"L'adult ha d'aprendre a callar més; a proposar a l'infant en lloc de dir-li el que ha de fer"

PalmaTeresa Fortuny és mare de dia, una alternativa a les escoletes que proposa un acompanyament als infants de manera més propera, per atendre les seves necessitats reals en un ambient (casa seva) íntim i de "màxim respecte al ritme natural de cada infant".

Què vol dir ser mare de dia?

Les mares de dia són una alternativa a les escoltes que simplement per ràtios no poden atendre les necessitats reals dels infants. Treball amb criatures de 0 a 3 anys. Si tens una altra mirada cap a l'educació, una mirada més oberta als infants, no conceps posar un menor de 3 anys en un grup de 20, ni de 15, ni de 12 tan sols.

Ser mare us ha ajudat a concebre-ho així?

Sí. T'adones que de vegades tu sola no dones a l'abast amb un i ara posarem en un grup de set un nadó de 6 mesos... No tens temps de connectar amb el nadó, de conèixer-lo, d'entendre els seus ritmes. Les mares de dia, sense voler suplir les mares, intentam continuar la mateixa dinàmica, posar-hi afecte, atenció...

Què es fa durant un dia a l'espai?

Hi ha propostes, no activitats dirigides. Em centr molt en aquest ritme natural i tenint en compte que, encara que sigui petit, l'infant ja és un ésser complet.

Parlàveu de les necessitats reals dels infants. Quines són?

Quan som petits estam molt més connectats amb la nostra part intuïtiva. Estam en un moment de desplegament total, en què hi ha moltes possibilitats, i som com esponges, absorbim tot el que ens envolta. I basant-nos en el que ens envolta, ens podrem desenvolupar més o menys, en una direcció o una altra. Llavors, es tracta de deixar l'espai entre l'infant i tu perquè ell sigui qui és i, depenent de cadascun d'ells, poder oferir-li allò que realment necessita. Si no hi ha una connexió amb l'infant, no li pots oferir el que necessita, perquè cadascú és diferent. És una responsabilitat molt gran.

L'adult aprèn?

Totalment. Aprenem i desaprenem a cada segon, amb cada infant. L'adult ha d'aprendre a callar més; a proposar a l'infant en lloc de dir-li el que ha de fer. En el camí, potser la proposta canvia totalment perquè no era allò el que es necessitava i jo no me n'havia adonat.

Què és joc lliure? Moviment lliure?

Simplement això. Aquella intuïció de què parlava els diu si és el moment de jugar a una cosa o a una altra. Nosaltres ho hem perdut molt, però els infants no. Ells saben perfectament el que necessiten a cada moment.

Com actua l'adulta quan hi ha conflicte entre infants?

Per posar-ne un exemple: l'infant que mossega segurament té tensió a casa, al seu cap. L'infant que mossega és la víctima, no el culpable. És veritat, però, que s'ha d'impedir que algú rebi una mossegada; allò bàsic és que ningú fa mal a ningú, però mai amb crits o càstigs. L'agressió no s'aturarà amb una altra agressió. S'atura amb comprensió, entenent d'on li ve a l'infant aquesta tensió.

Ni càstigs ni premis?

No. Hi ha una causa-conseqüència natural. Una mirada, un somriure... poden ser un premi. Ells saben tant, no necessiten paraules i, òbviament, no necessiten coses. Ells saben perfectament si el que estan fent està bé o no.

Si un no vol anar a l'escoleta, què passa?

T'està dient que alguna cosa no va bé. Tots els infants haurien d'anar de gust a l'escoleta. Els infants que queden a casa amb mi no ploren. Hi queden feliços. És com tornar a entrar a casa. No s'espera res de ningú i no hi ha cap altre objectiu que cada infant sigui ell mateix.