ANIT VAIG SOMIAR QUE PAUL AUSTER ERA DÉU
Balears 03/06/2017

Cap a Rússia amb amor

Òrbita Editorial ha posat en marxa un projecte diferent, l’objectiu del qual és aconseguir publicar un llibre escrit pels mateixos lectors. El títol serà ‘Anit vaig somiar que Paul Auster era Déu’. La idea és que els lectors hi enviïn els seus textos explicant experiències personals, familiars, sempre en primera persona; fragments de la seva vida, tal vegada íntims, potser inexplicables, dramàtics... Aquest és un relat de Joana Maria Garau Sobrino

Maria Magdalena Tugores
5 min
Cap a Rússia amb amor

MarratxíEra un dia fred de finals de febrer, tenia hora al ginecòleg perquè les darreres setmanes havia notat els senyals que m’enviava el meu cos. Regles estranyament doloroses, sagnat irregular i, sobretot, aquella pudor tan rara que feia el meu sagnat menstrual.

Tan sols faltaven uns quants dies per partir cap a Rússia a cercar la nostra filla Alina i de sobte un cop sec: tens un tumor a un ovari. I jo dient al metge que bé, però que al cap de poc més d’una setmana partia cap a Rússia a cercar la meva filla.

El metge em va mirar amb una cara per a la qual ara no trob cap adjectiu adient i em va dir: “Fes el que vulguis, però aquest tumor s’ha d’extirpar com més aviat millor”.

Sempre he tingut la idea que aquest tumor va ser conseqüència d’un DIU d’estrògens que em va posar el meu ginecòleg i del qual em va fer un munt de propaganda. Aquesta és la primera vegada que ho dic, ni tan sols ho havia comentat al meu home.

El meu cap va començar a bullir com una olla a pressió i, encara que ja era una ‘veterana’ en qüestions de tumors -n’havia patit dos anteriorment-, aquesta vegada era diferent. Teníem ja tres fills biològics. Els dos majors, fills meus, d’una relació anterior, i el tercer fruit d’una relació anterior del meu home. I ara anàvem a cercar un bebè de dos anys i vuit mesos. Perquè volíem tenir un fill en comú. Pensàvem que, ja que havíem gaudit de l’experiència de ser pares biològics, teníem l’oportunitat de gaudir d’una nova experiència: la de ser pares adoptius. PARES al cap i a la fi.

“Quina bogeria! Déu meu, i si no me’n surt d’aquesta? És clar, hi ha la possibilitat que no ho superi i, Mare de Déu, quin berenar que deix a aquest home!”.

Vaig parlar amb el meu home i li vaig dir: “Mateu, crec que hem de fer un pensament pel que fa a anar a cercar aquesta nina. Pensa que hi ha la possibilitat que jo no pugui superar això i mira quin panorama que et deixaria”.

El meu home em va tapar la boca amb una mà i amb l’altra va acostar el meu cos cap a ell, em va besar al front i em va dir: “No vull tornar a sentir-te parlar d’aquesta manera. Aquesta setmana et faran el preoperatori, anirem a Rússia a cercar la nostra filla i en arribar t’operaran i no se’n parli més”.

Quan el vaig sentir a ell tan segur i tan decidit a no fer marxa enrere, em va transmetre tanta seguretat que ja no vaig tornar a dubtar.

Vàrem decidir no dir res a ningú. Si s’assabentaven del que passava, mai ens donarien la nostra filla.

Em varen fer les proves del preoperatori i vàrem continuar preparant paperassa, equipatge, regals per a les cuidadores de l’orfenat, etc. Com si res no hagués passat.

Teníem tos els altres fills nostres ‘col·locats’ per poder estar dues setmanes fora i dia 9 de març del 2004 vàrem partir cap a Moscou.

Ens acompanyava en el nostre viatge una altra parella, en Ramón i n’Elo, que també anaven a cercar el seu fill, en Fernando. Vàrem ser tot uns per als altres, durant aquestes dues setmanes família, amics, confidents i encara ara, després de més de dotze anys i a pesar que no tenim gaire contacte, cada vegada que parlam d’ells ho feim amb veritable estima.

Naturalment, tampoc no els contàrem res, com amb altres parelles amb les quals vàrem coincidir en el viatge.

El viatge va ser llarg. Vàrem fer escala a Zuric i després cap a Moscou, on vàrem quedar dos dies més. A la mateixa plaça Roja, fent coa per entrar a veure la tomba de Lenin, va ser on ens vàrem assabentar de l’atemptat de l’11M. Mai no ens podríem haver imaginat la magnitud i l’horror d’aquella tragèdia.

A Moscou agafàrem un tren, a n’Elo li va pegar un ‘patatús’ només de veure’l i de saber que durant onze hores seríem allà dins, perquè la nostra destinació final era la ciutat de Kazan. Allà ens estaven esperant el seu fill i la nostra filla.

El viatge en tren va ser de nit. Sortírem a les 18.00 h de Moscou i arribàrem a Kazan a les 7.00 h. Va ser un viatge llarg i lent, un viatge per gaudir.

En Mateu i jo no ens volíem permetre pensar mes enllà del moment, només pensàvem a gaudir al màxim del present. De l’olor del tren, dels paisatges que vèiem per la finestra, de la nostra mútua companyia… gaudint del moment, com si no hi hagués d’haver demà.

I així va ser durant tot el viatge, un viatge d’aprenentatge i en el qual vàrem poder gaudir de moments tan intensos com a parella -en absolut dramàtics- que difícilment podrem tornar a sentir-nos com ens vàrem sentir aleshores.

Coneguérem la nostra filla. Déu meu, quina emoció més gran que vàrem sentir! Vàrem tenir el judici per obtenir la pàtria potestat, seguiren dies de visites a l’orfenat, de jocs i de complicitat amb ella; ens anàvem coneixent.

Mentrestant, des d’aquelles terres tan llunyanes, el cirurgià i jo, per telèfon, programàvem la intervenció quirúrgica, en què perdria els ovaris, la matriu i l’úter. Tots els meus estrògens ‘a prendre pel sac’, amb una menopausa induïda, prematura i totalment salvatge. Tenia aleshores quaranta-tres anys.

Vàrem arribar a Mallorca amb la nostra estimada Alina el 24 de març. Tota la família era a l’aeroport esperant-nos. Vàrem plorar, vàrem riure, ens abraçàvem… mentre la nostra petita anava de braç en braç.

-“Alina, aquests són els teus germans: en Marc, en Joan Albert i en Josep; aquests, els teus padrins; aquesta és la teva cosina Paula; na Mónica; en Jaume; aquesta, la teva tia…

Ara ric i pens en el desconcert d’aquella pobra criatura: dos anys i deu mesos de la meva vida que ningú no em mira i ara tots aquests… Què passa? Què hi fan, aquí? Jo només volia un papà i una mamà. Què passa? Ara també els hauré de compartir… Bfff! Jo no sé…

Dia 29 de març a la nit vaig ingressar a la clínica, perquè l’endemà, dia 30 de març, m’operaven a primera hora, tal com havíem quedat per telèfon amb el metge.

Vaig deixar un bon tros de la meva anatomia en aquell quiròfan i també -per què no dir-ho- gran part de la simbologia de la meva femineïtat. Però llavors vaig pensar: això ha estat com una cesària, el meu part físic d’aquesta nina. L’havia de parir, estava escrit.

Varen passar dies de clínica, el postoperatori va ser dolorosíssim, i a poc a poc em vaig anar recuperant. Va arribar l’anatomista patològica, explicant el tipus de tumor que tenia i que, afortunadament, el meu cos s’havia protegit encapsulant el tumor dins una espècie de paper de cel·lofana biològic -imagín que m’ho explicaren així perquè ho pogués entendre.

En tot moment, a pesar del dolor físic que vaig patir, pensava a tirar endavant. Al cap de deu dies de la intervenció arribaren les festes de Pasqua i ja vàrem fer panades tots junts a ca la padrina de Caimari. Va venir l’estiu, vàrem anar tots junts de vacances a Formentera, va començar el curs escolar, Nadal, els Reis…

I de llavors ençà, quasi tretze anys després, molts d’estius, nadals, viatges… en definitiva, de viatge per la vida, m’atur i mir cap enrere, pensant en tot el que he viscut, i pens, i sent, i dic: “Gràcies, vida, per haver-me ensenyat i dur-me fins aquí on som ara. Som aquí i som com som per tot el que he viscut, per l’oportunitat d’aprenentatge que se m’ha brindat”.

La meva conclusió de tot això és que la vida és una lliçó constant, a uns ens arriba d’una manera i als altres d’una altra. Allò important és estar atents, oberts i pensar que allò que ens fa tornar grans no són les coses que ens passen, sinó la manera com les vivim.

stats