Publicitat
Publicitat

A Catalunya, poca aigua i ben gestionada

Com ja hem pogut experimentar, el risc que ens falti aigua és una clara realitat al nostre país. ¿És possible garantir la qualitat ecològica dels àmbits fluvials, com demana la directiva marc de l'aigua, i disposar de certa tranquil·litat en l'abastament? ¿És possible fer-ho sense transvasaments que generen disfuncions ambientals? ¿És possible sense obres faraòniques que alguns encara es veuen amb cor de defensar quan responen a un model caduc que ens ha dut on som? Es pot, si canviem radicalment algunes maneres de fer. En primer lloc, cal aprofundir en el bon camí emprès en l'eficiència i l'estalvi. La regió metropolitana de Barcelona és una de les metròpolis europees amb un consum per càpita més baix. Bé. Cal treballar més i estendre aquest estalvi a tot el país, especialment a les àrees turístiques. Abans, però, cal una revolució a l'agricultura i la ramaderia catalanes en relació amb l'ús de l'aigua: tecnologia, eficiència, conreus de qualitat de baixa demanda hídrica... ens queda molt per fer. El 70% dels 3.000 hm que utilitzem els catalans a l'any es dediquen a l'agricultura.

El segon punt clau és la qualitat. Les activitats industrials que salinitzen i/o contaminen els rius, la intensitat de les activitats ramaderes que generen contaminació per nitrats de tants aqüífers o el cas dels residus radioactius de Flix requereixen canvis de perspectiva. Cal exigir responsabilitats per tal que no hàgim de pagar de l'erari públic la recuperació de les externalitats generades, o correm el risc de perdre l'accés a un recurs bàsic de qualitat si no podem fer front a una despesa que no ens correspon.

El tercer aspecte és el model territorial. Els rius no són canals d'aigua. Són ecosistemes complexos fonamentals per a la supervivència. Malauradament, han estat una de les víctimes de la nostra desaforada i inconscient ocupació de l'espai. Hem de recuperar-ne la funcionalitat. Amb les avingudes d'aquests dies hem tornat a comprovar que no els hem tingut prou en consideració. L'urbanisme i l'ordenació territorial hi tenen molt a dir.

I les dessalinitzadores, que són un instrument que ens assegura la disponibilitat d'aigua en cas de desajust irresoluble entre oferta i demanda i per garantir cabals ecològics. Caldrà veure si és justificable tenir-les aturades mentre mantenim dos transvasaments (del Ter cap a Barcelona i de l'Ebre cap a Tarragona). També cal abordar el model de gestió i comprovar com funcionarà el fet que la decisió sobre quina font d'aigua es disposa a cada moment no estigui en mans públiques. Ja cal que s'hi escarrassin, perquè l'accés a l'aigua és un dret universal exigible que haurà d'estar guiat pel bé comú (és a dir, que garanteixi la quantitat, la qualitat i la minimització dels impactes ambientals i socials) més que per les lleis de mercat. A veure com s'ho faran.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 16/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF