Damià Perich: "Quan veia gent amb mascareta a països orientals pensava que estaven bojos; però els idiotes érem els occidentals"

5 min
Damià Perich, a l'esquerra, amb un company d'hospital.

PalmaDamià Perich (Palma, 1976) va ser el primer membre de la seva família a estudiar Medicina. Quan va triar l'especialitat de Pneumologia, que exerceix actualment a Althaia (Manresa), la pandèmia de coronavirus quedava molt lluny. Però el covid ha marcat aquest moment de la seva carrera i les experiències que ha viscut sempre formaran part de la seva vida, tant professional com personal.

Per què vàreu optar per la medicina?

— No tenc cap història romàntica al respecte. L'assignatura que més m'agradava a l'escola era la Biologia, i era on treia millors notes. Per això vaig estudiar una carrera mèdica. Llavors anava sobrat de notes, encara que ara és més complicat. El meu pare em va advertir que els metges cobren poc per tota la feina que fan. És una carrera molt sacrificada i jo no n'era conscient.

Teniu dos fills. Voldran seguir ells el camí que heu obert a la família?

— Els meus fills, que tenen 14 i 8 anys, han vist els sacrificis i les guàrdies, perquè tant la seva mare com jo som metges. Encara s'ho estan pensant [riu].

I per què vàreu triar una especialitat com la Pneumologia?

— En acabar la carrera i aprovar l'examen MIR vaig tenir clar que no m'agradaven les especialitats quirúrgiques, perquè no som gaire manetes. M'atreien més altres especialitats que són més de reflexionar i d'aplicar coneixement, i vaig poder fer Pneumologia a l'hospital Vall d'Hebron, a Barcelona, que llavors era un reducte de mallorquins. Ferran Morey era cap de servei i Jaume Ferrer, adjunt. Em sentia com a casa meva.

Ha respost a les vostres expectatives, aquesta especialitat?

— Totalment. Així i tot, també m'hauria agradat molt fer Radiologia. Però quan has de triar el MIR no has fet mai de metge i potser en tens un concepte idíl·lic i fals. Això sí, el millor de començar a fer feina és que estàs en contacte continu amb la gent, els pacients, els companys, els auxiliars, els residents... Jo era molt tímid i ja no ho som! [riu]. Però la contrapartida de conèixer tanta gent és que també veus moltes desgràcies, i no només parl de problemes mèdics, sinó també econòmics, socials i familiars.

Quin concepte us va canviar més quan vàreu començar a treballar?

— Una de les coses que més em varen impactar és que, abans de començar la carrera, pensava en la figura del metge com un professional, per descomptat respectable, però amb un punt inaccessible, prepotent i, irònicament, acabalat. Però quan fas el primer any de resident i només ets un desgraciat, veus que els metges no són inaccessibles, sinó que el tracte és molt fàcil, a més de tota la feina que fan.

Sou reivindicatiu.

— Els metges espanyols són els més mal pagats de tot Europa. Per cobrar un sou a l'altura de les nostres responsabilitats, per arribar a final de mes i poder pagar la hipoteca, hem de complementar el salari amb guàrdies, amb la quantitat d'hores i el cansament que això implica. I el pitjor de tot és que no les cotitzam. De fet, aquesta és una de les nostres lluites. Jo ho vaig calcular: en 12 mesos vaig fer un mes i mig de guàrdies, i no les vaig poder cotitzar.

Ara que la pandèmia de coronavirus està més controlada, com analitzau el que heu viscut amb la perspectiva que dona el temps?

— La primera onada va ser una experiència vital impactant. Hi havia una sensació gran de por i d'incertesa, perquè tot era nou. Era una situació que no havíem viscut mai, i he vist morir moltíssima de gent. Però hi havia molta de companyonia i tot ens posarem a treballar plegats. També ens varen faltar els materials adequats, però, com ens va dir la directora mèdica del meu hospital, tot el món estava lluitant per aconseguir-los. A partir de la segona onada, vaig deixar de tenir la sensació d'onades. El que tenc clar és que aquesta malaltia quedarà i haurem d'aprendre a conviure-hi. Aquesta és la sensació: que el pitjor ha passat i que el virus quedarà. Quant a la immunitat grupal, amb el temps es veurà quina és l'eficàcia de les vacunes. Aquest hivern hi haurà menys covid, però n'hi haurà.

La malaltia quedarà i mesures com la mascareta sembla que ens acompanyaran un temps.

— Com va dir una companya meva, el covid ha demostrat com som de bruts. Quan veia gent amb mascareta a països orientals pensava que estaven bojos; però ens hem adonat que els idiotes érem nosaltres, els occidentals. La gent és tan respectuosa i neta allà que es posen la mascareta per no contagiar els altres. Ara per ara, les mascaretes s'instal·laran al nostre dia a dia.

Els sanitaris us heu sentit acompanyat pels governants?

— En el meu cas, puc parlar del que he viscut a Catalunya. Quant a la primera onada, es pot exculpar els governants totalment. Però la darrera es va produir després de permetre el desconfinament i la vida nocturna, després de veure botellades i celebracions de Sant Joan... Hi ha hagut un grau alt d'irresponsabilitat, però deu ser complicat fer front a pressions econòmiques, com les de l'hostaleria. Ara bé, han d'entendre que si la gent emmalalteix i mor, tampoc no hi haurà hostaleria. Però entenc que un polític no pugui dir això.

En la vostra especialitat, el covid ha fet que es descuidin altres malalties?

— En la meva especialitat no ha passat com en altres, on hi ha hagut retards. Els pneumòlegs hem fet molts més tacs toràcics amb el covid i, per exemple, hem diagnosticat més càncers de pulmó i en fases més inicials.

Què us preocupa més a hores d'ara?

— Els malalts, sobretot a la primera onada, que varen acabar tan fotuts que no sabem com quedaran. Al començament, pensàvem que hi hauria seqüeles com més fibrosi, però al final no ha estat així. Al final, les seqüeles més importants són símptomes musculars, el que nosaltres deim astènia, i una mena de fatiga crònica light, a més de les seqüeles anímiques. Especialitats com la fisioteràpia han fet una feina bàrbara i n'han sortit reforçades.

Molts de científics ja esperaven una pandèmia com aquesta.

— Hi ha hagut bastants d'avisos durant el segle XXI, com la grip aviària (H1N1) o el MERS, que és una altra classe de coronavirus. Esperàvem que passàs alguna cosa, però quan passa, et quedes... Els primers dies a Manresa, vèiem que ingressava un pacient rere l'altre, com havia passat abans a la Xina o Itàlia. Tants de casos varen generar certa sensació de por: hi havia molts de malalts i estaven molt fotuts. I els experts vaticinen que aquesta no és la pandèmia definitiva. Recoman llegir el llibre Viral, de Juan Fueyo. Aquest expert pronostica que la del covid no serà la pandèmia definitiva. Almenys ens haurà servit de lliçó i per preparar-nos per alguna cosa més grossa.

Us plantejau tornar a viure a les Balears?

— Dins del meu cap, sempre he tingut la il·lusió de tornar, però a Catalunya hi ha els meus fills. I, malgrat que he tingut oportunitats, m'he estimat més quedar aquí.

A les Illes hi ha hagut un estiu mogut per les denúncies per discriminació lingüística a la sanitat pública. Què en pensau?

— Des d'un punt de vista laboral, si fas feina com a càrrec públic a un lloc amb dues llengües oficials, la teva obligació és conèixer les dues. Com a mínim, has d'entendre el català. Al meu hospital hem tingut metges de tot el món i ha estat així. Ara hi ha una doctora de Bielorússia que, després de cinc anys, parla català sense cap problema. El contrari és lamentable. Si no defensam un ús normalitzat de la nostra llengua a la nostra terra, perpetuam aquesta situació de bilingüisme passiu, en la qual molta gent no fa ni l'esforç d'entendre el català.

stats