Degradació, mort i renaixement del ‘barri xino’ de Palma

PalmaEn el poema Flor y muerte de un barrio, el poeta Víctor C. López va escriure el 2003 els personatges a desnonar del Barri, una àrea del centre de Ciutat en procés de transformació urbana des de fa algunes dècades. La llista incloïa la nomenada ‘classe claveguera’ -prostitutes, traficants, vídues pensionistes, gitanos...-, però també d’altres com ara el forner, el barber, l’hostaler, l’estanquer... Aquest ‘exili’ fins i tot incloïa cans i moixos. I és que, efectivament, arribà el dia en què els gats també hagueren de partir, i perderen l’hegemonia que els hi atorgà Santiago Rusiñol (“...els veritables habitants dels carrers estrets de Palma, els amos i senyors, són els gats”).

Aquell poema va donar títol a la tesi (qualificada amb cum laude) de l’antropòleg Marc Morell sobre la gentrificació (o ennobliment social). És a dir, el procés de transformació urbana com a resultat del qual la població original d’un barri deteriorat és progressivament desplaçada per una altra d’una classe social més alta. Un procés que també s’ha donat a altres ciutats del Mediterrani.

Aquest fenomen ha afectat diversos barris de Palma -començant pel Jonquet-, però ha estat especialment paradigmàtic a l’esmentat ‘barri xino’, on als darrers anys les boutiques-hotels d’alta gama, els restaurants de cuina moderna, els bars nocturns freqüentats per hipsters i els pisos de lloguer a preus desorbitats han ocupat els lloc dels comerços ‘de tota la vida’, les cafeteries ‘populars’ i els caus.

Una de les idees força, ja transitada per altres estudis, de la tesi de Morell rau en el fet que, perquè aquest desplaçament de les classes més baixes es produeixi, el barri primer ha de quedar obsolet.

Però, la tesi va més enllà i, amb l’objectiu d’explorar aspectes poc coneguts de les classes socials, els adjudica un paper primordial en aquesta gentrificació.

El punt de partida de l’antropòleg és l’estudi del patrimoni intangible que suposa la lluita dels veïnats del Barri per evitar uns plans especials urbans dissenyats pels successius governants municipals (socialistes fins al 1991 i del PP fins al 2015). A partir d’aquí Morell es centrà en el component classista.

Perquè si els poders públics creen el context, l’actitud de la classe obrera (i questa és la part més innovadora de la tesi) també resulta determinant.

El preu del sòl

La paulitana obsolescència de la zona en qüestió, l’especulació, el desig de les classes mitjanes que hi volen viure marquen el pas, però allò que l’antropòleg i geògraf Neil Smith definia com a ‘diferencial de renda’ resulta definitiu. El sòl té un preu i aquest preu es va degradant, però a la vegada manté un potencial enorme. Abans de millorar, l’entorn contsruït s’ha d’empitjorar (el barri ‘xino’ de Barcelona o Chueca, a Madrid, són exemples paradigmàtics). En aquest sentit, les activitats alegals o immoralment reprobables (la prostitució, el tràfic de drogues...) ajuden que el preu del metre quadrat vagi baixant. Paral·lelament s’hi van instal·lant les classes ‘lumpen’, que conviuen amb les classes treballadores. Cadascuna d’aquestes fases de degradació, sosté Morell, la treballa algú; amb la seva presència, amb la seva quotidianeitat, amb la seva activitat. I quan la degradació és absoluta comença la fase de la millora. A Canamunt (uns dels sectors del Barri) aquest període es plasma en les autoconsiderades classe mitjanes (que no deixen de ser treballadors): en les accions culturals que organitzen, en les assemblees de veïns... Tot plegat dóna un valor al sòl.

Confrontació inconscient

Tanmateix, no es tracta d’una confrontació entre treballadors (marginals o de classe mitjana), sinó d’una cooperació inconscient en la consecució d’un producte final -la revalorització de l’entorn- que acaba afavorint uns tercers (els inversors), mentre la classe ‘claveguera’ acaba partint cap a barris més degradats (Son Gotleu, El Viver o La Soledat), alguns dels quals iniciaran el cicle descrit i acabaran per ser un exemple més de gentrificació.