Compra, protecció i el gran repte de gestionar l’arribada de visitants

La lluita per la conservació de la Dragonera és la lluita del moviment ecologista per fer-se un lloc a l’agenda política i plantar cara als grans projectes urbanístics, però també la història d’unes administracions que varen haver de comprar l’illa per protegir-la de les excavadores i que varen tardar pràcticament deu anys a fer-ne efectiva la protecció. Ara, quaranta anys després d’aquella primera ocupació que va suposar un crit d’atenció ecologista més enllà de les fronteres de l’estat espanyol, la Dragonera continua sent un espai natural fonamental per a la migració d’aus.

La compra de l’illa

El gener de 1988, el Consell anuncia que compra la Dragonera

Havien passat ja més de deu anys des que els primers activistes ocuparen l’illa per exigir la paralització del projecte urbanístic de Pamesa. El director del Parc, Martí Mayol, explica que durant aquells anys la propietat de la Dragonera havia anat passant de mà en mà quan, amb el fre a la urbanització, les empreses varen perdre l’interès econòmic que hi veien en un primer moment. Així, 14 anys després que Pamesa compràs l’illa a Joan Fleixas, la Dragonera era propietat del Banc de Bilbao (com la mateixa Pamesa, que havia estat absorbida).

El gener del 1988, el Consell de Mallorca que presidia Joan Verger va anunciar la seva intenció de comprar l’illa per 270 milions de pessetes, l’equivalent a 1,62 milions d’euros. Després d’uns mesos de negociació, durant l’estiu el ple de la institució insular va aprovar definitivament la compra. El preu final va pujar fins als 280 milions de pessetes.

Aquell mateix dia, el Parlament va aprovar també la protecció de Cabrera com a Parc Nacional, de nou després d’anys de reivindicacions per part del moviment ecologista.

El Parc Natural

L’any 1995 el Govern n’aprova la protecció

Varen haver de passar encara set anys més per veure la Dragonera convertida en Parc Natural. Si bé el Consell de Mallorca va demanar-ne la protecció el 1990, dos anys després de la compra, no va ser fins al 1995 que l’Executiu va aprovar la declaració de Parc Natural.

Els motius d’aquest endarreriment varen ser que “no hi havia un gran interès per part del Consell”i que el Govern no va agilitar la proposta. Una vegada que es va aprovar el Pla d’Ordenació de Recursos Naturals (PORN), s’iniciava el procés per crear el sistema de gestió del parc.

“La gestió activa i directa del parc no va estar operativa fins a cinc anys després de l’aprovació del PORN”, explica Mayol. Es va crear un sistema de gestió a través d’un conveni, ja que la propietat és del Consell, però és el Govern qui té la competència de gestió dels espais naturals protegits. Amb el conveni, les inversions de les administracions havien de ser equiparables.

El personal del parc ha anat variant i, durant la crisi, es va reduir, però en un primer moment hi treballaven educadors i informadors que explicaven als visitants les característiques de la fauna i la flora de la Dragonera. En aquests moments, l’illa disposa de la presència del director i de tres guardes del Consell, a més de tres tècnics del Govern.

Gestió d’avui

Conservació i ús ciutadà

“El fet que tot el territori sigui de propietat pública en facilita la gestió”, explica Mayol. Els objectius de les persones a càrrec del parc són la conservació de l’illa i fer-la compatible amb l’ús ciutadà. “No s’hi pot fer cap activitat que malbarati les espècies que hi viuen” i, a l’hora d’admetre visites, Mayol assegura que es dona prioritat, per exemple, a les escoles.

De la Dragonera, també se’n fa un ús científic i d’investigació, però alhora s’hi prioritzen les activitats relacionades amb la conservació del parc. Hi ha, per exemple, un grup de l’Imedea que des de fa quinze anys estudia la gavina comuna i el virot gros.

Segons Martí Mayol, aquests aproximadament 17 anys de gestió de la Dragonera han passat per dos moments que s’han convertit en fites: el procés de desratització i el control de les visites. El 2011, després de desratitzar, la Dragonera es va convertir en l’illa sense rates més gran de la Mediterrània. “Això ens ha permès recuperar espècies vegetals que amb la presència dels rosegadors no podien créixer, però també d’animals, com el virot petit”, afirma.

Amb el control de visites s’evità la saturació de l’illa. Actualment, el nombre de persones que poden ser a la Dragonera simultàniament és de 350 i, si bé hi ha “moments de concentració puntual a la zona del port”quan arriben les barques des de Sant Elm, Mayol assegura que aquesta ha estat una eina clau per mantenir el paratge natural tal com el coneixem.