quins avantatges té amb relació a l’economia convencional?

L’economia crítica té importants avantatges respecte de l’economia convencional: és més plural, té un enfocament interdisciplinari i permet abordar les qüestions econòmiques des de punts de vista molt diferents. L’avantatge fonamental de l’economia crítica es troba en el fet que ofereix una panoràmica molt més àmplia i més claus interpretatives per comprendre millor com funciona la realitat. L’economia convencional ens vol fer creure que és una ciència exacta, que no s’equivoca mai. Però l’economia va molt més enllà de les matemàtiques. L’economia aborda les relacions entre persones dins una comunitat. Per això, l’economia té molt a veure amb el poder, amb les creences i fins i tot amb la religió i la cultura. L’economia convencional despista i manipula perquè no ens adonem del que està passant. A les facultats d’economia no se’ns ensenya a abordar el principal problema econòmic que té la nostra societat i que és la gran borsa de pobresa i desigualtat.

Quantes solucions pot tenir un mateix problema econòmic?

Els problemes econòmics tenen infinites solucions, tantes com preferències tinguin les persones que formen una societat, i això malgrat que a les facultats d’economia ens ensenyen que només tenen una sola solució.

Quin paper juga un element psicològic com la confiança en el bon funcionament de l’economia?

La confiança juga un paper destacat en l’economia, però hi ha un altre element psicològic més important que la confiança i és el poder. Les relacions econòmiques són relacions de poder. Veiem que són els poderosos els qui tenen la possibilitat de crear llocs de treball, de viure més fàcilment i, en canvi, són les persones que tenen menys poder les que no tenen més remei que vendre la seva força de treball per poder sobreviure. Tota la configuració del sistema econòmic està regida per relacions de poder. Aquells que tenen més poder poden decidir l’esdevenir social i la vida d’aquells que en tenen menys. L’economia convencional mai parla de poder, suposa que tots els individus són agents racionals que no tenen ni interessos ni preferències, que la bona marxa de l’economia depèn de la confiança. La confiança no pot ocultar que el factor més determinant en economia és el poder.

El moviment d’estudiants per una economia crítica

L’economia crítica engloba una gran pluralitat de perspectives i enfocaments econòmics que van des de l’economia ecològica i l’economia cooperativa i solidària fins a l’economia feminista i marxista, passant per l’economia postkeynesiana. Entre els seus pioners a l’estat espanyol destaquen els economistes José Luis Sampedro, José Manuel Naredo, Joan Martínez Alier i Vicenç Navarro. Pertanyen també a aquest corrent de pensament prestigiosos economistes com Arcadi Oliveres, Juan Torres, Jordi Roca Jusmet, Óscar Carpintero, Xoán Doldán i Yolanda Yubeto. Des del 1987, existeix l’Associació espanyola d’economia crítica, que edita la Revista d’Economia Crítica. El 1994 neix a Barcelona el Seminari Taifa, un espai emblemàtic de debat i divulgació sobre aquest pensament crític que ha estat capaç de transcendir el món acadèmic. L’economia crítica sorgeix com a moviment a França l’any 2000, a partir d’un manifest fundacional conegut com Manifest postautista, promogut per un grup d’estudiants universitaris d’economia de París. Els estudiants es dirigeixen als seus professors per expressar-los la disconformitat amb la formació acadèmica rebuda, critiquen l’orientació abstracta i allunyada de la realitat social dels estudis, el dogmatisme d’una formació centrada exclusivament en els principis de l’economia neoclàssica i l’ús excessiu d’instruments matemàtics. Proposen una educació més plural i oberta a altres teories econòmiques i als problemes del món real. El 2001 un grup d’estudiants de doctorat de la Universitat de Cambridge fan públic un segon manifest, Per una economia oberta, que incideix també en la necessitat de reformar els plans d’estudis d’economia, amb arguments molt semblants als utilitzats pels universitaris parisencs. El moviment assoleix el caràcter internacional amb les adhesions d’estudiants i professors d’universitats de tot el món. El moviment utilitza el terme postautisme per referir-se a la necessitat de superar l’estat d’autisme i desvinculació amb la realitat en què es troba la ciència econòmica. A l’estat espanyol, es coneix amb el nom de Moviment per una Economia Crítica i té la seva pròpia evolució. L’any 2004 es crea l’associació Estudiants per una Economia Crítica, en el marc de les IX Jornades d’Economia Crítica duites a terme a Madrid. El 2006 apareix la revista Red de Economía Crítica, que es transforma en Economía Crítica y Crítica de la Economía, amb un consell de redacció integrat per joves estudiants i investigadors. A la UIB, tot just s’acaba de constituir Ecocrida, una associació d’estudiants d’economia amb aquesta mateixa orientació crítica. Hi ha associacions d’estudiants per una economia crítica a diverses universitats espanyoles, integrades dins una xarxa estatal.

Etiquetes