PERSONES REFUGIADES

“Al camp d’Idomeni, el que més sobta són les hores mortes”

‘Binissalem amb les persones refugiades’ va visitar el camp l’any passat
Sion Capçana és membre de ‘Binissalem amb les persones refugiades’. / I. BUJ

Sion Capçana és un dels binissalemers que van visitar el camp d’Idomeni, una "presó sense reixes". Va viatjar-hi com a membre del col·lectiu 'Binissalem amb els refugiats' amb la intenció d’entregar aliments i productes bàsics de primera mà, ja que en aquell temps, explica, es comentava sovint que a vegades els contenidors de menjar i articles bàsics no arribaven a lloc.

Al camp, recorda, hi vivien 15.000 persones en un espai reduït, sense lavabos suficients ni dutxes, amb rates i malalties. Hi havia algunes tendes grosses amb lliteres, recorda Capçana, però "només per a quatre privilegiats". La majoria quedaven fora, tot i que l’estiu era molt càlid i l’hivern molt fred, com s’espera d’un clima continental.

Manca de coordinació

El primer que Capçana destaca del camp és la “manca de coordinació entre les diverses organitzacions que hi treballaven”. Explica que Acnur, l’ONG més gran que hi operava, no feia gaire feina, mentre que Border Free, una petita entitat que s’havia format allà mateix, en feia sense descans.

El col·lectiu binissalemer va decidir comprar menjar i aigua per a tota una setmana amb 8.000 euros que van aconseguir recaptar per la causa. "Gràcies als voluntaris no hi havia persones demacrades", encara que “era ben visible que els fallaven les forces”. Hi havia molts problemes de dents, perquè no podien netejar-se la boca. Hi havia metges, però mancaven recursos per als nins i per a la gent necessitada: faltaven cotxets, cadires de rodes, aigua calenta. Algunes mares encalentien aigua al foc per banyar els més petits.

Esperar en va

“No obstant això, el que més cridava l’atenció eren les hores mortes”, recorda Capçana. La gent sortia del camp i feia voltes pel perímetre. Cercaven i s’entretenien amb el que podien. “Eren allà, mirant l’infinit. Els homes fumaven i bevien te tot el dia. No tenien res més a fer. Encara que els que més llàstima feien eren els joves, que sentien ràbia. Als voluntaris, ens deien ‘és mel que vingueu a ajudar-nos, però tu te’n vas d’aquí a dos dies; tu te n’aniràs a treballar i al cinema i jo quedaré aquí’. Al final, aquests s’aïllaven una mica de tothom i creaven un ambient molt tens”, conta. A més, al camp no hi havia cap control, explica Capçana, “podies tenir qualsevol problema i ningú venia a socórrer-te, encara que a fora el lloc estava ple de policies”.

"És trist perquè tota aquesta gent no estava acostumada a viure així, abans. Treballaven i anaven al cinema els diumenges. Per molt que els donis menjar, aigua i mantes, no en tenen prou de sobreviure. No volen arribar a Alemanya, volen trobar-hi una feina i una vida digna. Al camp hi havia metges, fusters, professors...”.

Unes voluntàries catalanes van muntar un centre cultural i utilitzaven el poc material que tenien; potser una pissarra, dues llibretes i poca cosa més. “Per sort, els nins mantenien l’alegria al camp -explica Capçana-, encara que al mateix temps era una generació que estava creixent sense cap mena d’horitzó ni cap tipus de formació”.

Fronteres

Recorda també un home de l’Afganistan “que ens explicava que tenia la seva germana a Barcelona, que parlava castellà i hi feia feina des de feia moltíssims anys, però no la podia visitar. ‘Jo no deman que em donin un pis, ni una subvenció, però no em deixen anar-hi pels meus orígens’, ens deia. Tota aquella gent no sabia on aniria a parar”.

EDICIÓ PAPER 24/03/2019

Consultar aquesta edició en PDF