CREIX

Diagnòstics i etiquetes dins l’àmbit educatiu

Motius per defensar que els diagnòstics són necessaris perquè els nins rebin la consideració i la intervenció que requereixen. L’etiqueta és la conclusió que resulta d’una entrevista, observació i avaluació

Són necessaris el diagnòstics per atendre millor els infants a les escoles?

Molts professionals relacionats amb el món educatiu que intervenen amb els nins es plantegen aquesta qüestió, i cadascun d’ells té una opinió segurament ben argumentada sobre la conveniència o inconveniència de l’ús d’etiquetes diagnòstiques.
Intentaré explicar en aquest article quins són els motius per defensar que actualment els diagnòstics són necessaris perquè els nins rebin la consideració i la intervenció que requereixen, començant per definir què és un diagnòstic i exposant de manera breu quines limitacions duu associades.

L’etiqueta diagnòstica és la conclusió que resulta d’un procés que inclou entrevista, observació i avaluació, i té diversos objectius: oferir una definició clara i precisa de les característiques presents, facilitar la transmissió d’informació entre professionals i permetre la intervenció més apropiada per a cada cas.

Característica negativa

Una característica negativa és que limita una visió més global de l’infant, que contempli altres característiques associades com a punts forts i aspectes on aquell nin mostra bones aptituds. (Separem frases per simplificar) El professional que treballa amb l’alumne pot veure limitades les seves possibilitats d’aprenentatge a les característiques que conformen aquella etiqueta. Un altre punt feble és la dificultat per comprendre que en presència de la mateixa etiqueta diagnòstica dos casos poden ser (i habitualment són) ben distints: “és que en Joan té això i no és igual que na Marta”. Les característiques de cada cas són diferents simplement perquè els nins ho són, i els professionals hauríem d’invertir més dedicació a descriure tan bé com puguem les particularitats de cada infant.

I per què les etiquetes són necessàries? Tots necessitam emprar etiquetes en el nostre dia a dia, les utilitzam contínuament per funcionar perquè ens ajuden a entendre millor allò que ens envolta. La categorització (i etiquetar és incloure en una categoria) és un procés d’economia cognitiva que té una funció fonamental en la representació del coneixement. Si ens traslladam a l’àmbit educatiu, quan tenim davant nostre un alumne que no rendeix al ritme dels altres, o parla en excés, o contínuament s’equivoca o té dificultats per relacionar-se amb altres, donam una explicació a tot allò que percebem i el resultat és una etiqueta, fruit de la nostra observació i de la pròpia experiència: és que és tímid, o li agrada provocar, és que està desmotivat, no treballa, no es fixa, o és immadur... El fet, però, és que aquestes etiquetes quotidianes limiten i condicionen de la mateixa manera que les dels professionals, amb la diferència que no estan recolzades en proves objectives que facilitin la comprensió del cas i tampoc ajuden a establir una intervenció adequada.

Certament seria fantàstic que els nins fossin considerats en funció de les seves característiques individuals, perquè en aquest cas les etiquetes diagnòstiques no serien necessàries. Un exemple podria ser l’alumne que mostra una competència menor que els altres per integrar i aplicar les normes ortogràfiques: una vegada superada la temptació de suposar que allò es deu a una manca d’interès, o d’atenció, o que els pares el recolzen poc a casa, succeiria que ens podríem centrar en l’evidència que en aquell moment tenim un alumne amb un aspecte diferencial de caire ortogràfic i actuaríem atenent la seva diversitat. I mentre es valora la causalitat d’aquesta diferència i la millor manera d’intervenir, ens podem ocupar del fet que l’alumne mantingui la seva motivació i avanci en la integració d’altres continguts.

L’experiència ens mostra que aquest darrer tipus d’atenció a la diversitat es comença a imposar, però encara tenim feina per fer. D’una banda hi ha alguns professionals que només actuen segons les pròpies etiquetes, aquelles que hem descrit abans. El fet és que encara manca molta formació i informació sobre un alumnat que és cada vegada més divers, que requereix de més atenció i suport, i això sempre significa més temps i més esforç i també implica comptar amb els serveis de més professionals especialitzats.

Diagnòstic

D’altra banda, hi ha un altre sector molt ampli de professionals que treballa limitat per recursos i per les mateixes lleis i normatives que se’n deriven, que diuen que perquè un alumne rebi l’atenció i les ajudes que requereix ha d’existir un diagnòstic.

Per tant, mentre es continua fent feina per arribar a un context educatiu que atengui la diversitat de tots, podrem entendre que els diagnòstics i les etiquetes que se’n deriven representen una solució acceptable que facilita l’accés a tots als aprenentatges i una millor adaptació a l’àmbit educatiu.

Recomanacions:

‘Hugo tiene Dislexia’ Un conte d’Araceli Salas per apropar-se una mica més a les persones amb aquest trastorn de l’aprenentatge.

‘Dificultades y trastornos del aprendizaje y del desarrollo en Infantil y Primaria’
Juan Luis Castejón i Leandro Navas.

EDICIÓ PAPER 26/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF