PENSA MENT
Balears 11/02/2017

Bernat Riutort: “A la sociologia de Bauman no es pot diferenciar la crítica cultural de la social”

És professor de Filosofia Moral i Política de la UIB

Miquel àngel Ballester
7 min
Bernat Riutort: “A la sociologia de Bauman no es pot diferenciar la crítica cultural de la social”

Bernat Riutort (Palma, 1953) és professor de Filosofia a la Universitat de les Illes Balears i investigador principal, juntament amb Joaquín Valdivielso, del grup de recerca Filosofia pràctica de la mateixa universitat, un grup que va ser creat el 1993 pel desaparegut professor Albert Saoner, de qui Riutort es considera un modest deixeble. Riutort és autor de diversos llibres: La gran ofensiva, poder y economía (Icaria, 2014), Alberto Saoner. Historia de Ética y Filosofía Política (UIB, 2004) i Razón política, globalización y modernidad compleja (El Viejo Topo, 2001). També ha participat com a editor a les obres col·lectives Indagaciones sobre la ciudadanía (Icaria, 2007) i Conflictos bélicos y nuevo orden mundial (Icaria, 2003), entre d’altres. Les seves línies d’investigació se centren a estudiar els efectes socioambientals de la globalització i de la crisi econòmica actual, així com les transformacions socials contemporànies i els seus problemes. També s’ha interessat per pensar la crisi de la modernitat i les transformacions que han experimentat les principals categories filosòfiques i polítiques modernes, ha indagat especialment el sentit de les noves concepcions de la política, la ciutadania i la democràcia i els contrapoders al nou ordre mundial; aplicant a tots aquests temes un enfocament interdisciplinari i crític, basat sobretot en pensadors postmarxistes. A aquesta entrevista Riutort fa balanç del pensament del sociòleg i filòsof polonès Zygmunt Bauman, amb motiu de la seva mort.

De l’extensa producció intel·lectual de Zygmunt Bauman, quines obres us han semblat més interessants?

Bauman és un autor que té una obra molt extensa. Això dificulta agrupar els seus llibres d’una manera ordenada, especialment si no ets un especialista en Bauman, que és el meu cas. Jo he llegit obres que m’han interessat en un moment determinat, que m’eren útils per als temes que estava estudiant, com el seu llibre Fonaments de la sociologia marxista. Jo destacaria les obres que estan centrades en la globalització, la modernitat líquida i la identitat. Aquests temes formen el nucli de pensament més pròpiament seu. De totes maneres, Bauman és un autor que té una gran cultura sociològica, tant clàssica (Marx, Weber, Durheim i Simmel) com de la sociologia dels anys 40 i 50, de la sociologia oficial (Talcott Parsons, Robert Merton) i la sociologia crítica (Wright Mills). D’altra banda, Bauman manté un diàleg amb sociòlegs coetanis dels anys 80 i 90, com Anthony Giddens, Ulrich Beck i Scott Lash, i coneix molt bé altres autors com Richard Sennett o Pierre Bourdieu, els quals cita habitualment a les seves obres. Bauman, a més a més, té una habilitat especial per a la crítica cultural. Jo crec que la seva obra es distingeix per fer diagnòstic d’època, més que per produir conceptes propis, tot i la fama assolida amb la ‘modernitat líquida’, que en realitat no és un concepte, sinó una metàfora, una metàfora que ha triomfat perquè té sentit. A les seves obres, sempre ha estat preocupat pels perdedors, per pensar en la manera d’evitar que s’incrementi la massa de ‘residus humans’, una altra de les metàfores exitoses que, en aquest cas, elabora per referir-se als exclosos per la globalització. A darrere d’aquest interès pels nous pobres, hi veig una clara influència de la tradició ètica cristianojueva.

Bauman ha desenvolupat la seva obra dins l’àmbit teòric de la sociologia i ha reflexionat sobre la seva funció. De quina manera pensava que la sociologia podia contribuir a millorar la societat?

Pel que jo record, Bauman caracteritza la sociologia per la capacitat que té de reflectir conceptualment les experiències de vida, que és molt diferent de com la puguin entendre els sociòlegs de l’escola funcionalista o els partidaris de la teoria de sistemes. La sociologia de Bauman tampoc no és una sociologia fenomenològica que descriu el que passa. Jo diria que s’assembla molt, en un sentit artístic, a una sociologia impressionista, que dóna moltes impressions del temps i que elabora com un quadre, que va modificant a mesura que canvia l’escenari social. Bauman va captant els nous elements, fent una síntesi, però es repeteix molt, perquè va incloent-hi coses que ja ha dit anteriorment.

Creis que la implicació de Bauman en la vida pública, la voluntat d’exercir d’intel·lectual i d’intervenir a tots els debats rellevants del nostre temps, és un dels trets que més el caracteritzen?

Sí, clarament. Jo valor de forma molt positiva la disposició de Bauman a intervenir públicament i exercir d’activista intel·lectual durant tota la seva vida. També valor la seva capacitat de comunicar a la gent. Els seus llibres es llegeixen a una velocitat immensa, són molt narratius. A més, Bauman utilitza moltes metàfores i connecta moltes idees que són sentides i viscudes per la gent. Però té algunes mancances, com ara la manca de capacitat explicativa i el fet que no crea nous conceptes, la qual cosa li impedeix tenir una teoria social o filosòfica pròpia.

Quina diríeu que és la principal aportació de Bauman a les ciències socials? Tal vegada la crítica cultural?

A la sociologia de Bauman no es pot diferenciar la crítica cultural de la crítica social. És una característica que comparteix amb els pares de l’Escola de Frankfurt (Adorno, Horkheimer i Benjamin), encara que els frankfurtians fan un treball conceptual bastant més de fons que Bauman. Curiosament tots ells són jueus, tots ells tenen una preocupació per l’altre amb lletra majúscula, en el sentit que se senten responsables de l’altre, en contraposició a tot el que Bauman critica del món de la modernitat líquida i de la globalització neoliberal, en el qual jo no som responsable de l’altre i m’he de fer càrrec de la meva pròpia existència i a més si em va malament a la vida és per culpa meva. Aquesta crítica li dóna una força moral que enllaça amb els frankfurtians i amb tota una tradició sociològica molt interessant, de crítica cultural i moral.

El passat 27 de gener es va celebrar el Dia internacional en memòria de les víctimes de l’holocaust. Bauman va dedicar una de les seves obres, Modernitat i Holocaust, a pensar l’holocaust i ho va fer en termes molt semblants als d’Adorno i Horkheimer. Què trobau de l’anàlisi que fa Bauman de l’holocaust? Pensau que les causes que el feren possible continuen presents d’alguna manera a les societats d’avui en dia?

Jo diria que l’anàlisi que fa Bauman de l’holocaust enllaça amb la teoria de la burocràcia de Weber i coincideix amb l’explicació que en va donar l’Escola de Frankfurt, com el resultat de l’aplicació d’un immens i eficaç aparell burocràtic d’obediència deguda, en què les persones seguien ordes, sense mostrar cap tipus de remordiment ni consciència moral. Jo diria que aquesta és una explicació important, però que hi ha altres causes que es perden darrere d’aquesta anàlisi. S’hauria d’analitzar l’holocaust políticament, amb relació al capitalisme i a les seves crisis i amb relació als conflictes de classe. És una situació que avui en dia hem de tenir molt present amb la victòria de Donald Trump als Estats Units, ja que amb el seu discurs essencialista està convertint l’altre en un perill. Per Bauman, la causa que va donar lloc a l’holocaust va ser que l’Estat va colonitzar totalment la societat; en canvi, el que està passant ara és que l’Estat s’està privatitzant fins a tal punt, aquest és un dels bessons de l’anàlisi de la societat líquida, que desapareix el que és públic i això fa necessari reclamar més democràcia.

Seria correcte afirmar que la tasca que ha ocupat la vida intel·lectual de Bauman és pensar críticament el fenomen de la modernitat?

Sí, Bauman pensa críticament la modernitat, en termes semblants als de Giddens i Beck, com la culminació de la Il·lustració. Mentre Bauman parla de ‘modernitat líquida’, Giddens i Beck parlen de ‘segona modernitat’ i de ‘societat del risc’. Són termes útils per pensar el neoliberalisme i la globalització, el moment en què el capitalisme, per sortir de la seva pròpia crisi, passa per damunt de l’estat nacional i comença a moure’s a l’àmbit global. La globalització representa un estadi de privatització i individualització total, en què la solidaritat i la dimensió col·lectiva ja no compten per a res. La desregulació general i la liberalització situen els poders financers per damunt dels estats, que perden sobirania i accepten les condicions imposades pel gran capital. Els estats lluiten perquè el capital es localitzi als seus territoris, encara que sigui momentàniament. Bauman assenyala una contradicció molt gran i és que el capital es mou dins un camp global, a gran velocitat, mentre que la política i el treball són locals. I tot el que està localitzat perd força amb relació al que es mou globalment. Bauman denuncia l’existència d’un desequilibri de poder immens. D’alguna manera, el poder polític queda menystingut per unes elits que van d’un lloc a l’altre a gran velocitat, sense cap tipus de control polític ni límits geogràfics. Aquesta situació de domini del capital financer està afavorida per les noves tecnologies, per les xarxes que funcionen en temps real.

Aquest escenari social que reflecteix Bauman a les seves obres s’assembla molt a una societat distòpica, no ho trobau?

Efectivament, aquest panorama és un poc distòpic, encara més tenint en compte que Bauman no ofereix vies de sortida a les seves obres. La modernitat líquida que descriu és un poc líquida a la seva teoria. En canvi, altres autors, com Beck, estaven més compromesos que Bauman amb la recerca de solucions polítiques per sortir d’aquest escenari, o el mateix Giddens, amb la fallida proposta de ‘tercera via’.

Per què pensau que Bauman ha arribat a esdevenir un autor tan popular i famós? El seu èxit pot tenir alguna relació amb la seva capacitat de connectar el discurs teòric de la sociologia amb l’experiència vital i el fet d’haver exercit la crítica habitualment des de l’esfera pública?

El seu èxit té a veure amb tot això que dius i també amb la seva capacitat d’elaborar un discurs farcit d’elements ètics que no són de caire normatiu. Bauman no diu el que s’ha de fer, sinó que incorpora en el seu discurs elements ètics molt propers a la gent, molt vitals i que tenen a veure amb la relació amb l’altre. Bauman té també una gran capacitat de situar-se en un paper públic i de fer-ho de manera digna.

stats