Diego Gómez-Reino: “La confessió s’ha de produir abans que el procediment es dirigeixi contra l’acusat”

PalmaEl judici pel suborn de Can Domenge ha tornat a posar d’actualitat la figura del jurat o tribunal popular. N’hem volgut parlar amb el president de l’Audiència de Palma, Diego Gómez-Reino.

Molts coneixem la figura del jurat gràcies a les pel·lícules nord-americanes. És ben bé igual a l’estat espanyol?

Té algunes connotacions semblants. A Espanya complim un mandat de la Constitució que diu que la participació dels ciutadans en l’Administració de Justícia es pot fer mitjançant l’acció popular i el jurat. Els jurats actuen com a autèntics jutges, decidint sobre els fets. Els operadors jurídics -magistrat, secretari- els donam les eines per poder fer la feina, sense interferir-hi.

El jurat és el poble administrant justícia. Per què sí en alguns tipus de delictes i no en altres?

Desgraciadament la llei ho estableix així. Crida l’atenció que delictes molt tècnics com els comesos pels funcionaris en l’exercici dels seus càrrecs siguin jutjats per un jurat i, per contra, delictes en els quals allò que importa és el fet i és fàcil que el ciutadà pugui intervenir-hi, com ara els delictes de caràcter sexual, estiguin reservats a un tribunal professional. La prevaricació és un delicte exclòs al jurat popular i, per tant, és curiós que altres delictes relacionats amb la corrupció, com el suborn, estiguin inclosos dins la llista [de delictes jutjats per un tribunal popular].

Alguns dels delictes que poden ser jutjats per un jurat són delictes de corrupció. No hi ha el perill que amb el rebuig social que hi ha a aquestes pràctiques els membres del tribunal popular puguin ser tendenciosos?

No ho crec. No és el mateix tenir una opinió al carrer que quan has de prendre una decisió. Els membres dels jurats s’abstreuen, es jutja el fet, no la persona. A més a més, el veredicte ha de ser raonat, s’ha d’explicar per què es pren aquesta decisió; de fet, han de contestar un qüestionari.

El jurat decideix només els fets i després, si hi ha veredicte de culpabilitat, el magistrat imposa la pena. Però, com hem vist en el cas de Maria Antònia Munar, la qualificació dels fets provats ha determinat que no hi havia circumstàncies atenuants que permetessin reduir la pena a l’acusada ?

El fet el determina el jurat i les circumstàncies modificatives vénen suportades en un fet; per tant, això et duu a rebutjar o no la qualificació que et proposen. El problema amb el jurat és que de vegades s’intenten construir circumstàncies de modificació que són incompletes. Per exemple, la confessió s’ha de produir abans que el procediment es dirigeixi contra el culpable. Si es produeix la confessió durant el judici, el jurat pot reconèixer aquest fet en si, però pot ser que no tingui transcendència jurídica. No està prevista com a circumstància de modificació, sense perjudici que el magistrat president la pugui considerar a efectes de modificar la penalitat concreta.

Quina actitud solen mostrar les persones que són triades per formar part d’un jurat? Hi estan interessades?

Un 90% ho accepta; només hi ha un petit percentatge que ve amb la intenció de ser recusat. Als jurats els feim una acollida, els explicam què és el que passarà, però no els prenc jurament, ja que hi pot haver-hi preguntes que poden afectar la llibertat religiosa. És una experiència positiva, perquè reforça la confiança dels jurats en els jutges, s’adonen de la dificultat de prendre les decisions. Al final, solen demanar l’opinió del jutge, a veure si han encertat o no en el veredicte. I és que quan jutges un fet no en tens totes les peces, les has de recompondre. Al principi de la meva carrera era un poc escèptic, ara gaudesc amb el jurat; som conscient que jo no prenc la decisió, no m’hi he d’involucrar. Intent donar-los la informació, els instruments perquè puguin fer. I també procur que no hi hagi fatiga en el jurat, que les sessions no siguin feixugues. De vegades, els fiscals i els advocats no ho tenen en compte, haurien de baixar un poc al llenguatge del carrer.

Això ha passat en el judici del cas Domenge...

Hauríem d’aprendre del jurat anglosaxó: cerquen la convicció, moure els sentiments del jurat per prendre una decisió. Aquí no som capaços, de vegades, de centrar-nos en això. En la formació acadèmica, els anglosaxons cerquen més la dialèctica, l’esperit crític. La llei canvia, però allò que importa és moure la consciència de la gent sobre el que és just o injust. El jurat se sol moure sobre la penalitat, de vegades consideren que és massa pena per un fet i d’altres que és massa poca.

“Si fracassa és perquè no ho hem fet bé”

Ha estat força criticada la sentència pel cas de l’home que va degollar un jove a Gomila...

Si el jurat fracassa és perquè els professionals no feim bé la nostra feina. No s’han traslladat bé els fets per part de les acusacions, no han sabut donar-los instruments. Crec que tot té una explicació, que no té per què ser única; hi pot haver molts de factors. La meva experiència em diu que el jurat ho té més complicat quan hi ha un document gràfic com a prova.

Per què

En el cas de Gomila hi havia una gravació.

Quin és el problema?

La llei espanyola no preveu una categoria intermèdia entre l’homici dolós i l’homicidi imprudent, que és l’homicidi preterintencional, quan el resultat va més enllà de la intenció. Ens provoca molts de problemes no tenir aquesta categoria. Després, els jurats diuen que no es pensaven que la pena fos tan petita, però que tampoc volien una pena gaire elevada.