Miguel Ángel López: "Al principi havia d'estar molt atent per seguir una conversa en català, ara ja ho entenc quasi tot"

PalmaMiguel Ángel López Serrano va arribar a Mallorca el mes de desembre del 2019 amb una oferta laboral davall el braç, però amb la incertesa de com seria la seva adaptació a l'illa. El jove ho va deixar tot a Múrcia, la seva ciutat. La pandèmia l'ha separat, encara més, de la seva família i actualment viu amb la incògnita de quan podrà tornar a casa a veure els seus.

Per què vàreu decidir venir a Mallorca?

— Vaig venir per fer feina, cercant estabilitat laboral. A Múrcia només tenia feines temporals i quan em varen oferir la possibilitat de tenir un lloc fix no ho vaig dubtar. Inicialment la meva idea era treballar dos anys a les Illes i llavors tornar a casa, però finalment continuaré aquí més temps. No és el que havia planejat, però la realitat és que estic content i m'agrada estar a Mallorca, viure-hi i treballar-hi.

Com vàreu viure l'inici de la pandèmia lluny de casa?

— Jo pensava que la crisi sanitària seria cosa d'unes setmanes o un mes, no era conscient del que vindria. No pensava en el fet d'estar separat de la meva família i els meus amics perquè ho veia com una cosa puntual. Després la situació va canviar, tot i que he de reconèixer que el fet de continuar treballant em va facilitar molt les coses i que les videotrucades hi varen tenir un paper molt important.

Vàreu plantejar-vos deixar la feina i tornar a casa durant el confinament?

— No. Estic molt bé a Mallorca. No vull partir. A més de la feina, he trobat una estabilitat social i personal que m'encanta.

Si us haguessin avisat que arribaria la crisi sanitària un any després d'haver arribat a l'illa, hauríeu quedat a casa?

— No, tot i la pandèmia, si pogués triar, mantindria la decisió de venir aquí.

Què és el pitjor de viure la crisi sanitària enfora de casa?

— He de reconèixer que ara són moments complicats. No puc tornar a casa quan vull. La darrera vegada que vaig poder anar a veure la meva família i amics va ser per Nadal, i ara mateix no sé quan podré tornar a veure'ls. Enyor també la llibertat, poder quedar amb amics a l'illa, anar a sopar a un bar, fer dinars a casa... recuperar la meva vida d'abans de la pandèmia.

I com us ha afectat la pandèmia en l'àmbit laboral?

— Per sort, laboralment no m'ha afectat gaire. He de reconèixer que durant els primers mesos hi havia una mica de tensió a la feina. La incertesa sanitària ens tenia a tots una mica preocupats, però per sort a poc a poc tot es va anar normalitzant.

Heu passat pena pel vostre lloc de feina?

— No. La reducció de personal ha afectat els fixos discontinus, però no el personal fix. He tingut molta sort, perquè hi ha molta gent en una situació molt complicada i per a mi, per ara, laboralment tot continua com sempre.

Lingüísticament parlant, com ha estat la vostra adaptació a l'illa? Us ha costat aprendre català?

— Quan vaig arribar no entenia res. Sentia la gent xerrar i no era capaç de saber què passava. A poc a poc vaig començar a entendre. Els mallorquins xerrau molt ràpid i havia d'estar molt concentrat per seguir la conversa.

La gent us parlava en castellà o català?

— Els primers mesos, quan estàvem en grup, la gent intentava xerrar en castellà per facilitar-me les coses, però jo som conscient que és molt difícil girar l'idioma quan habitualment parles en català amb una persona o grup. La veritat és que jo també agraïa que parlassin en català, perquè així practicava i cada cop l'entenia més. Ara ja sempre xerren en català i no tenc quasi cap problema per seguir la conversa.

Us atreviu a xerrar en català ja?

— Xerrar-hi, per ara, no; no m'hi sent còmode, em not molt forçat. Utilitz algunes expressions mallorquines que em fan gràcia, però no m'atrevesc a llançar-m'hi encara.

En algun moment us heu sentit discriminat per ser castellanoparlant?

— Mai.

Què és el millor i el pitjor dels mallorquins?

— El pitjor dels mallorquins és que és molt difícil rompre el gel. Fins que no agafes confiança amb algú, la relació sempre és molt freda. Per contra, et diria que el millor dels mallorquins és un cop ja formes part del seu cercle: com et tracten, com et cuiden i t'ajuden. És el que més em va sorprendre: com de difícil és entrar en un grup d'amics, però com t'acullen quan ja ets dins.