Microsites 14/06/2021

Manel Suárez: "La creativitat i la diversió dels calvianers varen desaparèixer amb la Guerra Civil"

4 min
Manel Suárez posa amb un exemplar del seu darrer llibre amb el fons de

CALVIÀManel Suárez Salvà (Calvià, 1959) no descansa i continua treballant per recuperar la memòria històrica del seu municipi. L'obscura etapa franquista, primer, i l'arribada del turisme de masses els anys seixanta, després, varen esborrar aquest passat fins al punt que la majoria dels calvianers l'han oblidat quasi per complet. Suárez és autor de llibres tan necessaris per conèixer la història popular del poble com ara El moviment obrer a Calvià, La vaga de les collidores d'oliva i La història silenciada. Ara, publica Calvià al setmanari Foch y Fum, editat per l'Ajuntament dins la col·lecció Valldargent, i que presentarà divendres, dia 18, a Can Verger a les 20 h. Es tracta d'un recull de tots els articles escrits entre 1917 i 1936 pels residents de la localitat en el mític diari costumista, satíric, republicà, anticaciquista i anticlerical dirigit per Jordi Martí Rosselló, de malnom Es Mascle Ros. Uns textos que expliquen la història del municipi des d'una òptica "divertida", com assenyala l'autor. Per casualitat acabam conversant a Can Garrit, el bar de les dretes durant la primera meitat del segle XX i on després del cop d'estat els falangistes planejarien les caceres contra els que rebutjaven la dictadura.

D'on surt la idea d'arreplegar els articles?

— Durant 2001 i 2002 vaig llegir tots els exemplars del Foch i Fum; primer en paper a la biblioteca, i després, quan es varen digitalitzar, a l'ordinador. Els llegia i els transcrivia a mà en un quadern. La idea era recopilar informació per a futures investigacions, i per això també vaig analitzar El Obrero Balear. En un primer moment no sabia què faria, però acabaria sortint El moviment obrer a Calvià (1923-1936) i molt temps després el llibre sobre la vaga de les collidores d'oliva. El material del Foch i Fum era diferent i divertit, i poc abans del confinament, xerrant amb l'historiador Agustí Aguiló, vaig arribar a la conclusió que era molt valuós i que s'havia de posar a l'abast de tothom.

Què ha sortit de tot això?

— Un llibre d'història divertida de Calvià, tot i que cal dir que les coses divertides no vol dir que no puguin ser serioses. També intent demostrar que hi va haver un altre Calvià, on molta gent escrivia el que pensava. Crec que els articles i l'esforç que feren els articulistes s'han de recuperar, perquè si no es perdrien. A més, m'ha vingut bé, perquè tants anys estudiant sobre memòria històrica passen factura; ho necessitava. He d'afegir que agraesc molt la subvenció –l'única que he rebut– que em va donar l'Associació de veïns de Calvià per poder acabar la investigació.

Quina és la imatge que reflecteix Foch i Fum dels calvianers i capdellaners d'aquell temps?

— Dinàmica, divertida, compromesa, interessant i il·lusionada. La imatge que hem de tenir des de la nostra perspectiva temporal és que abans del turisme ja érem un municipi molt important.

Destaca molt l'ús de les gloses per explicar qualsevol cosa al setmanari. Per què aquesta predilecció?

— Era una manera entretinguda de transmetre i afavorir la memorització ràpida. La Guerra Civil es va carregar la riquesa dels glosadors que tenien pobles com Calvià. La creativitat i la diversió dels calvianers també varen desaparèixer. De fet, molts dels que escrivien al setmanari varen ser represaliats, com és el cas de Domingo Rigo, Toni Amengual Morey i Martin Ros. Les tradicions perdudes no es recuperarien fins molt de temps després, El ball de carnaval, per exemple, no es va recuperar fins a finals dels anys setanta, i la rua fins al 1983.

"Escriure a n'es FOCH Y FUM jo dich que es educació perque treu cualca recó que está mes brut que un viró y ha de manesté perfúm". Així descrivia la utilitat del setmanari un calvianer que signà com La Befa, el 1935. Per què va tenir tant d'èxit la publicació?

— Feia sortir les vergonyes de qui les volia ocultar. La proximitat del diari i com es tractaven els temes agradaven. L'ús d'un vocabulari col·loquial i la gràcia dels textos feien que fos enormement popular. No tenia grans artificis. A qui l'interessava qui tirava l'aigua bruta per la finestra? A un del poble. El setmanari també era una finestra per rompre amb una opressió que els sotmetia, i ho feien a través de la saviesa popular. En els pobles, per exemple, sempre ha emprenyat la gent que mira per darrere de les persianes i que murmura. En un article referit a les beates es diu, textualment, el següent: "Adios llengos infernals, deixáu fe sa juventud que pegaréu un batut que perdréu es caixals".

També dedicau un capítol als articles polítics.

— El Foch i Fum era profundament d'esquerres, republicà i absolutament anticlerical. A través dels textos sobre cinema es veu la fragmentació política del primer terç del segle XX, entre les dretes i les esquerres. El cinema de la Societat, conegut com el cine Unión Obrera, era el de l'esquerra del poble, mentre que el cine Calvià –on ara hi ha l'auditori de la banda de música– era dels conservadors. El local era propietat de Joan Alemany, que acabaria sent cap de Falange i principal repressor al municipi després del cop d'estat.

En un article s'acusa el capellà del poble d'aprofitar-se sexualment de les dones. Com era l'església descrita pels corresponsals de Calvià i el Capdellà?

— Gent amb enorme poder d'influència que no dubtava a exercir-la, i amb uns privilegis amb els quals els denunciants volien acabar. El text que dius supòs que era una manera de rebel·lar-se contra el poder de l'església.

"Un altre pich joveneta que et demani per ballá no parlis tan malament que a devant tanta de jent una planxa en feres tirá tan vé com som cristiá ta faré sa animalada". Això escrivia un home sobre una al·lota del poble. Quina presència té la dona als articles analitzats?

— És una amenaça terrorífica. Com que no vas voler ballar amb jo, et trec al Foch i Fum. Això no és d'esquerres, si ho miram amb els valors actuals. De fet, la gent d'esquerres de Calvià era tremendament masclista. Dels 230 articles escrits per veïns del municipi, només cinc s'atribueixen a dones, de les quals dues s'identifiquen. També surt una descripció de com ballava Maria Rosa Cabrer, que va treballar al teatre, a París. És una de les grans oblidades del poble, i es mereix un reconeixement.

stats