PENSA MENT

Cristian Ruiz Altaba: “Tota la ciència del món no et farà més bona persona”

Biòleg i investigador, és fill d'una exiliada republicana

Cristian Ruiz Altaba. / M.À. BALLESTER

Cristian Ruiz Altaba (Mèxic, 1961) és fill d’una exiliada republicana. Va estudiar Biologia a la Universitat de Barcelona. Va fer la tesi de llicenciatura, ara en diríem màster, sobre Ecologia, sota la direcció de Ramon Margalef. Va continuar els estudis als Estats Units, a la Universitat de Pensilvània, on es va doctorar en Ecologia i Evolució. Posteriorment, va arribar a Mallorca amb una beca postdoctoral per treballar a l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (IMEDEA). Del 2001 ençà ha anat desenvolupant diverses funcions tècniques a la Conselleria de Medi Ambient. Actualment exerceix com a director del Parc natural de la península de Llevant. Ruiz Altaba ha publicat una gran quantitat d’articles científics i divulgatius, i alguns llibres, com ara Natura salvatge (Ara llibres, 2005) i La diversitat biològica (Editorial Moll, 1999). També ha fet feina a TV3, en programes de natura. Ha impartit classes a la Universitat de les Illes Balears com a professor associat del departament de Filosofia. La seva relació amb la UIB continua ara com a membre associat del grup de recerca Evolució i Cognició Humana.

Un dels temes centrals de les vostres investigacions és l’estudi de la biodiversitat. Per què són importants la biodiversitat i la seva conservació?

Cada espècie és el final d’un experiment evolutiu únic de milions d’anys. Dins cada espècie hi ha un llegat d’evolució i de solucions de problemes reals i una quantitat enorme d’informació. Podem aprendre moltíssimes coses de l’estudi de les espècies. Quantes medicines no s’han descobert a partir de la investigació d’espècies? Quantes solucions d’enginyeria no s’han desenvolupat a partir de l’estudi de les adaptacions dels animals? Per això, és bastant estúpid no cuidar aquest patrimoni animal.

La conservació d’espècies té fonaments científics, però també es basa en valoracions subjectives i poc científiques com la simpatia o l’antipatia, no és així?

La conservació no és científica, és filosòfica i moral. Els arguments científics serveixen per implementar les decisions, però la decisió final de no causar l’extinció de cap espècie, protegir els ecosistemes i conviure amb els altres éssers vius té a veure amb la consciència i l’ètica.

Quin és el valor d’una espècie i com es pot mesurar?

Bé, jo tenia un professor que era doctor de l’església, un expert en llengües antigues que es va dedicar també a estudiar els caragols que em deia que, quan algú li preguntava quin era el valor d’una espècie, ell contestava amb una altra pregunta. Demanava: “per a què serveix?” Aquesta és, precisament, la resposta a la pregunta que em feis. Kant és el filòsof que descobreix que totes les persones tenen un valor intrínsec i, per tant, han de ser respectades. Jo estic d’acord que s’ha d’estendre aquesta consideració a tots els éssers vius, amb matisos, lògicament. Però tots els éssers vius tenen un valor intrínsec i, en principi, tots són mereixedors de respecte.

Un dels elements que poden ajudar a construir la identitat humana són les analogies i diferències amb la resta d’animals?

Hi ha diferències de grau entre els humans i els animals en el llenguatge i en la capacitat moral. El llenguatge humà és molt més complex que l’animal, però hi ha espècies evolutivament properes a la nostra, com els primats, que fan servir gramàtica i fins i tot sintaxi, cosa que ens permet afirmar que els simis superiors disposen de tots els rudiments del llenguatge humà. El llenguatge humà és el resultat d’un procés evolutiu que és present en un graus més simple en altres espècies properes. I la capacitat moral, i pràcticament totes les característiques humanes, també la tenen, de manera rudimentària, els grans simis. Al final, l’única diferència amb els animals que no és de grau, i que està recollida a la Bíblia, es desvetlla quan menjam de l’arbre del bé i del mal, quan deixam de viure en la innocència animal. Els humans som els únics animals que tenim una percepció del bé i del mal. Nosaltres, els humans, tenim la responsabilitat d’actuar bé. Un tigre no és responsable d’haver mort un bou salvatge per alimentar-se. No se’l pot jutjar perquè ha fet allò que havia de fer.

I quina és la condició animal de l’ésser humà? En què consisteix l’animalitat humana?

En tot. Hi ha un debat fal·laç que fa mil anys que dura, sobretot en la tradició occidental, i que gira al voltant de la diferenciació entre natura i cultura. La cultura és la biologia dels humans. No hi ha cap humà que visqui sense cultura. Els nins selvàtics són possibles perquè quan es perden a la natura ja tenen una certa edat, consciència d’ells mateixos, llenguatge i capacitat per entendre el món.

La teoria de l’evolució ha situat l’ésser humà com una espècie més en continuïtat amb les altres, però no creieu que l’espècie humana tendeix a oblidar els orígens evolutius comuns per reafirmar-se com una espècie superior a la resta?

És clar, els humans sempre hem estat una espècie molt mal criada. Creiem que ocupam el cim de l’evolució, però en realitat cada espècie es troba a la cúspide de la seva pròpia evolució. Els cavalls tenen una adaptació única a la carrera, i els humans tenim la capacitat de distingir el bé del mal, cosa que ens fa responsables de tots els altres animals.

Un dels trets que ens fa humans, i que ens separa dels animals, té a veure amb la relació amb la mort, amb la cura dels morts i amb els rituals que fem en el seu honor i per al seu record?

La consciència de la mort requereix una certa intel·ligència, però no és exclusiva dels humans. Els elefants tenen aquesta consciència de la mort molt desenvolupada. Ho demostra el fet que veneren els ossos dels seus avantpassats. Compartim la consciència de la mort amb els grans simis. Els animals tenen conductes de dol i, per això, quan mor un petit ximpanzè, la seva mare el porta a sobre durant dies.

Tradicionalment, els animals han estat utilitzats com a força de treball, animals de companyia, aliment i font de recursos materials. Quins problemes ètics observau en això? Es pot parlar per descriure aquesta relació d’explotació i esclavitud animal?

Posaré un altre exemple de la Bíblia, l’episodi del diluvi universal, de l’arca de Noè. Noè salva del diluvi una parella de cada espècie i quan les aigües baixen, els animals i els homes junts donen gràcies a Déu perquè s’ha acabat la desgràcia. El diluvi dona pas a la primera aliança entre els humans i els animals. La història de Noè ens diu que els animals han d’existir i que el paper dels humans és cuidar-los, fer de majordoms de la natura, perquè això ens obliga a exercir la capacitat de discernir el bé del mal. Però això no vol dir que no haguem de menjar animals, perquè els humans ho hem fet sempre.

Pensau que el fet que alguns animals siguin éssers que senten els hauria de proporcionar algun tipus de protecció moral i jurídica?

Crec que sí, que cal protegir els animals de la crueltat absurda. Només ens podem reconèixer cultes i civilitzats quan tractam bé els animals.

Els animals tenen drets i nosaltres tenim deures amb ells?

De la mateixa manera que Kant diu que totes les persones tenen dret d’existir i un valor intrínsec, nosaltres hem de veure la natura com l’han vista els místics de totes les tradicions del món, reconeixent el valor intrínsec de tots els éssers vius. Però això no vol dir que els animals tinguin els mateixos drets que les persones o que els drets dels animals siguin inalienables, encara que tots formam part de la mateixa roda de la vida. Nosaltres tenim el deure de vetllar perquè el cicle de la vida funcioni i, com a humans, atorgam drets als animals per garantir el bon govern de la natura.

L’elevat grau de coincidència genètica que hi ha entre els humans i els grans simis justifica l’adopció de compromisos morals diferenciats cap a aquests animals?

Si retrocedíssim en el temps, més prest que tard trobaríem el parentiu comú amb els ximpanzàs i bonobos. I si retrocedim encara més, trobaríem l’avantpassat comú amb els goril·les. Així, com més enrere ens remuntàssim, aniríem augmentant la proximitat evolutiva amb totes les espècies. Les espècies més properes a nosaltres comparteixen més coses del nostre comportament i de la nostra percepció de la realitat. Per tant, és lògic creure que hem de tractar d’una manera més ‘humana’ els ximpanzès que les salamandres, però això no vol dir que una salamandra no hagi de tenir la mateixa consideració d’ésser viu i que no mereixi un respecte.

Les posicions animalistes acusen sovint l’ètica convencional de caure en el prejudici especista, és a dir, de discriminar els animals perquè no pertanyen a l’espècie humana. Què opinau de la defensa de l’igualitarisme animal que fa l’antiespecisme?

Hi ha una dita mallorquina adient per respondre aquesta pregunta, i és aquella que diu que ‘entre poc i massa, la mesura passa’. La crítica a l’especisme no té rigor acadèmic i té molt poca honestedat intel·lectual. Evidentment, que hem de discriminar els altres animals. La vida d’un infant val més que la vida de milers d’elefants, perquè és la nostra sang i els humans tenim un valor intrínsec diferent dels altres animals, encara que això no vol dir que haguem de matar els elefants. Les persones tenim un valor intrínsec únic i especial que sempre s’ha de preservar.

La bondat i la maldat humana es posen realment a prova en el tracte que es dóna a éssers més vulnerables com ara els nins, els discapacitats i els animals?

Exacte. Tots coneixem les novel·les de Dickens, la denúncia que fa dels horrors que es vivien al començament de la Revolució industrial, en què els nins de quatre i cinc anys ja treballaven a les mines de carbó. Avui això ens horroritza perquè entenem que els nins són persones, de la mateixa manera que ho són els discapacitats. El progrés social i moral ens fa ser més civilitzats i viure millor tots plegats i ens permet entendre també que la bondat amb què hem de tractar als nostres congèneres s’ha d’estendre a tots els éssers vius.

L’ètica i els principis morals han d’adaptar-se als nous descobriments científics o a l’inrevés?

Tota la ciència del món no et farà més bona persona. Hi ha un exemple d’aquesta idea que coneixem gràcies a les pel·lícules: sabem que els oficials nazis escoltaven Wagner, una música extraordinària, però això no els va fer millors ni va impedir el seu comportament malvat. A totes les universitats alemanyes de meitat del segle XX s’explicava amb molt de fervor la teoria evolutiva i s’estudiava Darwin, però això tampoc no va evitar que els alemanys seguissin un camí absolutament equivocat i pervers. La ciència no diu com s’ha de ser bona persona, que és allò que importa realment. Els avenços científics han de respondre al mateix imperatiu ètic que ens porta a cuidar totes les espècies.

Què és allò pròpiament humà?

La humanitat s’ha anat definint per mitjà de la interacció entre la natura i la cultura i de les diferències biològiques i culturals que la separaven dels animals. Però, a mesura que s’ha anat incrementant la capacitat tècnica de control i domini sobre la naturalesa i les altres espècies, s’ha anat oblidant la condició biològica i animal. L’home ha construït una identitat cultural pròpia basada en el progrés i l’èxit evolutiu, afavorits per la seva intel·ligència i l’elevat grau de desenvolupament del llenguatge i d’altres facultats cognitives. Però la cultura no és una característica que es pugui atribuir exclusivament als humans. Hi ha molts d’animals que tenen cultura, que comparteixen amb els humans la capacitat de fabricar i usar eines, de comunicar-se i desenvolupar conductes culturals vinculades a l’alimentació. La comparació amb els animals ha permès a filòsofs i pensadors destacats definir els trets propis que caracteritzen l’ésser humà. Així, Aristòtil, en el segle IV aC, va definir l’home com un animal social, que tendeix a viure en societat de manera natural. L’ecologia i l’etologia modernes han demostrat que el comportament social també és comú en mamífers, aus i insectes. El filòsof utilitarista Jeremy Bentham es va fixar en trets comuns com ara la sensibilitat per afirmar que els animals i els humans comparteixen la capacitat de sentir dolor. Rousseau, un dels filòsofs destacats de la Il·lustració, va establir que la principal diferència amb els animals es trobava en la consciència i l’exercici de la llibertat, concretament en la capacitat humana de prendre decisions al marge dels instints. En el segle XVIII, Herder va reconèixer la superioritat dels animals en els primers mesos de vida, quan els humans encara són bebès i es mostren més dèbils i fràgils. En el segle XIX, Schopenhauer, declarat amic dels animals, va desconfiar de la majoria d’homes a causa del seu caràcter diabòlic. Concretament, acusà l’home de ser l’únic animal capaç de maltractar altres éssers vius sense cap motiu aparent. Schopenhauer, a més, va sostenir la coneguda sentència moral que ‘qui és cruel amb els animals no pot ser bona persona’. Allò pròpiament humà s’ha pensat també com la capacitat de pensar, l’admiració, la tècnica, el progrés moral, la intel·ligència, l’art, el joc, la consciència de la mort i, fins i tot, l’avorriment. La teoria de l’evolució va donar una resposta global que va revolucionar la identitat humana. Segons Darwin, l’home és una espècie més dins el procés evolutiu, no posseeix cap característica exclusiva, de manera que la diferència amb els animals tan sols és de grau. Des del segle XX, l’ètica ecològica convida l’home a repensar la seva identitat i recuperar el sentit natural de la seva existència com a fonaments d’una nova civilització més sostenible.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 17/06/2018

Consultar aquesta edició en PDF