Lluís Ballester i Antoni Colom : “L’anàlisi del capitalisme de Benjamin és cultural i no socioeconòmica”

Els professors Antoni Colom (pedagog) i Lluís Ballester (sociòleg, filòsof i treballador social) són els autors del llibre Walter Benjamin: Filosofía y pedagogía (Octaedro, 2015). Aquest llibre és el resultat de nombrosos anys dedicats a l’estudi del filòsof alemany d’origen jueu Walter Benjamin, al llarg dels quals han hagut de vèncer les dificultats pròpies d’una obra dispersa, fragmentària i inacabada. En el seu estudi han sabut respectar la manera d’escriure de Benjamin, gens sistemàtica, han tingut ben present la voluntat de Benjamin de no fer llibres autoritaris, de no fer llibres-tema ni llibres-tesi. Cal reconèixer-los també la capacitat d’haver sabut democratitzar i completar com a lectors crítics el pensament de Benjamin, dispers en mil textos, cites i fragments, amb l’esforç que implica sempre interpretar, sabent veure el paper que juguen les cites en Benjamin com a font d’inspiració i no com a resum del seu pensament. Però, sobretot, comparteixen el gran mèrit d’haver reparat en un pensament pedagògic que ha passat totalment desapercebut per als intèrprets. En l’entrevista parlarem de les idees pedagògiques de Benjamin i de la seva evolució, des d’un idealisme de joventut fins a un marxisme ben heterodox.

En primer lloc, m’agradaria demanar-vos com sorgeix el projecte d’escriure un llibre en comú sobre la pedagogia de Walter Benjamin?

Antoni Colom: Tot va començar quan vaig trobar casualment a casa el programa d’una exposició sobre Walter Benjamin a Eivissa, mentre cercava un llibre que no trobava. Aquesta troballa em va sorprendre i em va dur a investigar la relació de Benjamin amb Eivissa... Vaig saber que Benjamin hi havia estat dues vegades. Amb Lluís Ballester vàrem descobrir que durant la seva estada a l’illa havia produït una obra filosòficament bastant feble, per això no vàrem continuar investigant en aquesta direcció, però ens va quedar l’interès pel personatge. A partir d’aquí començàrem a llegir de manera sistemàtica tota la seva obra, esperant trobar un pensament pedagògic. Va ser com tirar-se a una piscina que a la fi va tenir aigua, perquè no sabíem si seria un temps perdut.

Quan es coneix la biografia de Benjamin, es pot arribar a pensar que va viure una tragèdia. No ho dic només pel fet conegut del seu suïcidi, sinó també perquè en la seva correspondència es lamentava habitualment de les circumstàncies polítiques i de les estretors econòmiques, que no li deixaren ser el que volia ser (professor d’universitat), ni viure on volia viure (a Alemanya), ni tampoc escriure el que hauria volgut escriure. Fins a quin punt conflueixen vida i obra en el pensament de Benjamin?

A. C.: D’una manera col·ligada pens que no, però evidentment molta de la seva obra és reflex de l’època en la qual viu. Això no significa que els temes importants com són la filosofia de la història i del llenguatge siguin un reflex de la seva vida. És evident que la seva vida està molt mediatitzada per la tragèdia que va viure. No tan sols per la seva mort, que és el resultat d’una suma de factors. Pensau que va viure la persecució jueva a Alemanya en la Primera Guerra Mundial, la República de Weimar, la Segona Guerra Mundial… És una persona que va viure la ruptura d’Occident. Va néixer en un món equilibrat i tradicional i de sobte es troba dins d’una modernitat que no acaba de quallar. Va viure en una Alemanya vençuda sempre. Des dels 22 anys viu en guerra. Durant els tres darrers anys que visqué exiliat a París va haver de canviar de domicili fins a 28 vegades, i així i tot, va ser l’època més fructífera des del punt de vista intel·lectual.

Lluís Ballester: La seva vida és com una novel·la... La vivència del nazisme i les estades a Itàlia i a la Unió Soviètica d’aquell temps formen un recorregut vital que li permet tenir coneixements de primera mà dels espais i dels moments històrics més rellevants i que tindran reflex inevitablement en la seva obra.

En el llibre destacau el perfil complex i contradictori de Benjamin, el caracteritzau com a idealista i materialista en diferents moments de la seva vida; individualista, però molt relacionat amb el grup de pensadors que formen l’Escola de Frankfurt; defensor del sionisme cultural, però crític amb el sionisme polític; crític amb la tècnica però apassionat de la fotografia, la ràdio i el cinema; d’origen burgès però defensor de la causa proletària; solitari però enamoradís i desitjós de companyia... Quants de Benjamins heu trobat ocults en Benjamin?

A. C.: Sí, Benjamin és així com dius, una personalitat molt complexa, i descobrir-ho va ser una cosa apassionant de la nostra feina. Va ser excitant anar descobrint en cada escrit i parcel·la de la seva vida un personatge polièdric, amb moltes cares, però unificades en la seva personalitat. De fet, escriure el llibre ha suposat enfrontar-nos a aquestes contradiccions, evidenciant-les. Des del punt de vista pedagògic, hi ha dues concepcions totalment oposades: una primera que es mou entre Kant i Hegel i una segona que és de caire marxista. Benjamin passa en escassos 7 o 8 anys de parlar de la necessitat d’una educació estètica a plantejar una educació de classe, que ha de ser coherent amb les manifestacions i els desitjos de la classe obrera.

Reconstruïu el pensament pedagògic del jove Benjamin partint de l’estudi de 16 articles que escrigué entre els 19 i els 23 anys. No és un fet molt poc habitual haver pogut disposar dels articles o primers pensaments teòrics d’un autor durant la seva etapa d’estudiant universitari? Com accediu a aquests escrits?

Ll. B.: Com tu dius, és absolutament excepcional tenir a l’abast una col·lecció d’articles d’un autor tan jove que es troba immers de ple en el seu procés de formació, però ja produint i amb idees molt creatives i interessants.

A. C.: Vàrem poder accedir a aquests articles mitjançant edicions fetes a l’Argentina. Curiosament, després de tant d’esforç de recerca i quan ja ho teníem tot revisat, l’editorial Ábada de Madrid va començar publicant aquests articles en el seu primer tom d’obres completes de Benjamin en castellà. Són uns articles de joventut, escrits des del coneixement dels filòsofs idealistes alemanys, especialment de Kant, en què aprofita per fer una crítica a la burgesia i de passada també a la seva família, al seu pare, qui era corredor d’art, una persona no sols benestant, sinó milionària a l’època. En aquests escrits fa una crítica al sentit burgès de l’art, una crítica des de l’idealisme i no des del marxisme, des de la reivindicació de l’autenticitat que el subjecte ha de tenir davant l’objecte artístic, entenent que l’art és l’esfera més propera a l’absolut, a l’esperit, com deia Hegel.

Precisament l’idealisme juvenil va marcar la seva concepció reformista de la pedagogia. Quina és la crítica principal que fa Benjamin a l’escola tradicional? Per què cal reformar l’educació?

Ll. B.: Hi ha tres o quatre grans idees força: una és el paper dels mestres i de la dinàmica interna de les escoles, que ell critica fortament pel seu autoritarisme i per ser una figura poc connectada amb les necessitats de l’alumnat. Critica també els mestres pels mètodes, que ell creu que poden renovar-se incorporant-hi nous elements. I després introdueix una crítica que és molt interessant perquè l’està vivint i és la crítica a la universitat. En bona part, moltes de les coses que diu sobre la necessitat de reformar la universitat perfectament les podríem signar avui.

A. C.: Ell critica la politització dels seus companys universitaris perquè diu que no són coherents amb la seva joventut com a classe social diferenciada dels adults. La politització de la universitat suposa la manipulació dels joves per part dels adults.

Després d’una sèrie d’experiències vitals, com la mort del seu pare o el viatge a Moscou, es produeix un gir ideològic en el pensament de Benjamin que va afectar també els seus escrits pedagògics i que el feren adoptar una pedagogia marxista. Quins factors intervenen en la formació dels anomenats segons pensaments pedagògics a favor d’una educació proletària?

Ll. B.: És cert que habitualment es vincula el seu gir ideològic amb el viatge a Moscou i la seva relació amb Asja Lacis, però hi ha un moment previ, que és la lectura de Lukacs, d’ Història i consciència de classe. Aquest llibre el marca molt, i també la intel·lectualitat de la seva època. Amb aquesta lectura entra en contacte amb un marxisme renovat en els seus plantejaments. A partir d’aquí es converteix en un marxista molt ‘sui generis’, perquè, per exemple, la seva anàlisi del capitalisme és cultural i no socioeconòmica. Gràcies a Lukacs, Benjamin adquireix la capacitat conceptual per criticar-se a si mateix i entén que el procés de canvi és essencial en un pensador i que la primera obligació és criticar-se a un mateix, una cosa que fa a consciència.

A. C.: En el fons Benjamin tradueix el llibre de Lukacs a concepcions pedagògiques, perquè la seva pedagogia marxista és crítica i consciència de classe.

Què entenia Benjamin per educació proletària, una educació de classe centrada en la realitat social del proletariat?

A. C.: En el seu viatge a Moscou s’adona del que havia fet el marxisme. És molt crític amb la política pedagògica de la Unió Soviètica d’aquells moments. Benjamin considera que l’educació no ha d’estar al servei del partit, sinó del nin, un ésser que pertany a una classe social. Aleshores, l’educació havia de partir de la condició proletària del nin i no del partit, a l’inrevés de com es feia llavors.

Benjamin proposa el teatre com a model d’educació proletària. Per què elegeix el teatre i no un altre gènere literari com a mitjà privilegiat per educar proletàriament els infants i adults?

A. C.: Jo crec que escull el teatre perquè la dona que li agradava, Asja Lacis, era directora de teatre infantil; ho fa per quedar bé amb ella. És una manifestació del seu amor.

Ll. B.: Benjamin té molt bon coneixement dels elements pedagògics alternatius. Sap quin paper poden jugar les juguetes, coneix bé els llibres infantils, el rol del mestre, però el teatre té un paper especial perquè li permet lligar tots els elements que pedagògicament són rellevants: des de la possibilitat de desenvolupar la creativitat fins a treballar col·lectivament o de representar rols. En això és molt precursor perquè actualment hi ha escoles d’aquí que justament utilitzen el teatre com a element d’unió de diversos recursos educatius.

A. C.: Ara parlant més seriosament, Benjamin veu en el teatre justament el que ha dit Lluís, una síntesi de la bona pedagogia: imaginació, creativitat, memòria, psicomotricitat, desenvolupament grupal i individual...

Quines claus aporta el pensament de Benjamin per comprendre millor el nostre temps?

Ll. B.: Hi ha diversos fils conductors en la seva obra que la fan molt actual, com la memòria i la recuperació del llenguatge. Diríem que Benjamin contribueix al desplaçament d’una filosofia centrada en la consciència i el subjecte cap a una filosofia del llenguatge, on aquest esdevé l’eix de la interpretació filosòfica de la realitat. Benjamin també anticipa la memòria històrica amb les seves tesis sobre la filosofia de la història, basades en l’anàlisi del quadre de Paul Klee, l’ Angelus Novus, l’àngel que mira enrere, la mirada pel passat. També és actual la funció que atorga a la ràdio, la fotografia, i sobretot al cinema com a art privilegiat per conèixer la societat. I també és ben actual la idea de la superació de l’obra lligada al llibre com a objecte.