21 de desembre del 2004. Quin dia, tu! Quasi no me’n queda, d’esma, per escriure. Tants de mesos donant-hi voltes, passejant paperum amunt i avall de la gestoria al banc i del banc a Hisenda, cercant avals i fent números i quinieles... s’han acabat: ja tenim casa! I quina monada: blanca, amb un corral ple de garballons i llum. No és nova, no; però fa goig d’arreglada i, per més fer, si mai la nina i aquell al·lot ho han de mester, poden enfilar un pis o dos per amunt. Avui ens n’anam a fer un arròs i ja t’ho dic, si hi passarem uns bons nadals!
21 de desembre del 2004
Nota u: Cada vegada els costa més de decidir-se. A la propera, no donaré comissió a la immobiliària: no se la mereixen.
21 de maig del 2006
Hem aguantat fins passat l’hivern per cantar les quaranta a aquell pocavergonya, i va i diu que han de ser culpa nostra, que ell ens va vendre la casa reformada de tot! Les taques varen ser el primer i feien lleig, és vera, però quina peresa començar a rumiar de qui n’era culpa i d’esperar que ens ho arreglassin, quan finalment havíem escapat d’aquell lloguer tan rònec i desesperant... Vaig telefonar a un amic de joves, argumentant-li que havia estat la pluja forta de primavera i, ca!, digué que no, que allò venia de més endins i era podrit podrit...Per a més inri, aquesta setmana una pudor que no és aguantadora, que no hi ha manera de llevar-se dels pèls del nas, s’ha fet seva la casa; però ara en Francisco ja no afaga el telèfon ni que el matin...
21 de maig del 2006
Nota dos: A la propera venda, agafaré la pasta i me n’aniré al Brasil, fora dona i fora nins i fora compradors ploramiques i fora problemes!
21 d’octubre del 2008
Això no és viure; és inhumà. De tacotes negres i verdes i grogues n’hi ha pertot, tant se val quantes vegades les rasquis i repintis; tant se val quant et cobri el picapedrer. I avui la dona anava a fer el canvi d’armari per a l’hivern i, mal llamp! Tota s’ha fet malbé: hi ha floridures des dels abrics fins als mitjons, arnes pertot; no se’n pot aprofitar res i tot fa aquella ferum irrespirable... Ens hem decidit a fer obra l’any que ve, mal l’haguem de pagar nosaltres i després, si un cas, si ens posen en contacte amb aquell advocat que diuen que és bo i que no surt gaire car, ja ho reclamarem.
21 d’octubre del 2008
Nota tres: En tornar del creuer, començaré a cercar un parell més de negocis com el de les tres casetes, i ho enllestirem de per vida...
21 de febrer del 2010
Quina creu tan alta, la d’aquesta casa! Per mi que és Déu que ens maleeix per haver volgut més que el llogueret de la Gerreria... I em sent tan beneit, de pensar que aquell trepa de propietari ens ho va ocultar tot i ens el vàrem creure! Tot l’hivern la maleïda humitat ens ha fet emmalaltir l’un rere l’altre, d’al·lèrgies a infeccions i fins pulmonies; i ara la pudorota, cada cop més forta, que ningú no sabia d’on venia ni com treure-la de casa, ha començat a repixar rajoles enfora... Fins que, com en un malson, avui han vingut els d’Emaya i resulta que vivim damunt d’un pou cec! I tots els estalvis ens hi han anat a caure per sempre... Els nostres i els dels fills, i qui sap si els dels néts...
21 de febrer del 2010
Nota quatre: A la propera, destinaré un percentatge del negoci al silenci de la veïnada que tot ho sap.
21 de juny del 2012
Anit no podia dormir i m’he posat a comptar quantes esquerdes hi havia a la paret del quarto. N’hi havia una de tan grossa, que per uns moments m’ha semblat que feia catacrac i s’eixamplava fins a empassar-se tot el llit amb mi i la dona, que ja dorm de fa temps en una punta com per ni tocar-me i, tan tapada amb el cobertor, que pareix que no hi sigui... Me l’he mirada i hi he vist una mortalla amb un brodat que hi deia: hipoteca. Demà al matí denunciarem aquell fill de sa mare.
21 de juny del 2012
Nota cinc: Telefonaré a aquell advocat de Port de Portals, aviam per quant em pot sortir la broma. Em decidiré entre perdre el xalet, la barca o els pisos de Palma.
21 d’abril del 2014
Els jutges i els banquers i tota aquesta colla de gent encorbatada... deuen mesurar el temps amb uns altres calendaris. A casa, tothom n’ha quedat més o menys content, de la sentència, car s’ha fet justícia, diuen, i ara aquell cràpula haurà de reestudiar-se l’enganyifa a la presó. I tot i així, què són deu euros al dia, si els compares amb el fet d’haver d’escapar-te a un hotel perquè els fems et treuen de casa? Què seran per ell quatre anys d’intentar apagar la mala consciència, en comparació amb els deu que ens ha pres d’esperit a nosaltres?
21 d’abril del 2014
Nota sis: No m’ho hauria pensat mai. Engarjolat només per una estafa. I després xerren de progrés...
