Iria Sanz: "Es continua tractant les embarassades d'una manera absolutament paternalista"

Aquesta psicòloga perinatal explica les conseqüències que han tingut el confinament i la pandèmia en les dones embarassades i amb nadons

Iria Sanz és psicòloga perinatal i membre de l'Associació Naixença, que lluita pels drets de les dones i els seus nadons en l'embaràs, el part i el naixement. Durant el confinament, Sanz i altres psicòlogues perinatals varen habilitar un servei d'atenció psicològica per telèfon i gratuïta per a dones embarassades o amb nadons que ho necessitassin.

Com ha estat l'experiència d'aquesta atenció telefònica durant el confinament?

Ha estat preciosa, una passada. Hem atès dones embarassades i altres que acabaven de parir amb els protocols més estrictes de covid-19, que encara ara en molts hospitals de l'Estat es mantenen. Ho veurem més endavant, però això ha pogut generar trauma i deixar seqüeles importants en la salut mental de les mares i dels nadons. Ha estat una intervenció de contenció psicològica, no de tractament, i també hem tingut una psiquiatra per si en algun cas es necessitava ajuda més química.

Quins han estat aquests protocols més estrictes?

Separar mares amb covid-19 dels nadons en néixer, dones que han hagut de parir soles... Se'm posa la pell de gallina. Són mesures desaconsellades per l'OMS i que molts hospitals espanyols –sobretot privats– continuen practicant.

Estau veient els efectes del confinament en embarassades i mares amb nadons petits?

Sí, ho estic començant a veure amb mares amb l'estat d'ànim molt baix. Estar embarassada en confinament és un estrès brutal, i ara continua. Estam vivint una situació de trauma, estam en alerta. En el cas de les embarassades, ja de per si tenen més capacitat de rebre el perill, perquè porten una vida al món. A banda que no han tingut cap vida social, ni gaire moviment físic, ni classes prepart. Si a això li afegeixes la situació econòmica complicada que viuen moltes famílies i més nins petits, la situació és d'un estrès molt gran.

Com han arribat al part aquestes dones?

Esgotades. M'arriben dones amb nadons de tres o quatre mesos que estan esgotades i deprimides, dient que la maternitat les supera. I és normal. Han passat un postpart confinades, sense ajuda, soles, i moltes vegades amb el marit teletreballant. La conseqüència de tot això és l'estrès, i després, la depressió. El postpart és una situació que cap dona hauria de passar sola. També pot quedar tocada la vinculació amb el nadó.

S'hauria d'haver plantejat un acompanyament a aquestes dones des del sistema públic?

Crec que sí. Jo he sentit moltes comares des de l'Atenció Primària enfadades perquè no s'ha donat cap resposta, ni tan sols per videoconferència. No s'han habilitat recursos ràpids ni una resposta àgil. Des de Naixença s'han organitzat grups de suport per videoconferència i s'hi ha apuntat molta gent. Jo he fet setmanalment el grup de dol gestacional també per plataforma digital, perquè em semblava una salvatjada deixar-les soles. La maquinària sanitària no ha tingut en compte per a res tot això. No fa falta tenir psicòlogues fent-ho, sinó comares per resoldre dubtes, fer xarxa, donar-nos suport unes a les altres.

Com ha afectat el confinament les dones que han hagut de passar per pèrdues gestacionals?

Idò imagina't... A casa, sense rutines, connectes tota l'estona amb la pèrdua. Sense possibilitat ni d'una abraçada, el dol et cau a sobre. A més, és un dol invisible, negat, fins i tot vergonyós. La dona sent que no té dret a aquest dol. I la resposta de l'entorn normalment és absolutament invalidant: "Ja en tindràs un altre", "ets jove"... Comentaris que fan molt de mal.

El postpart és una altra etapa molt desconeguda.

Sí. I hi ha el gran mite que la mare ha d'estar sempre feliç, que el fet de tenir als braços i viu el seu nadó ja ho disculpa tot. En alguns casos hi ha depressió postpart, però en altres no, simplement és una adaptació. He atès dones que han parit soles durant el covid-19, i això ha passat perquè es prioritza sempre la salut física. Som molt ignorants amb l'emocional. I es continua tractant les embarassades d'una manera absolutament paternalista. Un clar exemple és que, quan una dona passa per una pèrdua gestacional, no se li pregunta què vol fer amb la seva lactància, se li dona directament la pastilla per tallar la llet. I si aquella dona té un nin de dos anys que vol continuar alletant? O vol donar al banc de llet? Decideixen per tu. I l'essencial de qualsevol procés és participar; és el que fa que sigui menys traumàtic.

Hi ha el mite que els embarassos han de ser feliços.

Sí... que és "el millor estat del món", i no sempre és així. Una dona embarassada a escala cerebral està molt connectada amb tot: present, passat i futur. Venen molts de records que quan érem nines, es gesta la identitat materna, es generen les representacions maternals. Es pot viure com una cosa bonica o tortuosa, si, per exemple, no hem tingut una bona relació amb els pares. Ressorgeixen molts de dols pendents i podem entrar en crisi. Ens plantejam profundament la vida que tenim, quina és la que volem per als nostres fills. Són processos psicològics normals i tenim una capacitat impressionant de superar processos i generar canvis profunds.

La felicitat de la maternitat també va lligada al consum capitalista?

I tant. Hi ha un marxandatge brutal. I molts productes que genera el capitalisme per substituir la mare. Gandules que vibren, una mà que es col·loca sobre el nadó perquè se senti abraçat, un biberó que s'aguanta sol... Molts productes per trencar la tríada mare-nadó, que és la gran desconeguda al món occidental: el pare sosté la mare i la mare sosté el nadó. Hi ha una il·lustració molt bona on surt un home alimentant la mare i la mare alletant el nadó. Per a mi és un gran exemple.

EDICIÓ PAPER 21/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF