“ETS UN SOL. SEMPRE VAS ABOCANT DIA”

Blai Bonet serà sempre nostre

El 21 de desembre farà 20 anys de la mort de qui va fer de la literatura un exercici conscient, radical i innegociable de llibertat
Blai Bonet, des de Santanyí i Cala Figuera, es projectà al món. / FOTOS: ARXIU FUNDACIÓ MALLORCA LITERÀRIA

Si em demanen que escrigui sobre “el meu” Blai Bonet, m’adono de seguida que, per bé que m’agradaria fer-ho, això no és possible. Perquè quan es tracta de Blai Bonet, no és correcte, ni tan sols lícit, parlar del “meu” Blai Bonet, ni del “teu” Blai Bonet, ni del “seu” Blai Bonet, perquè Blai Bonet és sempre “nostre”, és de tots. Ho diu ell mateix al poema “Gaspar Hauser núm. 2”, del llibre Els fets : “ Que ningú no digui “seu” al seu amo. / Que ningú no digui “seu” al seu amor. / Que ningú no digui “teu” al seu amor. / Que ningú no digui “pare” a ningú. / Que tothom digui “mare” a la seva mare, / abans de dir salvatge a un home / i abans de dir salvatge a un salvatge”. I ho rebla amb les línies finals del llibret autobiogràfic La vida i els meus instants, que es poden entendre a manera d’epitafi (si no fos també incorrecte dedicar epitafis a algú que, com Blai Bonet, es nega de manera tan vehement a morir): “Voldria que si algú us pregunta per mi, sempre li pugueu respondre el que podeu dir de qualsevol de vosaltres mateixos: -En Blai és sempre allí, viu: il·lumina el país”.

Subratllem les paraules “qualsevol de vosaltres”, perquè aquesta és la idea que tenia Blai Bonet del poeta: un del poble, un més de la comunitat, que amb el seu treball amb les paraules (del poble i apreses del poble: li agradava repetir que ell no havia de menester cap diccionari, perquè escrivia assegut a la camilla amb la seva mare al costat i, en dubtar d’una paraula o una expressió, ho consultava amb ella i ho resolia de seguida) intentava explicar i celebrar el món dins el qual vivia, i fer-ne partícips els altres. No per casualitat, el títol d’un dels seus llibres de poemes més celebrats és L’Evangeli segons un de tants, i aquí val la pena recordar (“re-cor-dar”, com sil·labejava ell, tornar al cor per fixar-hi la memòria, de la mateixa manera que el mot religió, provinent del llatí religare, vol dir “relligar”, “tornar a lligar”) que etimològicament la paraula evangeli significa “bona nova”. El poeta, doncs, és un de tants que porta bones notícies al poble i que ho fa amb les paraules compartides per tots, un que il·lumina el país com per altra banda l’il·lumina sempre l’home en la “dramàtica meravella” de la seva existència.

Coneixença

Personalment, ja ho he explicat en altres ocasions, vaig tenir la fortuna de començar a conèixer l’obra de Blai Bonet amb el poema “Déu company”, com a alumne de catorze o quinze anys d’una classe de literatura catalana que impartia Damià Pons al que aleshores era l’institut de batxillerat Maria Antònia Salvà de Llucmajor. Vàrem llegir aquell dia “A Mallorca, durant la Guerra Civil” de Rosselló-Pòrcel i aquesta exasperada oració pertanyent al llibre Comèdia: “I Vós, Senyor, / vora els meus ossos incendiats, / vora la meva carn agra com un pa florit, / estau com un ca fidel, / llepant-me aquestes nafres que, amb la seva claror, / canten la misericòrdia de la vostra saliva”) i l’experiència va ser per a mi tan decisiva que, d’aleshores ençà, estic intentant escriure alguna cosa que remotament es pugui comparar a aquells dos esclats de llum que, amb el pas dels anys, no han fet altra cosa que augmentar d’intensitat davant dels meus ulls.

El poeta consagrat i el jove

Uns anys després vaig tenir l’ocasió de conèixer-lo en persona, per iniciativa d’Antoni Planas, que aleshores era periodista al diari Última Hora : la idea era fer-nos una entrevista a dues veus, suposo que confrontant el poeta consagrat amb el jove que acabava de publicar el seu primer llibre. Vàrem anar, doncs, a visitar-lo a Cala Figuera, un matí de dissabte de la tardor de 1994. Blai Bonet havia tingut la generositat i la paciència de llegir aquell llibre meu, i em va dir, a manera de salutació i d’elogi: “Després d’escriure un llibre així, el millor que et podria passar seria morir-te”. “Ja et moriràs tu”, recordo que vaig contestar de pensament, però de seguida me’n vaig penedir. No tan sols això, sinó que tot seguit vaig comprovar, al llarg de més de dues hores de conversa, que aquell home no havia de morir mai. Que em trobava davant de la personificació d’allò que més tard vaig saber que deia Pitàgores: que l’home és mortal pels seus temors, però immortal pels seus desitjos. Antoni Planas se’n va haver de tornar sense que d’aquell encontre n’hagués sortit cap entrevista, però estic segur que estarà d’acord amb mi que, en sortir-ne, les hores compartides ja eren un record inesborrable.

Experiència

Vaig poder tractar Blai Bonet durant tres anys, doncs, durant els quals em vaig traslladar a viure a Barcelona, de manera que les meves visites a Cala Figuera no varen ser gaire sovintejades. Ell tenia la gentilesa de telefonar-me per donar-me els molts d’anys per sant Sebastià, i jo el corresponia dues setmanes després fent el mateix per sant Blai, que va ser metge i bisbe (de Sabate, ara Sivas, a Turquia) i a qui cal pregar perquè curi la tos. De tos me’n va parlar també alguna vegada, però no per lamentar-se’n, sinó per celebrar el fet d’haver hagut de ser ingressat al sanatori per a tuberculosos de Caubet, perquè d’aquesta experiència n’havia sorgit posteriorment l’escriptura d’ El mar, una novel·la que no em sembla exagerat situar entre les més importants de la literatura catalana del segle XX, juntament amb Mirall trencat i La mort i la primavera de Mercè Rodoreda, Vida privada de Josep Maria de Sagarra, Bearn de Llorenç Villalonga, Incerta glòria de Joan Sales o Cavalls cap a la fosca de Baltasar Porcel, entre d’altres. “ El mar va saber greu a molta gent, sobretot a Barcelona. Vaig rebre algunes amonestacions. Recordo sobretot una carta d’un monjo de Montserrat, don Jordi Pinell, bon amic meu, exhortant-me a fer penitència. Em deia que El mar era una gran creació, però que sobretot era una blasfèmia contra tot el que de més sagrat té Catalunya”. Això ho explicava Blai Bonet en una entrevista que sí que li vaig acabar fent, i que va sortir publicada al número 457 de la revista Serra d’Or, el gener de 1998, ja pòstuma. D’aquella trobada, me’n varen quedar sobretot unes paraules que textualment deien així: “Jo no crec en la culpa, tota la meva obra és escrita contra la culpa, és una persecució i un desmentiment de la noció de culpa. L’home no és culpable.Culpables ho són els papes i els legisladors”.

El llibre Comèdia inclou també el primer, i un dels més recordats, dels diversos “autoretrats” que Blai Bonet escamparia al llarg de la seva obra poètica: “El suny dels meus trenta anys fou un noi de finestra / a Santanyí, carrer de Palma, 74. / El meu pare era euguer, i cada dia em duia / una aspra llebre oberta, amb el ventre ple de mata. / Em criaren amarg, com la pols de sivina, / de cap agrest i alt, com el cap d’una cabra (...) / Jo vaig conèixer abans el pecat que la mar”. Aquest pare que arribava “cada dia” amb una llebre acabada de caçar torna a ser evocat, anys més tard, al pròleg al llibre Els fets, escrit en forma de carta al poeta i editor Joan Oliver/Pere Quart, en aquests termes:

“- I el missatge?

-No, no, no, jo no sóc d’aquests. Jo sóc d’una terra insubornable, Mallorca, i de Santanyí, un agre on l’Home s’hi fa, on la paraula ‘missatge’ té un significat coherent i fecund, que ni Sartre no n’ha somiat mai la síntesi: l’home que està llogat tot l’any quasi per no res al servei d’un senyor. El meu pare, des dels 13 anys fins als 50 en què morí, va ser ‘missatge’ d’una possessió gran, ferma, 1.800 quarterades, que es diu el Rafal dels Porcs, propietat d’un català del Portal de l’Àngel, de Barcelona... El mallorquí és un home de fondo, i tan real que identifica, vol i pot identificar, i reuneix en un sol ésser, el ‘missatger’ i el ‘missatge’...”

Un país esventrat

Un més del poble, dèiem. Un de tants, i que va conèixer “abans el pecat que la mar”, dada a subratllar venint de qui va néixer en un poble gairebé a tocar del mar, però que va créixer en un país esventrat per la guerra i esclafat per una dictadura de militars i capellans corruptes, que no feien més que infondre en les persones la por i el sentiment de culpa. En aquest context tenebrós, la literatura, per a un noi de Santanyí pobre, tuberculós i homosexual, va ser, des del començament i durant tota la seva vida, un exercici conscient, radical i innegociable de llibertat, l’espai des del qual dialogava amb aquells que considerava no tant els seus referents sinó més aviat els seus iguals: d’Ovidi, Virgili a Joan Maragall, William Faulkner o James Joyce, d’Ezra Pound a Toni Catany, Miquel Barceló, Pier Paolo Pasolini o Antoni Tàpies. I l’espai, sobretot, des del qual afirmava i demostrava que l’home no és culpable. Amb la seva veu de noi de finestra a Santanyí, “una veu literària solar, exaltada, radical i alhora contradictòria [que] sempre sotragueja la consciència del lector”, com la descriu el crític Xavier Pla a la flamant edició, augmentada amb nou capítols inèdits, d’ El mar, a càrrec de Club Editor. Una veu que enamorava per igual altres poetes tan distants entre ells com el simbolista català Carles Riba (a qui li agradava trobar similituds estilístiques entre la seva portentosa traducció de l’ Odissea d’Homer i l’escriptura blaibonetiana) o el rocker novaiorquès Lou Reed, que es va sentir identificat amb els poemes de Blai Bonet fins al punt d’introduir-ne alguns dins els seus recitals. Una veu que serà sempre nostra, com la dignitat dels homes lliures.