Sion Moyà: "Quan vaig començar a recitar en català, va ser quan més visites vaig tenir"

El seu poema 'Mallorcan Way of Life' es va viralitzar a Instagram aquest estiu com un al·legat irònic contra el turisme de masses

Sion Moyà, nascut a Binissalem, va estudiar Filosofia i, "damunt el paper", és professor d'aquesta matèria. A la pràctica, es dedica a la divulgació cultural, com a professional, i a la poesia, com a aficionat (de moment). En el seu compte d'Instagram ( @sionades), ja aplega gairebé 2.000 seguidors, gran part dels quals provenen del seu poema viral  Mallorcan Way of Life, en què denuncia amb ironia els efectes del turisme massiu. Tot i que els seus textos els escriu en català i castellà –tot depèn d'on li vengui la inspiració–, confessa que en el seu cas no es compleix la premissa que "quan escrius en la llengua més parlada, tens més probabilitats d'arribar a més gent".

A què us dedicau?

Vaig estudiar filosofia a la UIB i, després, el màster en formació del professorat. Però del que més he exercit ha estat de divulgador cultural. També col·labor amb la Fundació Mallorca Literària, escric per al  Diario de Mallorca i de vegades faig presentacions de llibres de memòria històrica.

A banda d'això, destinau part del vostre temps a la poesia també.

M'agrada molt l'Slam Poetry; particip molt activament en el de Palma, que es feia al bar A tres bandas. Vaig anar a la final de Mallorca i vaig quedar segon. A part d'això, he fet el pregó del meu poble, Binissalem, i el poema que es va fer viral  Mallorcan Way of Life. És una afició, però hi invertesc bastant temps.

Quin diríeu que és el vostre estil?

La traducció de l'anglès spoken word seria paraula parlada. És una mescla entre teatre i poesia. No té tant en compte la mètrica com la rima i el poder de l'entonació de les paraules que implica recitar. La part en viu és crucial aquí. Per això té més relació amb el món del rap o la glosa.

Llavors està pensat per recitar-se. Quin és el procés creatiu?

Sí. Alguna vegada m'han demanat si no escriuria un llibre, però és que abans muntaria un grup de música. La màgia és la posada en escena. Els poemes, les frases, paraules o rimes se'm creuen en un moment i les apunt a les notes del mòbil. A partir d'aquí faig una mena d'escriptura automàtica. Vaig escrivint perquè rimin però no em fix gaire en el fons, tot i que sempre hi ha una idea darrere. Després el deix reposar i m'ho torn a llegir uns dies més tard. De vegades, fins i tot, agaf trossos de coses diferents perquè tenen la mateixa idea.

Sion Moyà: "Criticar el turisme és la paradoxa mallorquina per antonomàsia"

El contingut, a més, inclou una mena de denúncia social.

Jo no ho amag gens. Som extremadament d'esquerres i conseqüent amb les meves idees, i en els meus poemes sempre hi ha denúncia social i moral per l'estil de vida que estam duent, com ara ser massa positius quan les coses són una merda; tota aquesta manera de maquillar amb eufemismes coses que no són tan guapes. Realment el meu objectiu no és només la denúncia, sinó la bellesa. El que m'agrada és que travessi un poc, que les paraules et diguin alguna cosa. Combín ambdós vessants: que sigui polític a la vegada estètic. Si no hi ha fons, la forma és igual. I si no hi ha forma, el fons no llueix.

Què és el que més us inspira?

M'inspir en la vida quotidiana. M'encanta observar processos supernormals i quotidians i demanar-me si ho són tant. Com sabem tots, la normalitat implica una categoria de valor, que està bé. Però si el que és normal està bé, per què això i no una altra cosa quan hi ha tantes alternatives? Em sorprèn constantment el que és normal.

Per exemple?

El fet de ser políticament correcte. És expressar el que tu saps que l'altre espera i no perquè tu ho pensis, sinó per no entrar en conflicte. Normalment ens interessa ser complaents, evitar el conflicte, ho tenim normalitzat. Però és en el conflicte on surt la veritat.

Una cosa que tenim normalitzada, per exemple, és el turisme.

Criticar el turisme és una cosa que forma part de la idiosincràsia mallorquina. Criticar que ve molta gent però al mateix temps reconèixer que és inevitable. És la paradoxa mallorquina per antonomàsia. Em pareix preciosa estèticament, però horrible èticament. Jo som el primer que ha fet feina en un hotel i sé que hi ha molta gent que viu d'això. Sé que no es pot tallar d'arrel. Però és un model corrupte, que crea oligarquies i en el qual la ciutadania està per davall de les empreses. A part d'això, els recursos naturals no basten. No hem d'eliminar-ho. Ara, quin tipus de model hem d'implantar? A mi no m'ho demanis, som filòsof.

Explosió cultural contra el turisme de masses

Les xarxes socials també són criticables des del punt de vista moral.

Crec que és perillós per diversos motius. El primer és que gent més jove que jo, de 15, 16 o 17 anys, abans de formar-se com a persona, construeix la seva identitat en una comunitat en la qual hi ha un igual, però amb molts més seguidors. Per altra banda, les xarxes socials no són dolentes per naturalesa, però hi ha una tendència a demostrar que ets superfeliç i que no tens cap moment dolent, i que fins i tot aquests moments són un exercici de redempció per dir "en sortirem, d'aquesta". Tot acaba sent positiu. Hi ha coses que són dolentes i no passa res per reconèixer-ho. Però també té la part bona, com que jo, com a Sion Moyà de Binissalem, pugui arribar a 24.000 persones amb el vídeo  Mallorcan Way of Life. S'ha de tenir en compte.

La llengua, depenent de quina empris, també presenta aquesta dicotomia. 

Si agafes al peu de la lletra allò de "quan escriure en la llengua que més es parla, tens més probabilitats d'arribar a més gent", no és el meu cas. Quan vaig començar a recitar en català, va ser quan més visites vaig tenir. Al principi ho feia en castellà perquè, per exemple, la majoria de traduccions que trobava i del que llegia eren en castellà. Per tant, el meu llenguatge literari estava associat al castellà i quan anava a escriure em sortia en aquesta llengua.

Com vàreu fer el canvi al català?

Vaig tenir una conversa amb un company de carrera que és escriptor, Tomeu Crespí, que em va demanar per què no recitava en català. M'ho vaig prendre com un atac, però després vaig veure que era un procés natural que havia de fer, era un repte. No és que no llegís en català, però ara don més preponderància a la lectura i a l'escriptura en català. Intent fer servir un català més proper, més planer, i per això potser em relacionen amb el rap. Per ventura no és tan canònic, però connecta més amb la gent.

EDICIÓ PAPER 05/12/2020

Consultar aquesta edició en PDF