ENTREVISTA

Antonio Manuel Rodríguez: “Les immatriculacions de l’Església impliquen la creació d’un paradís fiscal dins l’Estat”

El professor de Dret civil de la Universitat de Còrdova va participar en una xerrada a Artà

Antonio Manuel Rodríguez: “Les immatriculacions de l’Església impliquen la creació d’un paradís fiscal dins l’Estat” / ISAAC BUJ

Les murades d’Artà, mirall de la memòria i la identitat d’un poble i definició material del seu paisatge, passaren a mans de l’Església quan les registrà a nom seu, a principis del 2015. La Llei hipotecària del govern de José María Aznar va permetre que la institució religiosa s’atribuís la propietat de béns que majoritàriament eren de domini públic, sense haver d’aportar cap certificat de propietat, fins que l’escàndol va obligar l’Estat a recular, fa prop de dos anys. Artà va atrevir-se a denunciar allò que va interpretar com una usurpació del patrimoni popular i en va reclamar la titularitat pública. Seran els tribunals els qui hi tindran la darrera paraula. Alternativa per Artà convocà despús-ahir el portaveu de la plataforma Recuperando i professor de Dret Civil de la Universitat de Còrdova, Antonio Manuel Rodríguez, a impartir una xerrada al municipi per tal d’analitzar un fenomen que considera que és una “qüestió d’Estat”.

Deis que les murades d’Artà no són de ningú perquè ens pertanyen a tots, com les arrels i les branques dels arbres. Per què?

La Mesquita de Còrdova, la Giralda de Sevilla, la Catedral de Mallorca i les murades d’Artà sempre han estat nostres, perquè són béns d’un extraordinari valor immaterial, de gran transcendència històrica, de valor simbòlic incalculable i, sobretot, propietat de la memòria col·lectiva de la comunitat a la qual pertanyen. Parlam de béns de domini públic, que no són de ningú perquè són de tothom: també de l’Església, però perquè són de tothom. Quan un bé és immatriculat, però, passa a ser d’algú altre. I llavors, no només es produeix una expropiació material; també té lloc una expropiació simbòlica.

Quines conseqüències comporta per a la nostra memòria històrica?

Quan aquests béns són immatriculats, se’ls sol canviar el nom. Rere el canvi de nom s’oculta el canvi de la memòria col·lectiva. Quan algú vol canviar d’identitat, el primer que fa és canviar de nom. A la Giralda de Sevilla la registraren amb el nom de ‘dependència annexa de la catedral’. A les murades d'Artà, les registraren amb el nom de 'cerramiento privado de San Salvador con función ocasional de refugio'. Aquest fet és intencionat: pretén, d’alguna manera, reinterpretar la història en benefici d’algú.

Quines implicacions econòmiques tenen les immatriculacions?

Suposen una expropiació als ciutadans i una descapitalització de l’erari públic. Rere les immatriculacions hi ha una evident intenció de convertir els béns expropiats en un negoci. A més, aquests doblers no es declaren ni es tributen. Les immatriculacions de l’Església suposen també la creació d’un paradís fiscal dins l’Estat, del qual es beneficia, sobretot, determinada jerarquia catòlica. No han immatriculat mai cap temple en runes. En canvi, sempre s’han atribuït béns que han estat restaurats i enriquits amb fons públics.

Quin és el paper de la justícia, en aquest assumpte, tenint en compte que a Espanya s’actua d’una manera i a Europa d’una altra?

Efectivament. El Tribunal Europeu dictaminà enguany que les exempcions fiscals a l’Església podien ser il·legals si s’aplicaven a activitats econòmiques. Les immatriculacions de l’Església suposen el major escàndol de la història d’Espanya i el major espoli del patrimoni comú dels ciutadans d’aquest estat. La justícia europea s’ha pronunciat en aquest sentit i ha afirmat que aquest tipus d’apropiacions vulneren els drets humans, perquè els béns en disputa manquen d’utilitat pública. La indemnització més gran de la història del Tribunal Europeu es va imposar a Espanya: 615.000 euros, que hem hagut de pagar tots els ciutadans. Europa, igualment, ha demanat a Espanya que reverteixi la situació, però l’Estat no ha fet mai res.

Quants doblers recapta la jerarquia catòlica amb els negocis vinculats als convents, a les catedrals i als temples religiosos?

La Mesquita de Còrdova, per exemple, genera aproximadament 15 milions d’euros anuals que no es declaren ni tributen. En la majoria de negocis vinculats a l’Església, no se solen emetre factures. Tampoc se sol poder pagar amb targeta bancària; només en metàl·lic. Aquests doblers no entren als comptes públics. L’Església, a més, ha actuat amb una manca absoluta de transparència. Si exigim transparència a la monarquia i als polítics, no té sentit que no n’exigim a la jerarquia catòlica.

Fa uns mesos vàrem poder saber que l’Església havia immatriculat a les Balears un gran nombre de parròquies i convents, però també camins, solars, places i fins i tot un bungalou.

La llei hipotecària d’Aznar va permetre a l’Església utilitzar dues normes franquistes per permetre allò que va acabar passant. Començaren a immatricular temples de culte, però descobriren que el procediment era clandestí i que mancava de fiscalització, de manera que s’adonaren que podien registrar a nom seu tot allò que no tingués propietari. És en aquest moment quan començà una apropiació immobiliària sense precedents: solars, places, quioscos, locals comercials, camins públics... La ciutadania conegué aquest fet i obligà el Govern a derogar la llei.

Quin és l’origen del problema?

Les dues normes franquistes de les quals he parlat consideraven l’Església com una mena d’administració pública. El Partit Popular de José María Aznar va fer pinça amb la institució religiosa i va descobrir que aquestes lleis podien ser declarades inconstitucionals. Per aquest motiu, es va apressar a derogar-les perquè, si no existia la norma, ja no podia recórrer-se. Mort el ca, morta la ràbia, degueren pensar. Aquest fet va provocar una amnistia registral sense precedents. Segons les pròpies dades de la Conferència Episcopal Espanyola, l’Església reconeixia haver immatriculat fins a 40.000 béns a l’Estat, especialment des de la modificació de la llei d’Aznar. Rere aquesta legislació, hi ha l’obsessió de la jerarquia catòlica, que considera que ho continua posseint tot. És una idea evident i obertament enfrontada amb la democràcia. Ens trobam davant d’un Estat formalment aconfessional, però on els tentacles de l’Església són, encara, molt endins del sistema.

Per què deis que les immatriculacions de l’Església són un escàndol?

Quant valen les murades d’Artà? Quin seria el seu valor en el mercat? Quant costa la Mesquita de Còrdova o la Giralda de Sevilla? Si un taxador avaluàs la catedral de Mallorca, quin preu li posaria? Tots aquests béns han estat conseqüència de l’aportació històrica, dels monarques i del poble durant segles i segles. Amb la immatriculació esdevenen béns privats, susceptibles d’intercanviar-se en el mercat. D’aquesta manera, podríem arribar a trobar-nos en la situació esperpèntica que el poble hauria de pagar molts doblers per una cosa que abans era de tothom. Algú pot quantificar l’apropiació immobiliària de 40.000 béns en tot l’Estat, béns d’incalculable valor que, a més, són símbols de la memòria del poble al qual pertanyen?

Quina és la solució?

Cal entendre el problema i defensar la legalitat. Hem d’exigir als parlamentaris que compleixin les seves promeses. Encara ho esperam. S’han de fer complir les sentències del Tribunal d’Europa. S’han d’ajudar els ajuntaments en el procés de reclamació dels béns públics que l’Església s’ha apropiat i, per últim, em sembla de sentit comú que s’acabi declarant la nul·litat de les immatriculacions que s’han practicat fins avui. Hem fabricat una matrioshka, composta de moltes capes, que ha anat cobrant poder des de la dictadura franquista.

“Es tracta de restablir un greuge cap a l’Església”

“S’ha parlat d’un privilegi, però en realitat es tracta de restablir un petit greuge cap a l’Església”, perquè abans “no podien registrar les seves propietats”, expliquen fonts del Bisbat de Mallorca consultades per aquest diari. El Bisbat de Mallorca no entén les crítiques que s’han sentit al voltant de l’assumpte de les immatriculacions i creu que s’“ajusten a la legalitat”. “No és un tema de propietat, sinó d’inscripció”, afegeix, i considera que la immatriculació entesa com “l’apropiació del patrimoni que és de tothom per part de l’Església” no s’ajusta a la realitat, sinó que consisteix a demostrar, jurídicament i amb l’ús de documentació, que una certa propietat és, efectivament, del Bisbat.

EDICIÓ PAPER 22/07/2018

Consultar aquesta edició en PDF