MEMÒRIA HISTÒRICA
Balears 29/04/2017

Crònica d’una tragèdia a Mancor de la Vall

Un treball d’investigació relata la mort de dotze persones durant la guerra civil espanyola

Clara Fontanet Abrines
3 min
Crònica d’una tragèdia a Mancor de la Vall

Mancor De La VallMancor de la Vall reviu, aquests dies, l’horror que va patir aquesta petita localitat de la serra de Tramuntana durant la Guerra Civil. En el marc d’una exposició fotogràfica sobre els anys de la II República, tres mancorins varen exposar divendres, en una conferència, la correlació de fets que varen sacsejar la vida del poble en uns anys de convulsió a tot l’Estat .

Entre el 1936 i el 1939, a Mancor perderen la vida dotze mancorins, onze nadius i un nouvingut. Dels dotze, vuit desaparegueren en el front i un va morir afusellat al cementeri d’Inca. Els altres dos foren assassinats brutalment pels falangistes i un, a mans anarquistes. Tres assassinats mai no investigats, mai no jutjats, mai no castigats.

Aquest és el resum d’una exhaustiva tasca de recerca i d’investigació dels mancorins Jaume Gual, Tomeu Ripoll i Mateu Mir, que a partir de la feina de Biel Pocoví i de l’historiador local Biel Fiol varen poder explicar en una conferència duita a terme divendres al municipi, uns fets que encara perduren i reclamen justícia.

Els fets

El viatge al passat comença amb el terrible assassinat del president de la gestora que regia l’Ajuntament de Mancor, Pau Crespí, de 57 anys, casat amb la mancorina Magdalena Riera Solivellas, i el seu fill Onofre Crespí, de tan sols 21 anys.

Era dia 26 d’octubre de 1936, de matinada, quan un grup de falangistes que havien arribat en cotxe tocà a la porta de la casa on vivia la família Crespí. Aquest grup informà Pau Crespí que havia d’anar amb ells al jutjat d’Inca. Era inútil la resistència i Onofre, el fill, els va demanar si els podia acompanyar, suposant que la seva presència serviria de protecció al pare. L’escamot falangista no s’hi oposà i el cotxe partí cap a Lloseta i, d’aquí, direcció Alaró. A la Costa de Tofla aturaren el cotxe i en feren baixar pare i fill; tots dos començaren a córrer fins que quedaren atrapats per un xarxa de filferro, on moriren a trets de fusell. Avui en dia al cementeri d’Alaró es pot trobar una placa commemorativa amb el nom de les dues víctimes.

La tercera baixa, però en aquest cas provocada per un grup d’anarquistes de la CNT-FAI, va ser la del pare Simó, nascut a Mancor l’any 1901, membre congregant dels Missioners dels Sagrats Cors. En iniciar-se el Movimiento, era a Barcelona, al santuari del Coll. El 23 de juliol de 1936 fou assassinat.

El judici a Jordi Sampol

No menys important i injust va ser el ‘judici’ de Jordi Sampol Riera de can Vellut, un jove que treballava d’impressor a Inca i de regidor a Mancor. Segons explica Damià Quetglas al seu llibre La república poble a poble, “A poc d’esclatar la rebel·lió militar fou cridat a files. Però ingressà al calabós per la seva significació política. Conten que intentà serrar els barrots amb una serra”. Sampol fou sotmès a consell de guerra i posteriorment condemnat a mort. Només tenia 28 anys i dia 23 de juliol de 1938 va ser afusellat al cementeri d’Inca.

Un dels testimonis de l’època, madò Antònia Vallori Sereneta, descriu així les darreres hores de Sampol: “Des del carrer vàrem veure que del quarter en sortia primer un, després va sortir en Jordi i un altre. Tots anaven engrillonats. Hi havia n’Esquívies, el rector d’Inca, els falangistes i soldats. En Jordi no ens va veure, però va veure na Catalina Palova i na Colometa, que també eren allà, i cridant els digué: venjau-vos. Els tres cotxes partiren cap al cementeri d’Inca. Allà el mataren”. (revista Caliu, núm. 3, pàg. 4).

En alguns arxius de l’època trobam el testimoni de Josep Muntaner, qui després de la mort de Sampol escrigué una carta al seu amic; també la declaració del propietari de can Janer d’Inca, que parla sobre la bona conducta que l’encausat havia mantingut en la seva empresa, i la inscripció de la defunció de Sampol al Registre Civil d’Inca.

Els autors de la conferència també varen esmentar la figura de Bernat Pou Riera, conegut com de can Pastora, un destacat anarcosindicalista mancorí. El 1938 representà la FAI en el míting a Barcelona del Primer de Maig i poc després va ser nomenat cap tècnic de la Secció de Premsa i Propaganda de la II República. També es recordat perquè acompanyà l’hindú Pandit Nehru, aleshores rebel contra el govern britànic, en la seva visita de suport a la República espanyola. Pou va morir el 4 de setembre de 1956 a París.

A la sala d’actes de l’Ajuntament de Mancor s’hi ha pogut veure durant tot dissabte una exposició de fotografies sobre la II República a Mallorca.

Una tragèdia és una obra que es caracteritza perquè té un desenllaç desgraciat, fatal o infeliç. A la majoria d’obres, els protagonistes es veuen arrossegats per les passions i per obstacles insalvables. Aquesta és la narració d’uns dramàtics successos que són i seran part de la nostra memòria històrica.

stats