Catia Faria: "A l'ètica, l’espècie és tan irrellevant com el color de pell"

PalmaCatia Faria és doctora en Filosofia Moral a la Universitat Pompeu Fabra i activista d’Ètica Animal. Aquesta setmana ha visitat Palma per fer una xerrada sobre feminisme i antiespecisme.

Quina relació hi ha entre l’opressió a les dones i l’opressió als animals no humans?

L’especisme és una discriminació en què es desconsidera els interessos de determinats individus per no pertànyer a una espècie, generalment la humana. En aquest sentit, l’especisme té relacions estructurals amb altres formes de discriminació, com el sexisme. En un cas es rebutja aquelles persones que no compleixen la descripció d’un home cisgènere -és a dir: que té una identitat de gènere coincident amb el gènere assignat en néixer-, però passa igual amb els animals i, si rebutjam una forma de discriminació, hem de rebutjar totes les altres, que són igualment arbitràries.

N’hi ha de més específiques?

Pel que fa a la forma d’opressió, especisme i sexisme segueixen una lògica molt similar. Hi ha un context de cosificació dels individus (molt més greu en el cas dels animals no humans, perquè es tracta d’un sofriment intens i de mort massiva), la subordinació als interessos de l’opressor cap a un individu a qui no li és reconeguda la validesa dels seus interessos... A més, sexisme i especisme tenen una intersecció curiosa a l’hora de construir la masculinitat, que està basada en la violència, l’agressivitat, el consum de carn...

No obstant això, aquesta idea encara no és hegemònica. Va canviant la percepció?

Crec que els darrers anys indiquen precisament això. Evidentment, com a qualsevol forma de discriminació que estigui institucionalitzada, és molt difícil reconèixer-la quan et beneficia. Per als homes és difícil reconèixer el sexisme perquè la cultura patriarcal els afavoreix. Amb l’especisme està més arrelat perquè beneficia tots els éssers humans. Històricament veim com, quan emergeixen idees noves i contraculturals, són ridiculitzades. Però cada vegada hi ha més gent conscient de l’explotació i es fa vegana, i no només això: s’està fent activista i defensa que s’ha de vetlar pels interessos dels animals quan estan en una situació de necessitat.

Com se satisfan les seves necessitats en un entorn natural?

Normalment hi ha una visió ingènua i un poc romantitzada de la vida a la natura. Es pensa que el medi natural cobreix totes les necessitats i que, per tant, el millor que podem fer és deixar-los estar. Però la realitat demostra que a la natura els animals sofreixen danys de manera contínua i permanent. No tenen ajuda de cap tipus: xerram de falta d’aliment, de condicions climàtiques extremes...

Moltes vegades provocades per l’acció humana...

Però hi ha casos en què són factors naturals, com malalties. I què hi podem fer? Rescatar animals lesionats o després d’una catàstrofe natural, fer-los arribar menjar complementari en un clima extrem o programes de vacunació. A Europa va fer-se un programa pilot de vacunació de guineus contra la ràbia que va erradicar la malaltia del continent. També hi ha situacions en les quals no podem intervenir, però diguem que el missatge és no idealitzar el sofriment, reconèixer que hi ha dany i fer el que es pugui que sabem que no tindrà un impacte negatiu.

No hi ha aquí un component paternalista?

Si intervenim en un escenari en què els animals estan en condicions de satisfer els seus interessos, podria ser paternalista. Però hi ha situacions, com veim en els éssers humans, en què no poden satisfer les seves necessitats perquè no tenen les capacitats cognitives o el context material per fer-ho. A una persona que té una malaltia i no disposa de medicació, no la hi donam pensant que és un acte de paternalisme.

Té l’especisme un component de moral que no tenen altres debats?

Quan xerram d’opressió, discriminació i injustícia, estam en el mateix debat. La diferència és qui consideram que importa des del punt de vista moral. L’antiespecisme confronta la idea que només les persones compten. És el mateix debat, però hi ha un biax especista que fa que, quan arribam a les fronteres de l’espècie, ens resistim a estendre les conclusions que obtenim respecte dels humans als animals. Es diu que els antiespecistes som moralistes, però el que deim a les persones que estan en contra d’altres formes d’opressió és “això que tu ja defenses no està justificat no aplicar-ho més enllà de l’espècie humana”. Des del punt de vista ètic, el color de la pell és tan irrellevant com l’espècie.

Quin paper juguen aquí els santuaris d’animals?

Un de molt important. Més enllà d’ajudar animals que viuen processos d’explotació, fan un paper de conscienciació molt gran i recuperen l’individu davant l’objecte de consum. Moltes vegades l’activisme se centra en el sofriment, però els santuaris fan el contrari: et mostren com poden gaudir de la vida els animals no humans. Hi ha gent que connecta més amb aquesta idea.

I les administracions?

Cap, és obvi. S’ha de fer la feina en sentit invers. Treballar la societat perquè després hi hagi demandes institucionals. Som optimista, perquè cada vegada veig gent motivada. I, de la mateixa manera que amb la violència patriarcal no consideram que es tracti que els homes deixin de fer mal, l’antiespecisme no és només fer-se vegana: és mobilitzar-se políticament per tal que aquella discriminació (que, potser no per tu, però encara es du a terme) acabi.

I d’aquí el nom de la vostra xerrada, El que és personal és polític...

Sí, aquest eslògan feminista ens serveix aquí. Una vegada que reconeixes l’especisme i les pràctiques que se’n deriven, no pots considerar que ser o no ser antiespecista és una qüestió purament personal. No és una qüestió de l’àmbit privat, té rellevància política i ha de tenir un lloc a l’agenda pública. També al contrari: els activistes han de defensar públicament els animals, però a casa seva hi ha qüestions que hauran de dur a la pràctica.