PENSAMENT
Balears 12/11/2016

Alicia Puleo: “He tractat de denunciar les posicions que feminitzen la naturalesa i naturalitzen les dones”

Filòsofa ecofeminista

Miquel àngel Ballester
7 min
Alicia Puleo: “He tractat de denunciar les posicions que feminitzen la naturalesa i naturalitzen les dones”

Alicia Puleo (Buenos Aires, Argentina, 1952) és professora de Filosofia Moral de la Universitat de Valladolid, membre de la Càtedra d’Estudis de Gènere d’aquesta universitat i de l’Institut d’Investigacions Feministes de la Universitat Complutense de Madrid. Alicia Puleo és un referent de l’ecofeminisme de la igualtat i també és una gran defensora dels animals. S’ha interessat per l’ètica ecològica, la teoria de la sexualitat i la tradició il·lustrada francesa des d’una perspectiva de gènere. Entre les seves publicacions destaca La Ilustración olvidada. La polémica de los sexos en el siglo XVIII (Anthropos, 1993), amb la qual va ser finalista del premi Nacional d’assaig. També ha publicat Dialéctica de la sexualidad. Género y sexo en la Filosofía Contemporánea (Cátedra, 1992) i Ecofeminismo para otro mundo posible (Càtedra 2011) i és coautora de Mujeres y Ecología. Historia, Pensamiento, Sociedad (Almudayna, 2004). Des del 2014 dirigeix la col·lecció ‘Feminismos’ de l’editorial Cátedra. Amb ella parlam d’ecofeminisme i d’animalisme i de les seves possibles connexions.

És certa la creença que afirma que hi ha tants d’ecofeminismes com teòriques ecofeministes?

Diria que és certa en gran mesura. El que passa és que es poden anar perfilant corrents i idees que trobarem en gairebé totes les ecofeministes. He intentat fer una classificació dels ecofeminismes i, com totes les classificacions, és una mica reduccionista. En la meva classificació he tractat de diferenciar entre ecofeminismes espiritualistes i materialistes i ecofeminismes més propers a la ‘deep ecology’. Però també es pot fer una altra classificació dels ecofeminismes, segons la formació de cada teòrica. Si ho féssim així, hauríem de distingir entre teòlogues, com la llatinoamericana Ivone Gebara, propera a la teologia de l’alliberament; sociòlogues, que enfoquen més la qüestió des del treball femení de reproducció de la vida, des de la mediació entre naturalesa i cultura; i també, naturalment, hi ha filòsofes ecofeministes.

Dins aquest conjunt plural d’ecofeminismes, quina és la vostra posició? Us identificau més amb l’ecofeminisme que defensa la igualtat entre gèneres?

Quina és la meva posició? Vénc del feminisme de la igualtat. I he tractat d’investigar durant bastants d’anys quins aspectes de l’ecofeminisme seria necessari revisar perquè no es doni un retorn al passat, perquè no es tornin a reproduir conceptualitzacions de la dona que són molt patriarcals, que posen l’accent en la dona com a mare i la identifiquen amb la naturalesa, és a dir, he tractat de denunciar les posicions que feminitzen la naturalesa i naturalitzen les dones. Del que jo plantej subratllaria les idees de llibertat, igualtat i autonomia, com una herència il·lustrada, una herència que no sempre ha estat ben vista per l’ecologisme. De fet, des de posicions ecologistes, moltes vegades s’han fixat només en la part de la Il·lustració que ens ha dut fins al deteriorament ambiental actual, denunciant l’antropocentrisme que posa l’home per damunt de tot com si tot giràs al voltant seu i el desenvolupament d’una raó instrumental, tecnològica i dominadora. Aquest plantejament oblida que la Il·lustració és ambigua, que té també una altra cara que és emancipadora, perquè la llibertat i la igualtat anima tots els moviments emancipadors. La Il·lustració és ambivalent perquè no va complir les seves promeses, perquè va derivar cada vegada més cap a una raó merament instrumental, incapaç de pensar els fins de la vida humana. Crec que avui estam en un moment àlgid d’aquest tipus de raó, com ho demostra el fet de retirar els estudis de filosofia dels adolescents i així impedir que pensin els fins de la vida d’una altra manera, més original, audaç i no instrumental.

És comparable la situació de desigualtat i dominació que pateixen les dones amb el maltractament animal?

Algunes sufragistes del segle XIX, encara que sembli increïble, ja assenyalaren la relació entre el maltractament que patien les dones a la llar i el maltractament que patien també els animals domèstics, en un espai tancat, on no hi havia control. Aquestes pioneres ecofeministes també denunciaren el tractament dels animals als laboratoris i a les curses de bous del sud de França, perquè observaven una relació entre éssers sotmesos. El sotmetiment és aleshores una similitud. En un article que vaig titular ‘Aquest fosc objecte del desig’, vaig explorar com alguns filòsofs han vinculat la violència contra les dones amb la violència contra els animals. Georges Bataille observa aquesta relació. L’home per a Bataille vol imposar-se i transcendir i el molesten els límits d’un cos que no és el seu. Les dones, com els animals, han estat històricament cosificades i se’ls ha negat la seva individualitat. Les dones han estat considerades totes idèntiques, cossos sense nom, cossos sense subjecte, com els animals. El meu plantejament és que el cos cosificat que atreu i sedueix, al que no es reconeix la seva individualitat, és també el blanc privilegiat de la violència.

Quina és la vostra posició en relació amb la defensa dels animals? Defensau la igualtat de drets entre humans i animals malgrat les diferències biològiques i culturals que ens separen?

Quan es parla de drets dels animals, el que es defensa fonamentalment no és que els animals tinguin dret a votar, sinó que tenen una sèrie de drets bàsics, com el dret a la vida, a la llibertat, a no ser tancats sense raó o a no ser torturats. Els animals no humans són éssers capaços de patir com nosaltres. Aquesta és la raó per la qual se’ls han de reconèixer aquests drets, en la línia que ja va plantejar Bentham. Quan l’utilitarisme diu que el fet que els animals pateixin és el criteri, es refereix a les sensacions i als sentiments dels animals, no es refereix als nostres sentiments. Planteja d’aquesta manera que hem de ser absolutament imparcials i objectius i que els sentiments de les persones no tenen res a dir en la valoració dels animals. Ara bé, dins l’ecofeminisme, de la mateixa manera que s’ha reivindicat l’ètica de la cura, també es reivindiquen les emocions morals molt més que en l’utilitarisme racionalista. Això està bé, sempre que també es faci compatible amb la raó. Jo crec que raó i emoció han d’anar juntes, que no les hem de separar. Hem de ser capaços de raonar per poder ser justos, però també necessitam sentiments per posar-nos en el lloc de l’altre i empatitzar-hi.

Com explicau que hi hagi persones que experimentin plaer amb el patiment dels animals?

Em fas una pregunta a la qual he estat donant moltes voltes des de fa un grapat d’anys. D’una banda, és cert que hi ha individus sàdics, però en el tema del patiment animal no sé si sempre hi ha un element de sadisme. Si fos una psicoanalista, et diria que sí. Però des de la filosofia hi veig també el pes enorme que tenen les ideologies i les maneres de veure el món. Pens que hi ha individus que es mouen per sadisme, d’altres per indiferència, o per un marc de conceptes que els fan pensar que el món no humà ni sent ni pateix, que hi és exclusivament per al nostre servei. Conec persones, a les quals valor molt, que són insensibles davant d’un espectacle violent i de maltractament. Són insensibles tal vegada perquè han vist aquesta mena d’espectacles des de sempre o perquè tenen por dels animals, perquè els veuen com l’absolutament altre, com quelcom fosc i perillós. És molt difícil empatitzar amb qui es tem. Hi ha molts d’estudis que mostren que a les guerres s’ha de mostrar l’enemic com algú perillós perquè els soldats puguin ser realment inexorables; idò amb els animals passa quelcom semblant.

Creieu que el respecte pels animals hauria de dur a deixar de menjar carn o és un error cercar les solucions a la violència contra els animals en la puresa de les actituds i accions personals?

Crec que l’evolució de la consciència ètica ens duu necessàriament cap a una dieta vegana o vegetariana. El que no crec és que sigui una simple moda. Pens que el futur serà vegà. Ara bé, com hem de reaccionar davant la realitat actual que no és majoritàriament ni vegetariana ni vegana? Tenint comprensió, tracte i paciència. En aquest sentit, recomanaria la lectura d’un llibre que ha sortit recentment: Menjar amb el cap, d’Élise Desaulniers.

Per què encara en el segle XXI es continuen celebrant curses de bous i festes on es maltracten els animals?

Em pareix realment increïble que en el segle XXI haguem d’estar tractant aquest tema, però és així. Allà on la implantació de la Il·lustració ha estat dèbil, com en el cas d’Espanya a causa de la inquisició, no s’ha arribat a implantar la idea il·lustrada que els espectacles de crueltat són absolutament nefastos tant per l’animal com per l’educació dels ciutadans. Els espectacles on es maltracten animals són vestigis del passat emparats per interessos econòmics i ideològics.

Creieu que la prohibició de les curses de bous és el camí més adequat per acabar amb aquesta pràctica violenta o que senzillament desapareixerà pel desinterès que hi mostren els joves?

Pens que l’educació és important i pesa molt, però amb l’educació no basta, també hi haurà d’haver prohibició, perquè en qualsevol lloc sempre hi haurà un grapat de sàdics que vulguin divertir-se amb el patiment aliè.

Quines altres activitats i pràctiques humanes relacionades amb els animals, a més de les curses de bous, haurien d’estar prohibides i perseguides legalment?

Jo prohibiria totes les formes de maltractament animal. Qualsevol activitat que impliqui patiment, com la caça. Què és això de divertir-se els caps de setmana matant éssers que no t’han fet res. Això no és esport! Quant a l’experimentació animal, diria que també és una injustícia des de l’ètica dels principis. Confii que el desenvolupament d’altres tècniques com el cultiu de cèl·lules, juntament amb la major consciència, faci innecessaris aquests experiments. Esper que la gent del futur miri la nostra època i digui: però que salvatges eren! I es creien civilitzats! Des de la filosofia i la vida quotidiana hem d’aportar el nostre granet d’arena per transformar l’ésser humà i donar valor a l’ètica de la cura.

stats