Elisabet Palou: "Hi ha angoixa, tristesa i incertesa generacional, i ens contagiam entre tots"

PalmaUn accident de trànsit greu li va canviar la manera de veure les coses. Elisabet Palou (sa Pobla, 1996) volia fer teatre, però la "pressió social" li deia que fes una altra cosa. El que li va passar, però, va fer que decidís centrar-se en el seu desig, viure el dia a dia, i va dirigir-se a Barcelona, al Col·legi de Teatre. Forma part de la companyia Ovnipresents (festival Albopàs, Sa Pesta 2020, L'única mort de Marta Cincinnati...) i, aquest hivern, impartirà tallers de teatre al municipi pobler per a infants, adolescents i adults. Aquests cursos neixen de l'interès que van percebre durant els tallers que es van fer el mes de juny en el festival Albopàs. A més, des del seu punt de vista personal, Palou assegura que es va commoure impartint aquells cursos. Ho fa, també, amb l'esperança de transmetre el poder, el sentit i els valors del fet teatral a gent que no s'hi vol dedicar professionalment. Com ha arribat fins aquí, però?

Heu estudiat al Col·legi de Teatre de Barcelona, i també Humanitats. En quin moment decidiu que voleu ser actriu? 

— Vaig decidir que volia estudiar teatre d'adolescent, encara que jo sempre havia volgut ser arquitecta. Fou a una optativa a l'institut, a primer d'ESO, quan me'n vaig enamorar, vaig descobrir una passió. Amb moltes ganes vaig arribar al teatre Sans de Palma. Estava molt decidia a estudiar-lo, però els meus pares tenien molts de dubtes. Vaig fer el Batxillerat científic per estudiar psicologia. No obstant això, l'any de segon de Batxillerat vaig tenir un accident de moto bastant greu. Això va trastocar la vida familiar, i vaig decidir que no, que jo volia fer teatre i que havia de viure el moment, perquè no saps mai què pot passar.

Per què ho heu compaginat amb uns altres estudis? 

— Compaginar-ho amb uns altres estudis fou per pressió social. La gent sempre et diu que fent teatre no et guanyaràs la vida, que això és molt difícil... I vaig acabar fent Humanitats. També és cert que hi ha una part de mi a la qual li encanta estudiar, i m'interessava moltíssim la carrera d'Humanitats: la filosofia, la història, la literatura... Ara que ho he fet pens que és molt nutritiu, per fer teatre, tenir coneixements d'altres àmbits. No crec que Humanitats sigui una cosa per compaginar amb el teatre, per mi és una part de mi que també em defineix.

Fa estona que sabem de la companyia Ovnipresents. A sa Pobla, d’on sou, heu actuat diverses vegades. Com neix el projecte? 

— Érem tres coneguts, entre cometes, que ens vam trobar a Barcelona i vam coincidir que els estius a Mallorca ens avorrien. Com que tots estàvem o volíem entrar en el món del teatre, vam decidir fer alguna cosa per als amics i familiars. Així va néixer Passatgers de Bryanair, una obra de teatre d'una hora amb la qual vam aconseguir fer bastants bolos. Va anar tan bé que vam pensar que el següent estiu n'havíem de fer una altra. Tots ens hem anat formant, cadascú ha anat fent els seus projectes... i, sense adonar-nos-en, ja érem una companyia.

Us hem vist a l’escenari, sobretot, amb obres d’aquesta companyia. Ara estau produint Primavera de bèsties, que s’estrenarà al Principal. Com duis això de ser actriu, i productora, i dramaturga, i…? 

— Fins fa un any això era molt estressant perquè no era conscient que ho feia tot a la vegada. Especialment amb relació a projectes de la companyia, perquè fins ara no teníem pressupost per delegar funcions que corresponen a altres perfils professionals. Ara, per exemple, així com ha anat creixent la companyia, he anat veient quines són les diferents tasques que comporta fer un espectacle. Aquest hivern he fet un curs de tres mesos de producció per poder tenir eines quan em toqui fer-ho. Per mi és molt enriquidor. No sé si acabaré sent productora, actriu, dramaturga... o qualsevol altra cosa que no estigui relacionada amb el teatre. M'agrada aprendre des de diferents llocs, tenc molts interessos. Si som actriu, que al final és la formació que tenc, m'agrada saber la feina que hi ha darrere el que jo estic fent: què fa la productora, què fa el dramaturg, la gent de vestuari... Estar darrere, veure les coses des d'una altra perspectiva, m'enriqueix moltíssim.

Amb la companyia vau impulsar el festival de teatre Albopàs a sa Pobla. En aquest municipi li falta cultura teatral?  

— A la major part de la Part Forana li falta cultura teatral, excloent-ne Manacor i Palma. En general, en falta a Mallorca. Els ajuntaments haurien d'apostar més pel teatre. Però també diria que el sector cultural s'ha d'esforçar per generar interès. A vegades pecam de quedar de mans plegades mentre lamentam que la gent no té interès en el teatre. Cal fer un esforç per generar interès en la gent. Així i tot, crec que en aquests darrers temps això està canviant i s'hi està fent feina des de diferents institucions i entitats.

Es parla sovint de l’efervescència creativa que hi ha a Mallorca. Malauradament, la majoria de les persones que en formen part defensen que només de la creació no es viu. Com es fa feina en aquest context?

— Per ventura hi ha un 1% de persones que sí que poden viure de la creació durant un període concret de la seva vida. A mi no em preocupa, en som molt conscient. En aquest sentit, sempre he tingut el cap molt a lloc, els peus en terra. Per això intent tenir fronts oberts que em puguin donar ingressos i que siguin coses que m'apassionin. El fet de ser actriu, productora, dramaturga, docent... i mil coses més. Ara com ara, mentre pugui tenir relació o contacte amb el teatre, som molt feliç. Això no treu que si d'aquí a dos anys la meva vida ha de fer un gir, el farà. És cert que aquest món és inestable, però tenc l'esperança que fent molt feina i trobant les mil i una vies que hi ha per estar dins, serà possible.

Heu deixat Barcelona i viviu a sa Pobla. Veis viable viure a Mallorca i ser actriu? 

— No, no ho veig viable. No en conec cap que visqui i mengi de la feina que fa a Mallorca, a no ser que surtis a totes les sèries d'IB3, una darrere l'altra. La majoria de gent que viu de la interpretació passa temporades arreu: Madrid, Barcelona, on sigui. A més, com dèiem abans, la cultura teatral que hi ha aquí és més tímida que la que hi ha, per exemple, a Barcelona. Això fa que, a part de més competència, també hi hagi més oportunitats.

Abans ho comentàvem, però és cert que és difícil construir-se un perfil concret: ser intèrpret, o dramaturg, o director. Teniu alguna preferència? 

— No, no en tenc cap. M'agrada tot i això m'agrada. Pens que en cada moment de la meva vida m'interessa més una cosa o una altra. Ara estic més focalitzada en la gestió que no en la feina d'actriu. Em va il·lusionar i vaig gaudir de la producció del festival. Recollir idees i aprendre producció i coordinació d'espectacles i festivals. Per ventura d'aquí a un temps em surt una altra vegada el cuquet de ser actriu i em focalitz a fer càstings i càstings. El que té de bo aquest àmbit és que, tot i la inestabilitat, és permeable a les teves necessitats, interessos i inquietuds. Som canviants i a dies necessitam una cosa i d'altres, una altra. No m'agrada posar-me etiquetes. Estic oberta a provar més coses.

Quina és la vostra major il·lusió? 

— La meva gran il·lusió és que la gent gaudeixi, reflexioni i s'interessi per la meva feina. Sigui amb obres de teatre que produeixi, papers com a intèrpret o tallers de teatre que pugui oferir. M'agrada quan, d'alguna manera, canvia l'estat de les persones. Això és una gran il·lusió, de la mateixa manera que ho és arribar a final de mes, i estar tranquil·la econòmicament. El que em fa més feliç és arribar a la gent.

I la vostra gran por? 

— La meva por és fracassar. Quan fas una feina que implica sacrificis vitals, fa por. Com més apostes, més tens a perdre. Tenc por que els projectes no funcionin, que les coses no agradin i que acabin sent un fracàs. Una obra que no tingui bolos, un festival que s'acaba a les dues edicions, unes classes que no serveixin per a res. No estic fent teatre pels doblers, perquè, si no, faria una altra cosa, tot i que vulgui que això em doni de menjar. Quan fas les coses amb passió, el més important és que hi hagi una resposta, i fa por que la resposta no hi sigui.

Es parla de certa angoixa, incertesa i, fins i tot, tristesa generacional. La falta d’oportunitats, la incapacitat d’obtenir certes solideses bàsiques (un habitatge, una feina...) i un món amb possibilitats infinites són algunes de les raons d’això. Què sentiu, com ho viviu?

— Hi ha angoixa, tristesa i incertesa generacional, i ens contagiam entre tots. Sovint consider que no estic en el camí correcte, pens en totes aquestes infinites possibilitats, i crec que hem deixat massa de banda la intuïció. Intent fer-li cas, i de moment m'ha anat bé. Intentaré viure sense pensar gaire en el futur. L'angoixa arriba quan pensam en el que vindrà. El meu lema és viure dia a dia i gaudir del que tenc, focalitzar-me en el que funciona. En general, em preocupa poc, això. La nostra generació és oberta a les innovacions, som creatius, i estam més preparats del que ens pensam per afrontar tots aquests mals.