Darrere el teló de l'Alzheimer

PalmaMarta Barceló va guanyar el gener el II Torneig de dramatúrgia de les Illes Balears amb un text -'Abans que arribi l'alemany'- que (des)dibuixa l'Alzheimer. Ara el porta al teatre, dirigit per Joan Fullana, fet drama i humor, perquè no hi ha cap més manera d'explicar com "n'és de terrible el que aquesta malaltia fa amb les persones".

Muntsa Alcañiz, en la pell de Júlia, una dona que "té tanta por que s'aferraria a un ferro roent per un dia més de consciència", i Pedro Mas, com a portaveu d'un entorn que oblida, com ella, que "la quotidianitat té data de caducitat", interpretaran el dissabte 24 de setembre al Teatre de Peguera "una realitat brutal, sense concessions".

Exceptuant el fet que Júlia "sap exactament el procés que seguirà el seu cervell, que les seves neurones deixaran de fer sinapsi, que perdrà progressivament tot el que la confirma com a persona que és, que arribarà un moment en què mirarà els seus fills a la cara i no recordarà que han sortit del seu ventre, que es perdrà pels carrers que ha transitat tota la vida i que mirarà el seu carnet i no hi reconeixerà ni la foto ni el nom", reviurà de nou feta vida, aferrant-se a la pell de Vicenç, el seu estimat, com qui s'aferra a la vida (i a la mort).

Pel camí haurà après que les senyores també flastomen, que té dret a exercir aquest dret, amb els interessos que li corresponen per seixanta-cinc anys d'abstinència i de contenció. "Hòstia! Em cag en els milers de mots encreuats que he resolt, en català i en castellà. Em cag en els autodefinits, en els jeroglífics i en les ditxoses sopes de lletres, i en les set diferències. En les classes d'anglès. Em cag en lo pi de Formentor i en totes les poesies de Costa i Llobera que he après. Em cag en els exercicis de potenciació de la memòria i en els d'estimulació cognitiva. Em cag en tots els punyeteros esforços que he fet aquests darrers anys per conservar la memòria i que només han servit perquè ara em senti estúpida per haver perdut el meu temps fent-los", dirà qui plora totes les nits d'ençà que li van comunicar el diagnòstic.

El problema és que "s'acaba oblidant tot, no només les coses dolentes". La vida, diuen, continua, però... quina vida?