Nailé Sosa: "La música necessita molt de temps abans de presentar-se, i això en aquest país no es considera feina"

Entrevistam aquesta percussionista cubana que fa sis anys que viu i treballa a Mallorca

Elena Navarro
4 min
Nailé Sosa.

PalmaNailé Sosa és percussionista. Va néixer a la província de la Juventud, a Cuba, i des de fa sis anys viu a Bunyola. Va estudiar sis anys de piano bàsic a l'Escuela Vocacional de Música i es va llicenciar en Solista en Percussió a l'Instituto Superior del Arte. En la seva trajectòria, ha compartit escenari amb artistes com Gal Costa, Conxa Buika i Chano Domínguez. El confinament i la maternitat l'han portada a compondre per primera vegada.

Un any complicat per als músics.

Per sort, amb la meva parella hem estat mares i hem estat molt concentrades en el creixement del nostre fill. El confinament i tota aquesta situació també m'ha portat a compondre per primera vegada. Però sí que ha estat complicat professionalment. El primer que teníem planejat per a l'estiu i que va caure és la gira del disc Vientre, que vaig gravar l'estiu passat. És d'un baixista mundialment conegut que es diu Munir Hossn i és una de les coses més boniques que he fet com a músic.

Feis classes de música. És molt diferent com s'ensenya a Cuba de com es fa aquí?

Sí, faig classes de música des que vaig arribar i estic contenta perquè sempre he tingut alumnes. Des de que soc petita que m'encanta ensenyar. La meva mare és bibliotecària d'una biblioteca científica i el meu pare va alfabetitzar molta gent al principi de la revolució. Arran del confinament vaig tenir la idea de fer un fullet o un llibret que recopilàs tot el meu treball, el meu material, perquè els alumnes puguin anar més de pressa. Perquè l'educació musical a Cuba és molt avançada respecte d'Espanya i jo he hagut de reinventar-me per fer coses una mica més comprensibles.

Què canvia en l'educació als bateries?

En el meu país, per exemple, per ser bateria també has de saber tocar piano. Aquí no és obligatori. Això ho canvia tot, perquè el piano és l'instrument orquestra, t'ensenya a vincular-te a sons molt greus i molt aguts. Això t'anima i et dona tot el coneixement per poder compondre. Jo allà vaig estudiar percussió clàssica perquè l'únic que existeix allà és l'escola clàssica, però et dona tota la tècnica que necessites per després fer qualsevol tipus de música. Per mi va ser una meravella passar per tot això, perquè soc una baterista diferent.

Què creis que s'hauria de canviar de l'educació musical aquí?

Jo crec que des del principi. El primer instrument que rep un nin que no sap res de música és una flauta de fusta, que ni tan sols s'usa en una escola de música cubana. A més, és un instrument difícil de tocar, d'afinar bé, perquè té una morfologia molt fàcil. Això no anima a ningú i no tens gaires elements per defensar-te amb altres instruments. Després, aquí als conservatoris importants hi accedeixes si tens els doblers, a banda del cost de mantenir els instruments. A Cuba hi entra qui té talent, no has de pagar res. Aquí és més difícil estudiar música i per això és més difícil també trobar bons músics.

La pandèmia ha pegat molt fort als músics: s'han tancat sales i teatres, i molts professionals han quedat sense cap ingrés. Com ho heu viscut?

S'ha de tenir en compte que hi ha molta gent que ajuda i molta que no. Per exemple, la programació del teatre Principal de Palma és increïble, no han deixat de posar res. Altres llocs no ho han fet "per si un cas", i jo dic... "per si un cas" la cultura també. No pot haver-hi cap director ni càrrec d'una institució que no sigui artista, perquè no ho entenen i llavors no dona resultat.

Nailé Sosa.

Continua pendent el gran reclam de l'estatut de l'artista, amb una normativa que tingui en compte les peculiaritats del treball artístic.

És que ara és el moment que han de canviar les coses. La música necessita molt de temps abans de la presentació, temps que en aquest país no es considera feina. Un músic està donat d'alta la mitja hora que toca, no es té en compte els anys que ha estat estudiant i treballant perquè aquesta música pugui veure la llum. A més, un músic paga com un autònom comú. És una bogeria. Són tants impediments perquè un músic s'animi a tirar endavant la seva carrera, és molt complicat a Espanya. Et tallen les ales. Jo estic molt contenta amb les coses que he fet musicalment aquests anys, he aconseguit integrar-me molt bé en aquest país, estim la Tramuntana, som molt feliç vivint aquí, però seria molt millor si canviassin algunes coses. I això és beneficiós per a tothom, perquè la música és per a tothom.

Formau part de l'obra de teatre Amarg

Sí, és una de les poques coses que hem pogut tirar endavant enguany. I és una de les que més m'ha agradat de les que he fet aquí. Primer perquè soc fan de Lorca i, després, que és una cosa que sempre he volgut fer: música en viu per a televisió, música per a sèries. Si hi ha algú que està llegint l'entrevista i és director, que em telefoni [riu]. Amb Amarg vaig tenir la sort de trobar-me amb el director, Pep Cerdà. Toc composicions meves per a l'obra, coses de Bola de Nieve, d'Ernesto Lecuona... Jo he estat molt feliç amb aquesta obra i, a més, és una altra manera d'oferir música al públic que no és aprenent-se una lletra o veient com balla la cantant. És en viu i el que estàs sentint.

stats